Jean-Marie Teno: “El bon cine africà és bo perquè explica i transforma una història molt simple”

El director de cinema forma part de l’Acadèmia de Hollywood i vota cada any pel documental que mereix l’Oscar. Aquest camerunès ha fet de la vida i els somnis dels africans una crònica amb imatges, parlant de les esperances i les pors dels que es queden i dels que emigren

Als 64 anys i amb una trajectòria professional de més de 35, el camerunès Jean-Marie Teno es pot presentar com el degà del cinema africà. El reconeixement professional li arriba d’universitats i festivals de cinema de mig món, que li reclamen els documentals com a mostra del cinema per i per a africans. Autodidacte en això d’explicar històries, es va formar primer al seu país en matèries tècniques i després a la universitat francesa. Era el 1978, i des de llavors va i ve, del nord al sud, però sempre amb les ulleres de mirada panafricana. Recentment ha presentat Lieux saints [Llocs sagrats] al Festival Wallay de cinema africà de Barcelona.

¿Recorda quina va ser la primera pel·lícula que va veure?

Robin Hood. Els missioners de l’escola on anava organitzaven sessions de pel·lícules en què s’aplegava molta gent, alumnes, famílies i veïns. És un gran personatge, sí senyor.

Com li arriba el cuquet del cinema?

En realitat jo volia ser periodista, aquell era el meu veritable somni de joventut, però en aquell moment hi havia molts vetos i problemes per fer de periodista al Camerun, perquè el govern ho controlava tot i només tenies espai per dir que el país funcionava perfectament. Jo estava tip d’aquest missatge, i llavors em vaig preguntar què podria fer per explicar les coses que passaven al meu voltant. Vaig començar a plantar la càmera i ensenyava el que passava.

On plantava la càmera? Per explicar què?

Intentava i intento encara ara parlar de la vida, de la complexitat de la vida. La meva aproximació al cinema és molt simple: m’interesso per coses simples, que em toquen la sensibilitat o em sorprenen. Llavors planto la càmera i l’engego buscant una bona perspectiva per crear una història. Perquè el cinema és això, una història.

Però, com en el periodisme, també cal tècnica per explicar-se i fer-se entendre.

Ho sé, i de seguida em vaig adonar que era més complex que explicar-ho només amb les paraules, perquè amb les imatges necessitava també paraules. Em recordo a mi mateix anant tot sol al cinema amb 14 o 15 anys, i sovint em preguntava què era el que entenia realment. O sigui que sempre he tingut present que havia de fer-me entendre per tothom, i miro de posar molts elements perquè tothom entengui bé la història, no només al meu país, sinó a tot arreu. Aspiro a una audiència global.

Ho aconsegueix?

Crec que les meves referències s’entenen bé a l’Àfrica perquè lògicament tenim referents similars, però també fora. És com quan jo veig una pel·lícula de Pedro Almodóvar, per exemple. M’agraden i entenc les històries humanes.

A Lieux saints fa apologia de la cultura en un barri de Ouagadougou. Com va arribar a aquesta història?

És una història que vaig trobar sense voler. Un amic em va dir que en les meves visites al festival de cinema FESPACO de Ouagadougou [a Burkina Faso] sempre em quedava en un hotel preciós i mai em perdia pels barris més pobres. Així que hi vaig anar i vaig topar amb un noi que fabrica djembes [tambors tradicionals], el propietari d’un petit videoclub i un altre jove que escriu màximes filosòfiques en parets. Em van fascinar les seves històries perquè formen la metàfora del cinema africà, perquè fan circular la cultura i la petita economia alhora. Per poder llegir les cites filosòfiques t’has d’acostar a la paret, i el cinema africà és així, per veure’l has d’estar molt a prop.

¿Li costa trobar mercat a Europa i diners per al finançament?

Sí que costa, per descomptat, i encara més si no vols tractar els temes típics de pobresa, fam, guerres... Em resultaria més fàcil si parlés d’aquests temes i busqués un blanc com a assessor. Però haig de dir que jo ja estic al mercat global i no necessito Netflix o altres plataformes, perquè tinc la meva pròpia pàgina web, on es poden trobar les meves pel·lícules i puc ser jo mateix.

Diuen que la seva filmografia s’escapa dels estereotips.

No és fàcil, però sempre intento no donar la imatge que els mitjans occidentals esperen de nosaltres, quan em pregunten si hi ha filosofia a l’Àfrica. Doncs sí, hauríeu de fixar-vos millor en la diversitat africana.

Al Wallay es van veure moltes cintes de joves africans que segur que volen estrenar als EUA o a Europa.

Em frustra una mica que les noves generacions facin pel·lícules que se cenyeixen al que demanen Hollywood, Netflix o Amazon però situant les accions a l’Àfrica. Per a mi això és ridícul. Per què hem de repetir els tòpics que esperen de nosaltres o copiar dels seus? El bon cinema africà és bo perquè transforma i explica una història molt simple, no de gent que només pensa en guanyar diners sinó de gent que s’asseu per fer alguna cosa amb les mans, pensar i reflexionar o buscar una via per fer un món millor.

El veig pessimista.

Soc optimista. He començat a fer classes entre aprenents de director al Camerun, i molts són dones, que m’estan proposant grans històries sense pressupost però que tenen molta qualitat.

Més continguts de