ENTREVISTA

Joaquim Bosch: “Vindran moltes sentències contra tribunals espanyols en matèria de llibertats”

Entrevista al magistrat, portaveu al País Valencià de l’entitat Jutges per a la Democràcia i coautor del llibre ‘El segrest de la justícia’

Existeix un discurs que defensa que la judicatura espanyola no va trencar amb els tribunals franquistes i que manté un cert caràcter hereditari, amb jutges que són fills i nets de magistrats. Ho comparteix?

Són casos aïllats. Ja no tenim la judicatura aristocràtica de fa 50 anys o un segle. La judicatura és conservadora, com a la majoria de països europeus. Eixe no és el problema. Mai he vist un magistrat que no perseguisca un alcalde corrupte perquè siga del partit al qual ha votat. El problema és quan el jutge li deu el càrrec al partit. I en aquest sentit, tenim el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i altres alts tribunals els magistrats dels quals són triats pel CGPJ, que fa de corretja de transmissió de les forces polítiques. Ahí es genera una potencial ingerència.

Vostè defensa la judicatura de base, però els jutges que van acceptar investigar Dani Mateo o Willy Toledo són d’instrucció.

Sempre existiran resolucions jurídicament discutibles, i de magistrats de tot tipus. Per això hi ha el sistema de recursos. La meua impressió és que en aquests dos casos difícilment hi haurà una sentència condemnatòria; els arguments seguits fins ara em semblen francament discutibles.

Siguin absolts o no, el ciutadà es pot sentir indefens per la constant reinterpretació del Codi Penal i per un procés llarg i costós econòmicament.

Efectivament, no és un tràngol ni fàcil ni agradable. En l’àmbit de la llibertat d’expressió assistim a un retrocés molt important iniciat amb la llei de seguretat ciutadana del govern anterior [Mariano Rajoy] i que ha portat també a certes interpretacions judicials que limiten la llibertat d’expressió. Ja hi ha desenes de condemnats per la paraula i d’ací dos o tres anys poden ser centenars. I això provoca el que en la doctrina estatunidenca es diu efecte desànim.

Autocensura?

Sí, perquè la ciutadania percep que un fet pot ser delicte o no en funció de què interpreti el jutge o la fiscalia.

Vostè denuncia la politització de la justícia, però per a això també calen jutges disposats a participar-hi.

Tot sistema polític injust sempre ha tingut persones disposades a col·laborar-hi. La solució és canviar les estructures per evitar-ho. També he de dir que és exigir massa a qui vol millorar en la seua professió que no participe dels espais de promoció si el sistema no ofereix altres vies.

¿Les sentències que esmenen les decisions dels tribunals espanyols generaran obertura o replegament?

Crec que tindran efectes positius i crec que vindran moltes sentències condemnatòries contra els tribunals espanyols en matèria de llibertats.

Quina sentència preveu per als polítics independentistes catalans?

L’acusació de la fiscalia és molt discutible; basa tota l’argumentació en una suposada violència que la meua impressió és que no va existir. Per a rebel·lió cal un alçament i que siga violent. L’alçament reclama una actuació dirigida a prendre el poder, que en aquest cas aparentment no s’ha produït i, sobretot, no s’ha exercit violència per imposar la independència: els incidents davant Economia anaven dirigits a mostrar disconformitat amb els escorcolls que es practicaven. I el que va passar l’1 d’Octubre va ser resistència passiva. Per tenir rebel·lió hauria calgut que en la declaració confusa d’independència Puigdemont hagués instat els Mossos d’Esquadra i altres forces cíviques a ocupar punts estratègics com fronteres, ports, aeroports, institucions i que mantingueren un estat independent. Però un cop aprovat l’article 155 tothom va renunciar als càrrecs i van deixar que l’Estat prengués decisions. Hi pot haver delictes de desobediència, tal vegada prevaricació, o potser malversació de fons, si es demostra l’ús de diners públics.

Quin és el sentiment majoritari dels jutges espanyols en aquest cas?

Un rebuig molt intens a tot el Procés que naix d’un sentiment d’identificació molt fort amb l’ordenament jurídic. També ha generat un moviment de moltíssima solidaritat amb els companys destinats a Catalunya i de preocupació sobre què els passaria en una hipotètica situació de conflicte o d’independència.

¿I amb aquest sentiment de rebuig es pot pensar en una actuació imparcial? Perquè tots hem llegit converses de WhatsApp de magistrats.

És cert que la diferència amb una justícia que resol amb criteris més desapassionats, com l’alemanya o la belga, ens pot fer pensar si qualificacions com la de rebel·lió poden estar condicionades pel rebuig.

¿Les lleis fan la democràcia o la democràcia legitima les lleis?

Apel·lar només a les lleis vigents per impedir el debat dels problemes de fons és una trampa política: no modifiques mai les lleis i per tant el problema mai es resoldrà. Ja ho va dir el Suprem del Canadà quan va assegurar que Constitució i lleis no poden ser una camisa de força per constrènyer aspiracions democràtiques que no s’adapten a les situacions de fet; la solució és reformar les lleis. Ací, el dret a decidir es pot exercir de moltes maneres legalment. Encara que no sigui vinculant, és rellevant saber què pensen els catalans. Però també he de dir que anar a vies fàctiques fora de l’ordenament jurídic quan hi ha mecanismes de modificació de les normes, només porta a carrerons sense eixida. És el que està passant als dirigents independentistes.