Ismael Serrano: “Escriure per remoure consciències és molt vanitós”

Amor, desnonaments, lluita i unes gotes de nostàlgia amaren La llamada (Sony, 2014), el nou disc del cantautor Ismael Serrano, que aquesta vegada evidencia més diversitat musical que mai.

Què és el que més t’ha influït en el disc?

Primer, el naixement de la meva primera filla, que imprimeix a les cançons un cert caràcter de celebració. Hi ha també una reivindicació, una crida a la lluita, però ha de ser des de l’alegria, potser reprenent els versos de Mario Benedetti, quan deia que cal veure l’alegria com un dret, com una trinxera. D’altra banda, arribar als 40 anys també et fa pensar que comences un camí de tornada en el qual et desprens de certs prejudicis, sobretot des del punt de vista musical.

Dius que cantes des de l’alegria, però en el disc hi ha una cançó titulada El día de la ira.

Sí, en aquesta hi ha més aviat indignació. La indignació i el cabreig generalitzat crec que mereixien una cançó, però sempre tractant d’obrir finestres a l’esperança. És una ira més constructiva que destructiva.

Quan vas publicar Todo empieza y todo acaba en ti (2012), en les entrevistes parlaves molt del 15-M, i de la necessitat de moviments més organitzats, fins i tot per entrar en les institucions. Això ja ha començat a passar. És el que demanaves?

Sí, és el que reclamava una gran part de la societat. La gent necessitava trobar cares noves, nous representants polítics que representessin aquesta nova sensibilitat que estava present en el 15-M. Calia entendre que el Parlament és també un front en el qual cal lluitar i en què cal ser presents, perquè no podem deixar que ens desplacin. Cal ocupar l’escena política, les institucions. I una manera de fer-ho, i d’assumir responsabilitats de govern, és presentar-se a les eleccions. Deia Lenin que excepte el poder tot és il·lusió. Doncs això. No podem viure en una fantasia en què creiem que estem fent coses. I penso que molta gent del 15-M ho ha tingut clar. És important que sorgeixin noves cares que exerceixin lideratges necessaris, sempre apostant per l’horitzontalitat.

Aquests lideratges no són com els que qüestiones a la cançó Rebelión en Hamelin, oi?

Els lideratges han de ser permanentment qüestionats i sotmesos al control de la ciutadania. En qualsevol cas, el flautista de la cançó és un entabanador. Jo demano que els ratolins sotmetin en assemblea què fan amb el flautista. De tota manera, em sento incòmode amb els consensos. Crec que la dissensió és saludable per al conjunt del col·lectiu, perquè genera debat.

Per què en el nou disc acompanyes aquest discurs sobretot amb ritmes llatinoamericans?

Vaig decidir fer les cançons des del ritme. En general, el cantautor agafa la guitarra i comença a fer les cançons harmònicament, melòdicament. I jo vaig partir del ritme. Per exemple, quan vaig fer La llamada, vaig agafar un loop de reggaeton. I a Rebelión en Hamelin, el son cubà alentit de Chan Chan. També em semblava divertit fer una bachata ballable. He anat a buscar el que sento com el meu patrimoni: els ritmes tradicionals llatinoamericans.

I en alguna cançó el violins et porten cap a la música cèltica.

Sí. M'agrada molt el folk anglès i irlandès, i també cantants com Damien Rice, Glen Hansard, Peter Bradley i William Fitzsimmons. Aquesta mirada hi és.

En general, en el disc hi ha molts ritmes vinculats a músiques que acompanyen escenes més comunitàries que individualistes, en el sentit que són músiques relaciones amb el ball.

Aquesta reflexió em sembla molt interessant, tot i que no estava en l'origen de les meves intencions. Però és veritat que s'apel·la al ritme, a la dansa. Són cançons que estan pensades amb un cert caràcter de convocatòria. Per exemple, La llamada està basada en els tambors del carnaval uruguaià, que surten al carrer i convoquen la gent perquè s'uneixi a la celebració. Al principi eren manifestacions espontànies que tenien a veure amb la cultura afrollatinoamericana. I també volia donar-li aquest caràcter coral. Per això vaig convidar diversos amics a cantar la tornada de La llamada. És la primera vegada que ho faig.

Has escoltat el disc Resituación de Nacho Vegas

I també del seu esperit. A la ràdio ell ha anat a cantar amb el cor del Patio Maravillas. Nosaltres vam fer una presentació a Vallecas amb les xarangues. També té aquest caràcter de cançó popular; fins i tot el punt de vista de la concepció dels versos, de la rima, té aquest punt de cançó tradicional. A mi Nacho Vegas em sembla un dels cantautors més coherents. Si alguna cosa valoro en la música és l'honestedat, quan hi ha una correspondència entre la intenció i els principis del músic. Quan aquesta correspondència no existeix, o veus la intenció és només fer una cosa pensant en el que la gent vol sentir, jo crec que es nota, i la cosa no funciona. I Nacho Vegas és un dels casos en què sí que hi ha aquesta correspondència més directa. Per això ell és tan respectat. Sí, vull pensar que hi ha un punt de partida comú, tot i que potser ell pensa que no.

¿La música té capacitat per contribuir a reforçar discursos com els de Pablo Iglesias o Ada Colau?

No ho sé. Escriure per remoure consciències és molt vanitós. Generalment es compon per generar espais de trobada, i això pot ser realment útil per establir connexions. Per exemple, per fer el videoclip de La llamada vam triar una cooperativa argentina, una impremta abandonada que va ser recuperada pels treballadors per poder conservar els llocs de treball. La música pot ajudar, no sé si a prendre consciència, però sí a establir vincles, i això és tremendament positiu.

A la cançó La casa y el lobo transformes el conte dels tres porquets en una faula contra els desnonaments. ¿T’agradaria que la utilitzés la PAH com a banda sonora?

M’ompliria d’orgull, perquè el que pretenia amb la cançó és fer un homenatge precisament a la seva heroïcitat, perquè demostra que quan la ciutadania s’organitza és capaç d’actuar de manera contundent en la realitat concreta, i influeix de manera determinant en la vida de gent que està totalment desemparada pels poders públics.

Aquest discurs, el de l’organització de la ciutadania, l’apliques també al procés català?

Sí, és aplicable a tots els processos polítics quan sorgeixen de la ciutadania de manera espontània.

I com el veus, el procés català?

És innegable que els catalans han de decidir i tenen dret a votar. És absurd tenir por de les urnes. Jo crec en les democràcies participatives i, en una cosa tan concreta com en quin projecte volen embarcar-se i com volen organitzar-se, em sembla essencial que se’ls consulti. No s’ha de tenir cap por. Una altra cosa és si em preguntes a mi què opino de la independència. M’entristiria que decidissin independitzar-se, perquè m’enorgulleix formar part d’un projecte comú. Però sé que encara que Catalunya s’independitzés jo vindria a tocar i em seguiria sentint com a casa. No m’agradaria que s’independitzés, però els que han de decidir són els catalans.

Tornant al disc, a Éramos tan jóvenes, que és la cançó més nostàlgica del disc, parles de Kurt Cobain, Milan Kundera, el subcomandant Marcos i Julie Delpy i Ethan Hawke a la pel·lículaÉramos tan jóvenes Abans de l'alba

No ho sé. La nostàlgia necessita perspectiva. Un cantautor ja és terriblement nostàlgic com per haver de posar-se nostàlgic del present, seria excessiu. Tampoc sé fins a quin punt el fet de tenir referències tan clares i tan contundents no depèn de l'edat, del fet de tenir 20 anys. Quan un té 20 anys les icones són lluminoses, són fars enlluernadors, i jo no sé si als 40 anys les icones perden aquesta lluminositat, i mires les coses d'una altra manera. Quan d'un artista diem que els seus primers discos eren millors, en realitat estem dient que nosaltres érem millors quan escoltàvem aquells primers discos. No trobem a faltar aquelles primeres cançons, sinó els sentiments que experimentàvem quan les escoltàvem.