Billy el Niño, el torturador que va gaudir d'una jubilació daurada

Mor l'expolicia a qui les seves víctimes mai van poder portar a judici

Fa menys de dos anys, a l’expolicia Juan Antonio González Pacheco, més conegut com a Billy el Niño, el convidaven a fer una copa per celebrar el dia de la policia a la comissaria del districte madrileny de Ciudad Lineal. Es podria dir que el torturador, un dels rostres de la repressió franquista que més malsons va provocar als qui van formar part de la lluita antifranquista, va tenir una jubilació plàcida. Va formar part de la policia franquista i de la democràtica, va ser condecorat durant el govern del socialista Felipe González i, quan va abandonar el cos, va treballar en la seguretat privada amb uns guanys més que considerables. Estava en bona forma; de fet, ja jubilat va arribar a participar en algunes maratons.

Va tenir una jubilació tranquil·la i se n'ha anat també discretament. Billy el Niño ha mort al llit aquest matí en una clínica de Madrid, víctima del covid-19, sense haver hagut de confrontar-se mai i ni tan sols donar explicacions, com molts anhelaven des de feia anys, a les seves víctimes. L'historial de tortures d'aquest expolicia és molt llarg. Però Billy el Niño tampoc era una excepció. "Hi ha massa casos d'agents, la majoria procedents de la Brigada Político-Social, que van perpetuar les seves carreres policials durant la Transició sense deixar enrere un instrument de treball que els va acompanyar durant dècades", diu l'historiador David Ballester, autor del llibre  Corre democràcia, corre (Editorial Base)En aquell moment –es considera que la Transició es va acabar el 1982– no es va actuar: "Molts van preferir mirar cap a una altra banda perquè la policia era un poder fàctic", diu Ballester. Però tampoc es va fer res durant els 40 anys següents. 

Ni modèlica ni pacífica: més de mig miler de morts entre el 1975 i el 1982

De fet, B illy el Niño ha mort sense que ni tan sols es pogués fer públic el seu full de serveis. Al febrer el Congrés de Diputats, després de protestes i polèmiques, va aprovar que es fes públic l'informe amb les medalles, condecoracions i premis concedits al torturador de la policia franquista. Tanmateix, la cambra baixa va mantenir la negativa a publicar-ne "el full de serveis" al·legant que, com defensaven els lletrats del Congrés, no es pot publicar l'historial d'un funcionari perquè vulnera la protecció de dades. Tampoc va tornar les medalles La primera medalla que va rebre l'expolicia va ser el 1972 i l'última el 1982, i totes aquestes condecoracions van fer que la seva pensió s'incrementés un 50%.

El Congrés aprova, finalment, desclassificar els reconeixements a Billy el Niño

Al març va morir una de les víctimes de Billy el Niño,  José María  Chato Galante (Madrid, 1948), que va lluitar fins al final per dur-lo a judici. L'havia de veure sovint perquè era veí seu, i estava convençut que un dia o un altre ho aconseguiria. Igualment, en casos de denúncies presentades a l'estranger, per exemple a l'Argentina, l’Audiència Nacional va rebutjar unes quantes vegades l’extradició de Billy el Niño . Sempre l'argument per no jutjar els crims del franquisme ha sigut la Llei d'Amnistia del 1977 que no permet mirar enrere. "Si es pot canviar la Constitució també s'hauria de poder canviar la Llei d'Amnistia –assegura Javier Tébar, professor d'història de la Universitat de Barcelona–. Hi va haver molts policies com Billy el Niño, perquè la tortura i la repressió eren elements estructurals de la dictadura".

Avui són molts els que lamenten a les xarxes que hagi mort sense haver estat jutjat. Però durant molts anys han sigut només les seves víctimes, amb entitats i associacions, les que han batallat perquè els seus crims fossin jutjats. Íñigo Errejón ha sigut un dels que ho han lamentat avui a les xarxes socials.

L'expolicia era una de les cares més conegudes de la Brigada Político-Social (BPS), l'aparell repressor de la dictadura. Són moltes les víctimes que han relatat i han donat el seu testimoni sobre la crueltat de l’expolicia. Practicava tortures sistemàticament als calabossos de la direcció general de Seguretat de Madrid. Utilitzava freqüentment diferents tècniques, com fer passar el detingut entre dos fileres d’agents policials que el colpejaven sistemàticament amb tota mena de material, com ara porres, o feien servir els punys i li clavaven puntades de peu. També penjava els detinguts d’una barra i els colpejava. "El seu sadisme s'acostava a la psicopatia –assegura Ballester–. Molts testimonis expliquen que la seva satisfacció, mentre torturava, era manifesta". Els testimonis també recorden la seva fanfarroneria. 

Quan va desaparèixer la Brigada Político-Social, Billy el Niño va entrar a formar part de la Brigada d'Informació de la Policia Nacional. "Durant la Transició va formar part de l'entramat de grups d'extrema dreta que perpetraven atemptats", assegura Ballester.

La carrera policial de Billy el Niño va començar el 1969 i al llarg dels anys, sobretot durant l'últim tram de la dictadura, va acumular molts mèrits. El seu full de serveis, que Eldiario.es va fer públic el desembre del 2018, és espectacular: el 25 de setembre del 1975 va avançar 500 punts en l'escalafó. Entre els seus mèrits hi havia des de càrregues contra estudiants fins a la detenció de membres del Partit Comunista. Moltes de les seves víctimes van patir malsons i seqüeles físiques i mentals la resta de la vida. 

Billy el Niño, la punta de l'iceberg

José Sáinz González, Manuel García, Manuel Ballesteros, Jesús Martínez
Torres, Benjamín Solsona, Lesmes, Sandoval, Antonio Garrido Fernández, José María Escudero Tejeda, Francisco Álvarez Sánchez, Raimundo Maestro, Juan Antonio Gil Rubiales, Juan Antonio González García... Són alguns dels policies amb passat fosc que després de la dictadura van continuar treballant en democràcia. Ballester, que prepara un nou llibre analitzant-ne les trajectòries, detalla que alguns d'ells van tenir càrrecs importants malgrat haver estat acusats de tortures. "Benjamín Solsona, a qui un detingut va acusar d'haver-li donat cops de cap contra la paret diverses vegades i haver-li practicat la tortura de "l'ànec" [va fer que caminés durant tres hores com un ànec], va ser cap de la policia de Bilbao el 1980", explica Ballester. El seu nom està inclòs en l'anomenada querella argentina. Manuel Ballesteros era sobretot conegut a València, on va participar per exemple en la detenció i tortura de militants antifranquistes l'11 de novembre del 1968. Ja en democràcia va formar part de la lluita antiterrorista i va ser director del Gabinet d'Informació del ministeri de l'Interior. "No hi va haver cap voluntat de depurar la policia en els governs democràtics del postfranquisme", assegura Ballester.