Espanya ha denegat el 95% de peticions d’asil

La protecció dels refugiats del govern Sánchez està molt per sota de la mitjana europea, del 31%

Una de les primeres mesures del flamant president espanyol Pedro Sánchez ara fa dos anys va ser l’acollida a València dels nàufrags rescatats per l’ Aquarius, amb un fort rebombori mediàtic. Però l’arribada al govern del PSOE i Unides Podem no ha fet d’Espanya un país més acollidor per als refugiats. Madrid va concedir l’any passat només el 5% de peticions de protecció internacional que es van demanar, vint punt menys que el 2018 i molt per darrere del 31% de la mitjana europea. Segons les dades de la Comissió Catalana del Refugiat (CCAR), de les més de 60.000 peticions resoltes, poc més de tres mil es van resoldre favorablement: 1.653 amb estatut de refugiat i 1.503 amb protecció subsidiària. Encara s’amunteguen a l’oficina d’Asil més de 124.000 peticions pendents de resoldre: vides a l’aire que depenen d’aquesta decisió, que encara es demorarà més a causa de la paràlisi per l’estat d’alarma. Obtenir asil a l’Espanya de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias és gairebé missió impossible, amb una excepció: els gairebé 40.000 veneçolans a qui es concedeixen permisos excepcionals per raons humanitàries.

Rècord històric de persones refugiades al món

Al llarg del 2019, a l’estat espanyol es van presentar un total de 118.264 sol·licituds d'asil (el 80% de persones procedents de l’Amèrica Llatina), més del doble respecte al 2018, i que situen Espanya al tercer lloc de la UE, per darrere d’Alemanya i de França. Europa no és ni de lluny qui més pateix l’impacte dels èxodes de les guerres i la violència al món: només el 16% de demandants d’asil han arribat a la UE, mentre que el 85% es troben en països empobrits. Un de cada quatre demandants d’asil a Espanya és menor. 

Catalunya en segon lloc

La comunitat autònoma de Madrid va rebre l’any passat 55.118 peticions d’asil. Catalunya se situa en segon lloc, amb 13.270 sol·licituds, que es van presentar majoritàriament a la província de Barcelona, on en els últims tres anys s’ha multiplicat per quatre el nombre de demandants d’asil.

El col·lapse del sistema espanyol d’asil ja era endèmic i el covid-19 l'ha agreujat. Els sol·licitants d’asil han d’esperar entre set mesos i un any per poder presentar les seves peticions, i els permisos que han caducat han estat automàticament prorrogats, però això no ha impedit que alguns hagin perdut la feina perquè la data que consta al document que tenen està vençuda. Per accedir a una plaça d’alberg al programa estatal d’acollida hi ha una llista d’espera de sis mesos. “El discurs que no s’ha de deixar ningú enrere amb la pandèmia s’ha de fer realitat també amb els refugiats i els migrants, per als quals demanem la regularització, perquè en el context actual de crisi econòmica serà molt important per trobar feina i accedir a ajudes. Ja ho han fet a Portugal i Itàlia”, recorda Miguel Pajares, president de la CCAR.

"El discurs que no s'ha de deixar ningú enrere amb la pandèmia s'ha de fer realitat també amb els refugiats i immigrants: reclamem la regularització"

Miguel Pajares President CCAR

Si l’any passat Espanya va reduir –encara més– les concessions de protecció internacional, ha sigut pels nous obstacles imposats a l’arribada a territori espanyol de persones que fugen de països com Síria, el Iemen o Palestina. Espanya només permet demanar asil un cop has arribat al territori, i aquest visat de trànsit impedeix que els que fan escala en un aeroport espanyol puguin fer-ho. “La majoria de gent no pot accedir a aquest visat i aleshores opta per una ruta molt perillosa a través del mar”, denuncia Gisela Cardús, advocada de l’entitat. I com que gairebé no hi ha mecanismes legals per ordenar la immigració a Espanya, l'única via disponible per poder accedir i quedar-se a l’estat espanyol és sol·licitar protecció internacional, cosa que sobresatura encara més el sistema.

Entre els demandants d’asil atrapats en les deficiències del sistema espanyol d’acollida hi ha gent que fuig de la violència de les bandes d’Honduras o el Salvador, de conflictes com el de Colòmbia o també els que van arribar a Barcelona amb l’ Open Arms: de la vintena de casos de nàufrags rescatats per l’organització humanitària que porta la CCAR, quatre han estat denegats perquè el govern s’ha fixat no en la situació de guerra i vulneracions de drets de Líbia, el país d’on provenien, sinó en la situació als seus països d’origen (Egipte i Bangladesh). La resta d’expedients encara no s’han resolt gairebé dos anys després.

Cau la ruta de l'estret i es dispara la de les Canàries

L’any passat van arribar a Espanya per mar o per les fronteres de Ceuta i Melilla unes 31.000 persones, la meitat que al 2018. És el resultat de la política d’externalització del control fronterer al Marroc, que fa de guardià de la frontera espanyola, assetjant els joves subsaharians que intenten arribar a Europa. En canvi, la ruta de les Canàries, molt més llarga i més perillosa, s’ha reobert, amb 2.500 arribades aquest any, un increment del 106% respecte a l’any anterior. Es confirma una vegada més que posar obstacles no frena la immigració, sinó que l’empeny a camins més llargs i més perillosos.

Recurs davant l’Audiència Nacional

La CCAR ha anunciat la presentació d’un recurs contenciós administratiu davant de l’Audiència Nacional, que ha denegat la petició de protecció internacional a una parella procedent del Salvador que fuig de la violència de les bandes. L’Audiència va desestimar la petició al·legant que no s’ha provat la persecució i que les autoritats del Salvador, un dels països amb més assassinats del món, tenen recursos per evitar-la. La dona a més pateix una malaltia molt greu que no pot ser tractada al seu país. L’entitat espera que el recurs sigui admès a tràmit –només ho han estat 9 dels gairebé 300 escrits que va presentar l’any passat– i que una decisió favorable serveixi per ampliar els criteris de concessió per motius humanitaris.