ENTREVISTA

Nolasc Acarín: “Les persones grans que no surten de casa comencen mirant la tele i acaben mirant la paret”

Doctor en medicina i especialista en neurologia 

ANTONI BASSAS
ANTONI BASSAS Periodista

Amb els anys que fa que es dedica a les qüestions de l’envelliment i la demència, ¿quina evolució ha vist tant en la medicina com en la societat?

El resum és una anècdota d’una senyora que visito. A la consulta no m’assec darrere la taula, sinó al costat del pacient. Si és una persona gran, a més, li agafo la mà, la tracto de vostè, li dic que estigui tranquil·la, i que per què m’ha vingut a veure. I la senyora em contesta: “És la primera vegada que vaig al metge i em mira directament, no està amagat darrere la pantalla de l’ordinador”. I pel que fa a l’Alzheimer, en un 5% arriba després dels 70 anys i en un 30% després dels 90. Hi ha casos de la malaltia a partir dels 60 anys, però per sort són molt pocs.

I la gent, ¿com rebem la notícia d’un diagnòstic?

Depèn de com el metge dona la notícia. Els resultats poden ser cruels i a la facultat de medicina no t’ensenyen de quina manera explicar-te, ho aprens al llarg de la vida. Cal tenir present que a la gent ens interessa molt més el pronòstic que el diagnòstic. “Em puc morir, d’això?” Cal explicar-se: per exemple, si parlem de l’envelliment, cal recordar que és convenient portar una vida sana, evitar els tòxics, no engreixar-se, fer exercici físic i cuidar els factors de risc: la hipertensió, la diabetis, l’obesitat, el sedentarisme i els tòxics fan que l’Alzheimer es desencadeni en persones a qui potser els sortiria deu anys més tard. Si un és hipertens o diabètic i es controla bé, o és obès i fa exercici i cuida la dieta i perd pes, té la garantia que l’Alzheimer, en cas de ser propens a la malaltia, arribarà molt més tard.

¿Tenir un pare, mare, oncle o germà amb Alzheimer condiciona molt?

La gran pregunta. Tots els metges sabem que hi ha llinatges familiar, i que és freqüent trobar antecedents en la pròpia família, però no hi ha cap verificació objectiva que avali el que en podem dir una tendència genètica. D’aquí unes setmanes he d’anar a una reunió a Roma per una cosa del Consell d’Europa, perquè volen imposar als estats membres que no s’utilitzi informació genètica. A priori sembla molt noble, perquè és envair la intimitat. Però resulta que des que comença la medicina científica a mitjans del segleXIX, tots estem utilitzant la informació genètica. ¿Els seus pares viuen? De què van morir? A quina edat? És informació genètica.

Però si li dono aquesta informació dels meus pares i vostè és un empresari, em diu: “Ah, no el contracto”.

Vostè ha posat el dit a la nafra, el tema del simposi és aquest. Si es vol fer una assegurança de vida encara no li pregunten si fuma, quan, de fet, l’efecte del tabac és claríssim. A Anglaterra comencen a preguntar si ha tingut multes per excés de velocitat. Aquí no es pregunta. Jo penso que s’ha de poder utilitzar la informació genètica amb filtres de seguretat que garanteixin la intimitat.

L’altre dia em van caure a les manes uns versos del doctor Letamendi, catedràtic d’anatomia al segle XIX, sobre “Consejos para una vida sana”: “Vida honesta y ordenada, / usar de pocos remedios / y poner todos los medios de no apurarse por nada. / La comida, moderada, / ejercicio y diversión. / No tener nunca aprensión, / salir al campo algun rato. / Poco encierro, / mucho trato / y continua ocupación” .

Això continua vigent. Les persones que quan es fan grans es queden a casa, sense amics i no surten, comencen mirant la tele i acaben mirant la paret. I això fa que tinguin més possibilitats de patir un trastorn de demència.

Quina relació hi ha entre començar veient la tele i acabar mirant la paret?

Cal sortir, veure’s amb els amics. No n’hi ha prou amb la família. A les reunions familiars se sobreentén un nivell de confiança molt alt, en el qual tothom és a taula, parlant, i si a algú no li interessa el tema, desconnecta. Això és més difícil de fer en un grup d’amics. La família no ens serveix de termòmetre socialitzador. Necessitem els amics i, si pot ser, una mica més joves, perquè si sobreviu als seus amics, es trobarà més sol. Comenci a buscar amics més joves.

Vindria a ser allò d’arreglar-se per sortir, fins i tot mentalment. I quin és el grau de perjudici mental dels disgustos?

Els disgustos s’acostumen a pagar cars, és cert. Sabem que els disgustos provoquen estrès. I no cal que sigui un disgust amb un trastorn emocional important. L’estrès crea trastorns en algunes proteïnes de les cèl·lules del cos humà. Pot acabar fent malbé el nucli de la cèl·lula i l’ADN. Hi ha línies de recerca que treballen en la influència de l’estrès en el desenvolupament del càncer. Ara bé, estrès i Alzheimer no està demostrat que tinguin relació.

Quin és el tipus de comportament que les parelles hauríem de cuidar?

La tendresa. I socialment hi afegiria la bona educació. S’ha de ser educat. Aquelles persones que tenen una actitud despòtica amb els altres es moren abans i fan més malalties que la gent atenta i educada. Miri, hi ha el famós estudi de les monges. L’any 1988, quan el doctor Snowdon va presentar el projecte, jo hi era. Va agafar una congregació de monges que porten sempre el mateix horari, mengen de manera saludable, ni fumen ni beuen, caminen una hora al dia i es dediquen a l’ensenyament. Van arribar a un acord pel qual els passarien un test neuropsicològic cada any i una revisió mèdica. Van veure dues coses interessants: que les monges amargades tenen més possibilitats de tenir Alzheimer, i que l’esperança de vida de les monges és més llarga que la de la resta de la població perquè porten una vida sana. Han de prendre poques decisions que generin estrès, perquè les decisions les pren la superiora. I no han de demanar una hipoteca. Hi ha monges que han estat donant classes fins als 90 anys i que tenien lesions d’Alzheimer al cervell. Però com que mantenien la constància vital, no el desenvolupaven.

Als 50 anys vols dir un nom i no et surt.

Això en termes mèdics se’n diu anomia. El meu pare, que va morir amb 96 anys, i va estar sa fins una setmana abans de morir, tenia un truc. “Hola, què tal? Et recordo perfectament, però no recordo el teu nom”. “Josep”. “Home, Josep ja ho sé. Volia dir el cognom”. I si li deia el cognom, li deia: “El cognom ja el sé, no recordo el nom”. I així tenia nom i cognom. Això, que quedi clar, no té res a veure amb l’Alzheimer. Té a veure amb el fet que tenim moltes coses al cervell, i el cervell està buscant la carpeta. A la Roma Imperial, amb una esperança de vida molt baixa, als 40 anys ja s’era una persona gran i els que s’ho podien pagar tenien uns esclaus d’origen culte que anaven amb tu pel carrer i deien: “Senyor Libi, ara ve Marcus Ibericus”. I el que feia aquesta feina es deia “nomenclàtor”.

Quin seria el primer símptoma alar mant?

Els trastorns de comportament. És molt clar quan li preguntes a un pacient per què ve, i et diu que són els altres que l’han portat, que ell està perfecte. Aleshores els familiars expliquen que si ha cremat el menjar, o perd els jerseis per casa. O ha anat a buscar el diari o el pa, i en lloc de girar a l’esquerra, ha girat a la dreta i s’ha perdut. Hi ha un altre aspecte interessant, que és la diferència per sexe. La malaltia de Parkinson generalment és més freqüent en els homes que en les dones. I és lleugerament més freqüent la malaltia d’Alzheimer entre les dones que en els homes. Si vol i té temps, li puc explicar una anècdota familiar que he viscut.

Per favor.

Dinar familiar en un restaurant, arriben els avis. L’avi s’asseu i li diu al cambrer que li porti una cervesa i unes olives. L’àvia es queda dreta i comença a mirar l’hora. Arriben els fills, els nets i arriba la parella d’un d’ells. L’àvia diu que un s’assegui aquí, i l’altre, allà. L’avi pregunta si passa res, i l’àvia diu que ja l’hi explicarà després. Les dones s’adonen de coses que als homes ens han d’explicar. L’àvia havia vist pels comportaments que aquella parella s’havia barallat per coses de casa. Perquè ha deixat la tovallola a terra, per no haver mirat quan han aparcat el cotxe... Quan aquella ha entrat, l’àvia ho ha vist. ¿Això té relació amb el fet que tinguin més propensió a tenir Alzheimer? Home, tenen més coses al cap.

En canvi hi ha dones que diuen que elles no s’adonen més de les coses, que en realitat, és comoditat nostra, dels homes.

El cervell de la dona està més atent. Intentem anar enrere. Imagini’s aquí on som, al carrer Diputació amb Urgell, fa 50.000 anys. Era una plana, un lloc fantàstic... Què feien les dones humanes? Es quedaven al campament base amb la canalla i algun iaio de 40 anys. I els homes què feien? Anaven a fer de policia. Amb un bastó en una mà, i una pedra a l’altra. Sortien, anaven a fer la volta a Collserola, no fos cas que hi hagués alguna bestiola que fes mal, però sobretot que no vingués la tribu de Sant Cugat. Aquells homes, i els ximpanzés encara ho fan, anaven en fila índia. Al davant, el cap. Tots amb una pedra i un bastó al darrere. I en silenci, per no delatar-se si hi havia un enemic. Les dones, al campament base, no callaven. El llenguatge és un invent de les dones, i això implica una complexitat cerebral molt important. Els col·legues neuròlegs que diguin que exagero em donaran la raó: quan hi ha una lesió cerebral que et deixa amb un trastorn del llenguatge, les dones recuperen el llenguatge molt millor que els homes.

D’aquí dos mesos farà 77 anys i, per tant, pot parlar amb coneixement de causa... En què consisteix envellir?

Consisteix a saber renunciar i elaborar el dol. Perds coses. Se’t mor un familiar, no pots fer aquell salt. Jo he fet molta muntanya, i ara em fa mal l’esquena. He hagut de deixar de jugar a frontó i m’he de dedicar a nedar. Ara he deixat d’esquiar. La vida és una concatenació de pèrdues. Quan ets més gran, tens més por de les bicicletes per les voreres. A gent més gran que jo els recomano anar amb bastó. No perquè el necessitin, sinó perquè si els altres veuen algú amb bastó, aniran amb més atenció.

Més continguts de