EDUCACIÓ
Societat 06/08/2020

Pepe Menéndez: “El sistema educatiu empeny al fracàs escolar”

Entrevista al professor de secundària i autor d''Escuelas que valgan la pena' (Paidós)

Laia Vicens
3 min
Pepe Menéndez: “El sistema educatiu empeny  al fracàs escolar”

BarcelonaProfessor de secundària, tutor de més de mil alumnes, director a Bellvitge, impulsor del projecte Horitzó 2020 dels Jesuïtes o assessor internacional d’educació. Pepe Menéndez ha estat sempre vinculat al món educatiu i, a partir de vivències en primera persona, publica un llibre per reflexionar sobre la seva passió.

Com creu que ha reaccionat el sistema educatiu a la pandèmia?

Hi ha hagut bona voluntat, però han passat coses. Les escoles que havien fet canvis -flexibilitat curricular, treball en equip…- han reaccionat més ràpidament i de manera més cohesionada, per exemple, reorganitzant les tutories. S’ha evidenciat que un important grup de docents no estava preparat per respondre des del punt de vista tecnològic. I he trobat trist que l’educació no es considerés un servei essencial i es prioritzessin debats com l’avaluació o la selectivitat.

Al llibre diu que els docents no poden canviar els contextos socials de les escoles però sí que poden prioritzar. No s’ha prioritzat bé?

El departament d’Educació, com la majoria d’administracions, ha estat desaparegut en lideratge. Cal que les escoles es creguin realment l’autonomia de centre. N’hi ha que s’ho han cregut i d’altres que han viscut massa pendents de les instruccions.

Com ho haurien d’haver fet?

Fer una diagnosi de l’entorn de l’escola, prioritzar el contacte emocional i plantejar el que ha passat com un projecte multidisciplinari. De la pandèmia també en podien sorgir projectes i reptes, malgrat que hi hagi docents que encara diuen que “no entra en el currículum”.

Al llibre diu que l’avaluació reflecteix com és un model educatiu. A Espanya s’ha parlat molt de l’aprovat general. Era una bona idea?

Una escola que faci avaluació continuada crec que no haurà tingut la sensació de regalar res. Si mirem totes les etapes, a nivell curricular, crec que no era un drama estar tres mesos sense escola. El que ha estat molt dolent és el llenguatge institucional. La ministra va dir que al primer trimestre del curs que ve s’hauran de recuperar continguts. Com que recuperar? Si fa anys que treballem per objectius competencials!

¿És una bona notícia l’augment dels aprovats de batxillerat?

No s’ha de regalar res, però a vegades aprovar serveix per obrir noves portes. La frontera és més en saber què vol estudiar després l’estudiant, perquè si no l’aprovem potser tampoc no pot anar a fer un grau de FP. Hem de mirar-ho tot i fugir de la idea que una avaluació és un Doce hombres sin piedad.

Diu que la millor escola és la que tingui ambient d’aprenentatge i l’expectativa de millorar. Per què?

Si fos en un institut i veiés que els alumnes de 1r o 4t d’ESO tenen poques ganes d’estudiar i diuen que s’estimen més anar a treballar, intentaria dir que les coses s’han de fer d’una altra manera. Hem de provocar el desig d’estudiar.

De fet, defensa que hi ha propostes que exclouen alguns alumnes.

Sí, però la culpa no és de les escoles, és del sistema. Els professors fan el que han de fer. És el sistema el que empeny a fer classe d’aquesta manera i, per tant, empeny al fracàs.

Com és aquest sistema?

Basat en la memòria i la disciplina. Si ets capaç d’estar sis hores seguides en una cadira escoltant i tens capacitat de concentració vas bé, però si tens un aprenentatge més ideàtic no aniràs bé. Estic convençut que Ferran Adrià va fracassar a l’escola. A vegades pensem que el coneixement és atractiu per si mateix, però els professors han de ser intermediaris i necessiten conèixer els interessos dels alumnes.

Què li diria a un docent que vol innovar però es troba sol al claustre?

Un professor que vol fer canvis és com una revolució social: necessita aliats i treball en equip.

¿Creu que el sistema pot canviar amb la nova llei d’educació?

Una llei no canvia l’educació. El que la canvia és el desenvolupament posterior, amb lideratge, criteri i recursos. I això no ho hem tingut mai. A mi no m’importa la llei, m’importa el pressupost que hi ha al darrere.

M’ha estranyat que al llibre no citi els models que suposadament són líders, com Finlàndia.

He conegut llocs vulnerables, amb famílies desestructurades, i les escoles fent innovació, tot i que tradicionalment s’ha dit que innovar era cosa de rics. A Amèrica Llatina he vist que la motivació per fer les coses diferents era que els nois no abandonessin els estudis.

stats