Mayerlis Angarita: “La paraula cura, i explicar el dolor és una forma de resistència”

Entrevista a la directora de l’associació Narrar Para Vivir

Aquesta entrevista es va fer setmanes abans del 19 de maig, quan dos sicaris van disparar contra el vehicle en què viatjava Mayerlis Angarita en companyia d’una filla i un nebot, a Barranquilla. Els vidres blindats els van salvar la vida. És el tercer atac que pateix. Des del 2000, aquesta colombiana lidera Narrar Para Vivir, una organització de dones que cura les ferides de l’odi i la ràbia de la guerra amb la paraula. Un #MeToo “a la colombiana”, matisa l’activista, que va visitar Barcelona convidada per la Taula de Colòmbia.

Com se sent ara i aquí, sense seguretat, vostè que viu amb escorta?

Em sembla increïble estar sola. Miro constantment per buscar els sis homes que em protegeixen a mi i als meus fills. A casa i a la feina.

Qui li vol mal?

Em tenen por perquè amb Narrar Para Vivir hem aconseguit que hi hagi 840 dones valentes, empoderades en la seva autonomia, perquè sense autoestima la dona no té res. Els guardaespatlles m’acusen de ser dura però jo els dic que no, que soc capaç de donar la meva vida per defensar la seva, però que conec els meus drets i els vull defensar.

La paraula la posa en perill?

Des del 2000 ens reunim dones a Montes de María, una regió on a finals dels 90 patíem una espiral de violència amb paramilitars, criminals i guerrilla barallant-se pel control del corredor que serveix per al tràfic de drogues i armes. La violència s’enduia tots els homes, i a les dones les agafaven com a botí de guerra. Sentia que hi havia una necessitat d’explicar aquestes desgràcies i vaig pensar que si ens ajuntàvem podríem ajudar-nos. La paraula sana, i la narració és una forma de resistència i una manera de dir que no ens faran callar. Però si sortíem a explicar-nos ens mataven, i ens vam amagar dels violents.

Feien reunions clandestines?

Sí, però al lloc més visible de tots, als carrers i als patis. Ens ajuntàvem al voltant d’una olla comunitària per alimentar els que no tenen res, així que ens deixaven fer perquè ens veien en el rol que el patriarcat ens assigna.

Quina història té com a víctima?

Als 12 anys vaig perdre la meva mare. Se la van endur les autodefenses en una de les neteges socials que feien per eliminar dels pobles la gent pobra. La meva mare organitzava olles comunitàries, com jo. No n’hem sabut res més, però tenim constància que als que s’emportaven els tiraven al riu o els esquarteraven perquè no se’n trobessin els cossos.

Com creix amb aquesta pèrdua?

No entenia res, sentia odi perquè ¿qui no odia quan li passa això? Primer culpava la mare, i quan vaig entendre que se la van endur vaig odiar els agressors. El pitjor és que no vaig trobar ningú que m’escoltés.

Narrar Para Vivir és autoteràpia?

Jo tenia 18 anys quan vaig muntar Narrar, era massa jove, i encara em considerava una víctima. Però em vaig adonar que el cas de la meva mare no era ni aïllat ni el més greu. És dur sentir el plor d’una mare que ha d’enterrar el cos del fill sense el cor perquè l’han esquarterat i no n’ha pogut trobar totes les parts. Les dones t’explicaven com els fills morien dessagnats en ser violats i empalats, o com més de 20 homes violaven una nena fins que es moria o obrien la panxa d’una embarassada per saber si el nadó seria guerrillereta o guerrilleret.

Quin és el gran èxit de Narrar?

Hem ensenyat a les dones que valen i que s’han de fer valer a dins de casa i al carrer. No donem casa ni diners, perquè això ho ha de fer l’estat, però ara que ja hem deixat la clandestinitat i tenim una gran casa lliure de violència per a les dones, amb protecció constant, podem donar-los formació. Amb formació estem empoderant les dones i els donem l’oportunitat de ser protagonistes.

Han canviat els temes de debat?

Montes de María havia sigut un exemple de reconciliació, però correm el risc que el conflicte torni a esclatar: ens estan arribant dones noves amb casos d’abusos i violacions. Amb les que ja porten anys amb nosaltres els fem acompanyament jurídic, i no només parlem de drets vulnerats, perquè el conflicte té un efecte en la pobresa, l’educació, els serveis... Comencem a exigir a les institucions públiques rendició de comptes, i això molesta.

Perquè són dones o perquè exigeixen serveis?

Quan una dona comença la lluita contra l’exclusió amb la paraula argumentada en el dret molesta més.

Ja no són les “pobres víctimes”?

Ja som subjectes de drets, supervivents. Quan entens què és sobreviure saps que tens uns drets que te’ls van vulnerar, i tens el deure d’exigir-los, de parlar, de trencar el silenci, de contribuir a fer que la societat acabi amb la indiferència i pensi per què no ens fa mal el dolor dels altres i no diem prou quan s’emporten el veí. Hem passat d’explicar una història d’horror a una d’esperança, de fills a la universitat, de tenir llum, un negoci. Sense pa no hi haurà pau.

Digui’m una cosa. ¿Aquella mare va trobar el cor del fill?

No, però es va atrevir a explicar-ho públicament i a curar-se i a treure l’odi que arrossegava. Ara diu que seria capaç de perdonar.

Més continguts de