HABITATGE

Plantar cara a un desnonament soles i als 70 anys

Només en una setmana, els veïns han aturat els desnonaments d’almenys quatre dones d’entre 66 i 77 anys a Ciutat Vella. Totes reben una pensió precària amb la qual ajuden fills i nets. Aquesta és la història que han compartit amb l’ARA

“Bon dia, senyora. Bàsicament, som aquí per informar-la que avui ha de marxar d’aquest pis. Ni més ni menys. De manera que ara ha d’agafar les seves coses i sortir”. Simple i directe. Aquesta és la primera frase que el funcionari de la comitiva judicial va adreçar ahir a l’Encarna, de 66 anys, a les nou del matí tocades. La dona viu sola en uns baixos del carrer Meer, al barri de la Barceloneta, té dificultats evidents de mobilitat i assegura que té reconegut un 71% d’incapacitat. “Perdoni però no ho sabia, no he empaquetat res i no tinc on anar”, respon ella, tremolosa i amb els ulls plens de llàgrimes. Veient el seu estat, el funcionari improvisa una resposta: “Si vol -diu assenyalant uns treballadors socials uniformats que esperen en segon pla- la poden portar a un hospital o a un alberg o on sigui”.

El cas de l’Encarna és el de desenes de dones vulnerables que viuen a Barcelona i que, a la setantena, han de fer front a un desnonament. A banda del seu cas, només aquesta setmana a Ciutat Vella l’ARA ha seguit els casos de la Manuela, de 71 anys; la Sofia, de 77, i la Dolores, de 74, que han hagut de passar pel mateix tràngol. Totes estan en situació vulnerable i absolutament fora dels circuits habituals. Tenen vides llargues i complicades, però totes han rebut el suport dels seus veïns, que han impedit que les fessin fora de casa.

Ahir, davant de casa de l’Encarna s’hi van reunir una trentena persones. Ella manté que no va rebre cap notificació oficial prèvia, però el sindicat de l’habitatge de la Barceloneta sí que havia esbrinat què passava amb el seu cas. “Ens van avisar uns contactes, fa uns dies, que tenia un desnonament amb data oberta i que s’executaria avui”, explica un membre del sindicat que prefereix mantenir l’anonimat. “Quan vam venir a dir-l’hi i vam veure el seu estat, no ens vam atrevir. Li vam dir que aquesta setmana potser vindríem a fer soroll perquè sabíem que hi hauria desnonaments pel barri”, admet l’Elena Martín, també membre del sindicat. Amb la seva pensió de 500 euros, l’Encarna explica que es fa càrrec d’un fill “amb problemes”. “Abans el propietari venia aquí a cobrar-me, però va deixar de fer-ho i ara diuen que tinc un deute de més de 10.000”, explica. “Mira com visc, no tinc aigua a casa, són uns baixos molt petits”, continua dient.

Després de mitja hora de conversa tensa (entre els veïns, el personal d’habitatge de l’Ajuntament, la propietat i la comitiva judicial) arriba l’acord. “D’aquí una setmana el pis ha de quedar buit i ella fora. Ara marxem i evitem el merder amb els veïns”, diu la representant legal del propietari, que en aquest cas és un particular. Abans de marxar admet a l’ARA que “a l’administració hi tenen un xivato”: “Ja ho veus, això era un data oberta i ens els hem trobat a tots aquí esperant, preparats”.

Les normes del carrer

El cert és que els milers de desnonaments anuals (l’any passat se’n van registrar 13.900 a Catalunya) han donat prou experiència al teixit veïnal per trobar fórmules i seguir plantant cara a un sistema que consideren injust. Actualment a Barcelona ja hi ha 24 grups veïnals que lluiten per un habitatge digne. I l’autogestió d’aquest teixit solidari, pràcticament sense recursos, funciona com un rellotge suís.

El cas de la Manuela n’és un altre exemple. Dimarts els veïns de Resistim al Gòtic es van organitzar per torns, durant els 15 dies, per aturar un desnonament que no saben quan serà. Als 71 anys, aquest és el seu quart desallotjament i la quarta vegada que planta cara a la propietat. Assegura que fa anys que pateix assetjament immobiliari. En fa tres, va denunciar als Mossos que algú “contractat per la propietat” va entrar a casa seva i li va destrossar el pis. Des d’aleshores viu entre runes sense llum ni aigua, i també va deixar de pagar. Però es manté ferma: “Jo no me’n vaig enlloc -diu-. No vull cap luxe, només un pis que pugui pagar amb la meva pensió”, argumenta mentre espera un habitatge de la taula d’emergència de l’Ajuntament.

I si la Manuela és tota una institució al Gòtic, la Dolores, de 74 anys, ho és al Raval. Matriarca i mare de 12 fills, fa més de 40 anys que viu en un pis del carrer Marquès de Barberà. La propietària era una particular que quan va morir va deixar el bloc en herència a una entitat. Ahir la comitiva judicial va arribar a casa seva a les onze del matí. Ella explica que va deixar de pagar durant els mesos que un dels seus fills va estar en coma. “Se’m va acumular un deute gros i ja m’han fet diversos desnonaments, però després el propietari accepta que em quedi una mica més: no tinc on anar”, diu mentre es col·loca bé el mocador al cap. En aquest pis hi ha vist néixer (i també morir) molts dels seus fills. Actualment viu amb un fill toxicòman i una filla, de 48 anys, amb discapacitat intel·lectual. Ahir també l’acompanyaven dues filles més, que també viuen ocupant un pis al barri. “És una dona lluitadora i feta a la seva, i no es deixa ajudar fàcilment; però ara ja li fallen les forces”, explica una filla plorant.

Actualment la propietat del seu pis, que fa un any i mig que espera el desnonament, és -paradoxalment- d’una fundació social que vetlla per la gent gran. “És una situació desagradable i hem tingut molta paciència, precisament perquè la propietat és una fundació”, explicava a l’ARA el representant de l’empresa, que prefereix mantenir l’anonimat. “El que no pot ser és que en un any i mig Serveis Socials no li hagi trobat una sortida digna a la Dolores i la seva família”, afegeix. “Hi ha tantes persones en aquesta situació que, sense més recursos, és impossible que Serveis Socials faci front ni tan sols a aquests casos més extrems”, explica Joan Suqué, del sindicat d’habitatge de la Barceloneta. “Hi posen bona voluntat, sí, però en realitat no pinten res en aquest sistema”, afegeix.

Al carrer, les veïnes ahir es paraven a preguntar a la Dolores què passava. “No pateixis per res, em sents? Si et fan fora rebentem la porta d’un pis buit i en dos dies tornes a tenir un sostre”, li promet una.

Uns metres més enllà, a la Rambla del Raval, la Sofia, de 77 anys, té una història semblant. El seu pis pertany a una immobiliària. L’últim any, tres dels seus fills s’han quedat a l’atur i ara viuen amb ella, incloent-hi una neta. “Viuen tots amb la seva pensió de 500 euros”, explica la Paula Cardona, del sindicat de l’habitatge del Raval. “El propietari té un expedient i s’enfronta a una sanció de fins a 90.000 euros per no complir el que diu la llei de l’habitatge, que obliga la propietat a oferir un lloguer social abans de desnonar en el cas que detecti una família vulnerable”, afegeix Cardona.

Aquesta setmana, aquestes quatre dones han aconseguit uns dies més de treva per regularitzar la seva situació. Les associacions que les ajuden, però, creuen que l’administració encara trigarà mesos a oferir-los una alternativa. “Ara sí: ja ho veig que no tinc gaires més opcions que marxar, oi?”, reflexionava la Dolores ahir. L’Encarna esperava trobar una sortida legal, però els veïns ja li han promès que han localitzat un altre pis buit on es pot “entrar fàcilment”. La Sofia espera que el seu recurs prosperi contra la propietat, mentre que la Manuela no veu cap alternativa que esperar la comitiva judicial acompanyada dels veïns a la seva cantonada preferida, la del carrer Obradors amb Escudellers.

DESNONAMENTS AMB DATA OBERTA: ESTAN PROHIBITS PERÒ ELS JUTGES ENCARA EN DICTEN

De desnonaments amb data oberta, és a dir aquells en què el jutjat no avisa quan s’executaran -ni del dia ni de l’hora- n’hi continua havent a Barcelona, tot i que la llei els prohibeix. L’1 de març passat, el govern espanyol va aprovar un reial decret en què explicitava que els jutjats han de fixar el dia i l’hora dels desallotjaments. Va entrar en vigor a tot l’Estat quatre dies més tard, però a la pràctica els desnonaments amb data oberta s’han continuat tirant endavant impunement. “Els propietaris els demanen i els jutges els concedeixen”, asseguren les entitats i els grups veïnals d’habitatge, que en veuen casos pràcticament cada setmana. I els procuradors i els funcionaris dels jutjats que els executen ho corroboren: “Sí, i tant, se’n fan moltes vegades. Sobretot quan el primer o segon desnonament no s’han pogut dur a terme”, explica un funcionari de la comitiva judicial a peu de carrer a l’ARA. La representant legal d’un propietari n’aclareix els motius: “Si no ho fem així, ens trobem una manifestació de veïns a la porta que ens impedeix desnonar”, argumenta.

Però, ¿com pot ser que els jutges els permetin si són il·legals? La resposta és senzilla. “La llei encara no és prou clara -explica la mateixa advocada- i deixa marge a la interpretació dels magistrats: ells poden interpretar que un termini de 15 dies amb una hora entre les nou i les tres del migdia és un dia i hora fixats”, resumeix.

L’autogestió veïnal, que no para d’evolucionar, també ha trobat la manera d’aturar-los. Aquesta setmana els veïns de Resistim al Gòtic han decidit fer torns davant de casa de la Manuela: “Vinguin quan vinguin ens trobaran aquí”, insisteixen. En el cas de l’Encarna, a la Barceloneta, ha estat via filtració: “Ja ho veus -es queixa el propietari-, a l’administració hi ha un xivato que els ha avisat i ja són tots aquí”.