Francesc Latorre: “Creia que la F1 era un món complicat per treballar, però el futbol és més difícil”

És el tercer any que no cobreix el Mundial de Fórmula 1 per a TV3, però quan quedem per entrevistar-lo, a Montmeló s’hi fan els tests de pretemporada. “Ara quan acabem m’hi acostaré, no en segueixo el dia a dia però quan hi ha cursa miro qui ha guanyat, és com una droga”, diu somrient. Tot i que reconeix que al principi no era un apassionat d’aquest esport, onze anys voltant pel món per narrar les curses donen per molt. I ell se n’ha endut l’experiència i un munt de records que ha decidit recollir en un llibre, Cop de teatre! (Fonoll).

Com és que s’ha decidit a escriure un llibre?

Vaig decidir que tot això estaria escrit en un llibre abans d’acabar l’últim Mundial, el del 2015. I era perquè estava en deute amb l’audiència, perquè la gent em preguntava: “¿L’Alonso és tan xulo com sembla per la tele?”, “Has pujat mai a un cotxe de F1?”, “Quin circuit t’agrada més?” La gent té curiositat pel nostre dia a dia i havia de saldar aquest deute amb l’audiència.

Dels 202 grans premis que ha cobert, amb quin es queda?

Amb el primer. Pel repte que va suposar. Va ser un salt al buit total. No tinc cap vergonya de reconèixer que no tenia ni idea de F1, sabia que hi havia un noi que començava a despuntar, Alonso, i un altre que era molt bo, Schumacher, i em van enviar a Bahrain sense que sapigués ni on era ni com funcionava el Mundial. Va ser un repte de superació.

Què ha après d’aquests 11 anys cobrint el Mundial de F1?

N’he après de Fórmula 1 [riu] i una lliçó: que amb perseverança, lluita, esforç i dedicació s’aconsegueix el que faci falta. He après també a ser fort, perquè vaig començar molt jove i... a la tercera cursa volia plegar. Quan a Mònaco vaig confondre en una entrevista Roger Moore amb el llavors president de la FIA, Max Mosley... volia plegar. Ara és una anècdota, però hi va haver burles de companys a la redacció i vaig pensar a deixar-ho. Però després vaig dir-me que allò no em tombaria i que no em tornaria a passar. He après a lluitar i a superar mals moments.

Quin ha sigut el pitjor moment?

Professionalment, l’accident de Jules Bianchi. Explicar-lo en directe, tot i que no va morir allà... Encara se’m posa la pell de gallina. Has de contenir els sentiments. Va ser duríssim de gestionar. I, personalment, l’atracament a São Paulo van ser els pitjors 20 segons. Enmig d’un embús, a punta de pistola... No ens va passar res, però quan penses en el que podia haver passat...

Al llibre parla molt de la conciliació familiar. És complicada.

És el vessant menys bo de fer 11 anys de F1, la gran quantitat de coses que et perds de l’àmbit familiar. Vaig començar amb nòvia però sense fills i el 2008 va arribar l’Arnau i el 2010 l’Abril. Ells m’han conegut amb la maleta, però quan s’han anat fent grans tots dos ploraven quan em veien fent la bossa. Era durillo. A més, els primers passos de l’Arnau els vaig veure per Skype. No he arribat a haver de prendre la decisió de parar, perquè amb la pèrdua dels drets de F1 he parat per força, però segur que algun dia hi hauria posat punt final. Per això valoro molt la figura de la Noemí, la meva dona, perquè no és fàcil la conciliació, i ella ha sigut un puntal sense el qual tot això no hauria sigut possible.

Amb tants dies fora de casa l’equip de la tele acaba sent la segona família. Els troba a faltar?

Els veig a la redacció! Però sí, trobes a faltar els sopars junts, riure plegats... La segona família és la definició perfecta. Enyoro l’adrenalina de viatjar. Amb ells hem passat de viure a 200 per hora, de l’avió a casa, de casa a l’avió, a viure a 100 per hora i sense haver de fer maletes. I el procés de desacceleració costa.

Canviaria alguna cosa dels 11 anys de F1?

No, crec que no. Tot i que m’he quedat amb les ganes d’aprendre alemany. Però, certament, amb l’anglès vas per tot arreu.

Deia que la gent li preguntava per Alonso. ¿Com era la competència amb la cadena estatal que feia també la F1 i se centrava en l’asturià?

TV3 feia la F1 abans que Alonso i crec que havia de ser de tots els pilots; el que feia l’altra cadena no ho trobava normal. Sabíem que amb Alonso teníem les de perdre sempre, així que no sé si era competència. No ens portàvem malament, però ells tenien més informació d’Alonso. Ara, de la resta de pilots estàvem en igualtat de condicions o amb possibilitats de tenir-ne més nosaltres que no ells.

Al llibre parla de com és de complicat el món de la F1. Ara està cobrint la informació del Barça. Té la mateixa sensació?

Quan feia la F1 deia que no hi podia haver res més complicat per treballar de periodista. Però he arribat al futbol i és més difícil, perquè ha evolucionat cap a una professionalització extrema, és un búnquer. Em sentia molt més realitzat professionalment fent la F1, ara tinc la sensació que no puc fer res.

Per què?

Els jugadors, amb Twitter i Instagram, ja en tenen prou, no ens necessiten, i al futbol ells manen. I a la F1 manen els espònsors i, per tant, deixen fer entrevistes.