Pere Casaldàliga, adeu al militant de l'esperança

La radicalitat i fidelitat als seus principis el definien: "Qui no és ètic en tot, no és ètic en res"

Imatge sense datar del bisbe emèrit de São Félix de Araguaia, al Brasil, Pere Casaldàliga, que ha destacat durant la seva vida pel seu activisme social a favor dels pobres / EFE

Un cop arribada l'hora definitiva la millor manera d'explicar qui era, o més ben dit, com era Pere Casaldàliga està perfectament descrita en un dels seus poemes: "Al final del camí em diran: «Has viscut? Has estimat?» I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms...". Així era Pere Casaldàliga, un cor ple de noms. Ple de tota la gent que ha patit amb ell i que ell ha vist patir. La gent que ha lluitat al seu costat per intentar canviar un món injust i desigual. La seva gent de Balsareny, la terra de la seva infància. La seva gent de Sabadell, on va aprendre a ser capellà. La seva gent de Catalunya, sempre al seu costat. La seva gent de l’Església, a qui criticava tant perquè els estimava més. La seva gent de São Félix do Araguaia, del Brasil en general, els indis, els camperols sense terra, els peons de les fazendes, les dones que s'havien de carregar tota la família a l'esquena... La seva gent de l'Amèrica Llatina, de qui havia après que la revolució no només era desitjable, sinó que també era possible.

"Ell, un home d'església, deia que no n'hi havia prou amb ser creient, també s'havia de ser creïble"

Tots els que formem part d'aquesta llarguíssima llista de noms en el cor generosament obert de Casaldàliga compartim el privilegi d'haver conegut una figura singular i única. Ell, un home d'Església, sempre deia que no n'hi havia prou amb ser creient, que també s'havia de ser creïble. I no ho deia per dir. Perquè aquesta no era només una frase bonica per anar repetint, era tot el seu programa de vida. Casaldàliga va practicar sempre una coherència extrema. Ell deia el que pensava i el que feia no ho contradeia. "Qui no és ètic en tot, no és ètic en res", acostumava a dir. Un compromís difícil de complir per a la majoria de nosaltres. També per a ell, i més tenint en compte les dificultats enormes que va haver de superar al llarg de la seva vida.

L'ideari de Pere Casaldàliga, en 25 frases

Sobretot a partir de l'estiu del 1968 quan, amb 40 anys i una carrera prometedora a l'Església, ho va deixar tot per anar a fer de missioner al Brasil. El van enviar a la regió de l'Araguaia, un món perdut que gairebé no sortia als mapes on la violència extrema i la injustícia eren la norma. Un món deixat de la mà de Déu on la vida humana, sobretot la de la gent pobra, no tenia cap valor. La raó de ser de tanta violència era la lluita per la terra. En aquella regió, com a tants altres llocs del Brasil i de l'Amèrica Llatina, es vivia amb un tros de terra i es matava per un tros de terra. I enmig d'aquesta guerra es va trobar Casaldàliga. Enmig d'un conflicte entre els que no tenien res o tenien molt poc i els que ho tenien tot i volien més encara. D'un costat els indis, els petits camperols i els peons i, de l'altre, els grans terratinents amb exèrcits de pistolers al seu servei i amb l'ajuda inestimable dels militars que en aquella època governaven el Brasil. En aquell món i en aquell conflicte les posicions tèbies no tenien cap sentit i la neutralitat era impossible. Casaldàliga va haver de prendre partit.

Mor Pere Casaldàliga, la veu universal dels pobres

No podia, com moltes vegades ha fet l'Església, anar a prendre cafè a casa dels rics i després ajudar els pobres. No. Si no volia ser incoherent havia de ser radical. Això volia dir prendre partit i prendre una opció radical pels pobres. Posar-se al costat dels oprimits i els exclosos suposava enfrontar-se als rics i al poder establert. Suposava cremar les naus, fer arrels en aquella terra salvatge i estar disposat a jugar-se la vida cada dia.

Un lluitador infatigable

Aquest és l'home que jo vaig conèixer l'any 1985, quan vaig viatjar a São Félix do Araguaia per fer un 30 minuts. Un home perseguit i amenaçat a qui havien intentat matar en més d'una ocasió i, sorprenentment, no ho havien aconseguit. Un home que em repetia insistentment que les seves causes eren molt més importants que la seva vida i que, i això és el que més em va sorprendre, en certa manera anhelava poder donar la mort perquè era la conseqüència lògica de donar la vida per aquestes causes per les quals lluitava. Em resultava impressionant la naturalitat amb la qual em parlava de la mort, de la seva pròpia mort com una possibilitat pròxima... I, al mateix temps, em fascinava la manera com desfeia tot dramatisme recordant la frase que el seu amic de causes i batalles, el bisbe de Goiás Tomás Balduino, li deia quan estaven convençuts que no arribarien a vells: "Déu et castigarà i moriràs al llit!". El sentit de l'humor, sempre el sentit de l'humor. Una de les constants en la vida i el caràcter de Pere Casaldàliga.

Potser Déu l'ha beneït fent-lo morir al llit... Perquè la seva coherència, la seva radicalitat i el seu esperit no han tremolat en tots aquests anys. A pesar de totes les dificultats i les limitacions de l'edat i les malalties, Pere Casaldàliga no ha afluixat, ha seguit donant exemple, sent un referent, vivint fidel als seus principis, vivint –com sempre– a la seva casa pobra i senzilla de São Félix, envoltat de la seva gent, estimant i sent estimat. Què més es pot demanar?

Recordo l'última vegada que el vaig veure, ara farà sis anys. No es podia moure i gairebé no podia parlar. El seu "vell amic" Parkinson, com li agradava anomenar-lo, el tenia clavat en una cadira. Quan li vaig preguntar com estava només va dir una paraula: "Viu!" "Estic viu", va repetir. Era la seva lluita del moment. Sempre lluitant. Ara, quan ja no podré tornar a preguntar-li com està, només em queda recordar allò que sempre deia i repetia quan es trobava amb algú: " E a luta?" I la lluita? Aquesta era la seva manera natural de saludar la gent, preguntar-los com anava la lluita... Sempre la lluita. I l'esperança, també sempre l'esperança. Per això, en aquest moment, per acabar aquest article, em vull quedar amb el que ell sempre deia: "Vius o ressuscitats!"