Fabiola Calvo Ocampo: “El cos de la dona s’ha convertit en un camp de batalla”

El seu programa s’ha convertit en un referent de la informació sobre els drets de la dona.

Sí, com a part de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere. El nostre objectiu és que els mitjans parlin dels drets de les dones, que les dones siguin fonts i que el llenguatge sigui inclusiu i no discriminatori. La majoria de l’equip és molt jove i treballem dins la televisió pública municipal de Bogotà. El Canal Capital abans era totalment desconegut i amb la nova direcció ha tornat a néixer posant l’eix en els drets humans. Vam plantejar que calia donar veu a les dones i ara som un dels programes amb més audiència i que es veu a tot el país.

I com tracten la informació?

Els drets humans i els temes de gènere poden sonar a cosa avorrida, encartonada i pamfletària. Nosaltres ens vam plantejar posar les dones davant la càmera: la dona anònima i la molt coneguda, l’excombatent de la guerrilla i la coronel de l’exèrcit... Necessitem que les dones ens expliquin la seva història, començant per la vida quotidiana. Gravem la dona que es lleva a les tres de la matinada per treballar en el conreu de flors, els seus avenços i també com es vulneren els seus drets. Tractem tota mena de temes, des de la música fins al futbol o les feines de cura. Pel nostre plató hi ha passat l’esquerra, la dreta i el centre.

Per què Ni reinas ni cenicientas?

Perquè volem explicar que no volem súbdits ni manar per sobre de ningú, però tampoc volem ser la Ventafocs. No ensenyem barbies, ensenyem dones de debò. Volem dones de veritat, imperfectes i autònomes. La gent jove del canal defensava propostes de nom més agosarades, però els vaig dir que amb el fiscal que tenim ens cauria l’Església a sobre i ens quedaríem sense programa a la segona emissió.

En quin punt està la lluita contra el masclisme a Colòmbia?

Ara les situacions de violència es destapen més i hi ha més recursos tant per a la denúncia com per treballar en la prevenció. Estem en un moment interessant, perquè hi ha molts moviments socials que hi treballem. Però si hi ha tot això és perquè el feminicidi és una realitat: a l’Amèrica Llatina com a Espanya. I no és un problema de la cultura occidental: també ho veiem a l’Àsia i a l’Àfrica. Sembla que el feminicidi està de moda. El patriarcat com a sistema de pensament que organitza la filosofia, les lleis i la vida quotidiana és el que impera arreu del món. Ningú se n’escapa.

És en les mentalitats.

Tots portem el nostre petit patriarca a dins. I és en això que cal treballar cada dia. A Colòmbia s’hi afegeix un conflicte armat. I en les zones de conflicte la violència sexual és absolutament alarmant. Pot semblar un tòpic, però és una gran veritat: el cos de les dones s’ha convertit en un camp de batalla. Ara s’ha fet una llei, la 17/19, que aborda aquest tipus de violència. Comencem a parlar de feminicidi i hi ha polítiques a nivell local i regional contra la violència de gènere. Costarà dècades, però necessitem una autèntica revolució cultural al cap de la gent. Hem de canviar la manera de relacionar-nos, de sentir, d’estimar, els lligams entre pares i fills, entre mares i filles... Estem mediatitzats per molts anys de violència, que també incideixen en les nostres relacions. Queda molta feina a fer.

Quin paper pot jugar en aquest sentit el periodisme?

El periodisme és un reflex del que viu la societat. Els mitjans de comunicació són una empresa i fabriquen productes que incideixen en la manera de pensar, d’actuar i de sentir de la gent. Poden consolidar una manera de pensar arcaica o bé contribuir a la transformació. Cada empresa ha de decidir. I fa molts anys que tothom va firmar acabar amb tota forma de discriminació, però sembla que no hi ha manera. Els mitjans tenen una responsabilitat social, com qualsevol empresa, i s’ho han de ficar al cap.

Colòmbia avança cap a la pau?

Per a la pau falta molt. El que es pot fer ara, pensant amb un optimisme moderat, és que les FARC i el govern signin un acord per desactivar els actors i factors del conflicte armat. La guerrilla a Colòmbia no neix per un problema econòmic sinó polític: l’acord que es va signar el 1957 precisament a Catalunya, a Sitges, el Front Nacional, de fet va ser un acord per excloure qualsevol opció política que no fos el partit liberal i el partit conservador. Mai ningú ha demanat perdó al poble per la violència dels anys 50.

És optimista?

Ara tenim expectatives en les negociacions de l’Havana: el que ens cal és avançar en la construcció democràtica i que les minories puguin participar en la política del país. Encara no s’han signat els acords i ja estan apareixent altres factors de violència, com el problema de la mineria, que va lligat al paramilitarisme. El nostre canal està amenaçat. Sóc moderadament optimista. Un cop signats els acords vindran moments difícils: els grups armats, els paramilitars i l’extrema dreta estan a l’espera. Ja hem vist abans com eren assassinats els dirigents que havien signat la pau. No sabem què farà l’estat, ni la resposta social. Nosaltres seguirem treballant per la pau, que es construeix posant un maó sobre l’altre.