PANDÈMIA

Prostitució amb mascareta i toc de queda

Desenes de dones continuen prostituint-se al carrer a Barcelona malgrat la pandèmia
La Cristina esperant clients a l’avinguda Joan XXIII de Barcelona. / CRISTINA CALDERER

La Geni està plantada en una vorera de l’avinguda Joan XXIII de Barcelona, a pocs metres del camp del Barça. Vesteix una minifaldilla, llueix una llarga cabellera rossa i s’entreté consultant el mòbil encara que de reüll està pendent de cada cotxe que passa. La setmana passada no donava gaire importància al coronavirus. “¿Por de contagiar-me? No, és com una grip”, deia. Aquesta setmana, en canvi, no estava per a gaires romanços. “No sé què passarà, no ho sé”, responia esquivant la mirada i sense gaires ganes de parlar. Eren les nou del vespre, encara no havia aconseguit cap client i el toc de queda començava en una hora.

Malgrat el coronavirus i els missatges insistents de les administracions que cal portar mascareta i mantenir la distància de seguretat, cada nit hi ha dones que es continuen prostituint als voltants del Camp Nou. I, lògicament, també hi ha homes que continuen disposats a pagar per tenir sexe, malgrat que estem enmig d’una pandèmia.

La Risi és una de les poques dones a l’avinguda Joan XXIII que aquests dies anava amb mascareta, una de color negre que diu que li havia donat la Creu Roja. Perquè ara la Creu Roja no només reparteix preservatius, sinó també mascaretes, aclareix. És una dona ja madura, que vesteix de manera discreta-ningú diria que exerceix la prostitució- i que està asseguda a la vora d’un parterre sense fer gaire cas als cotxes que passen. “Estic esperant un amic”, declara. Un amic que, per descomptat, pagarà per mantenir relacions sexuals. I això la Risi ho deixa ben clar: si ella és allà és perquè necessita els diners, perquè si no no hi seria. “Jo vaig començar en això l’any 82. El meu marit es va quedar sense feina i jo també. Si ell es posava a robar el ficaven a la presó. Si jo em feia puta no”, resumeix en poques paraules. I ja no pot continuar explicant res més perquè arriba l’amic : un home també madur que va amb la mascareta preceptiva i condueix un Volvo de color fosc.

A l’avinguda Joan XXIII cada nit es veuen més o menys les mateixes cares. La Geni, que és russa i sempre està plantada al mateix lloc, en una de les rotondes de l’avinguda; la Cristina, que és polonesa i assegura que ella tampoc té por de contagiar-se; l’Ana i l’Alexandra, que són cosines, originàries d’Albània i semblen joveníssimes -una diu que té 34 anys i l’altra 27-, i la Mercedes, que es defineix com “la més veterana” i és una viuda que supera els seixanta anys i no té pèls a la llengua: “Com m’he de posar la mascareta si he de treballar? Ara, això sí, jo no soc ni de fer petons ni d’intercanviar saliva. ¿Que un vol que l’hi mami? Li poso la gometa, ho faig i ja està”.

Massa gent al carrer

Al carrer paral·lel, el de Martí i Franquès, s’hi concentren les transsexuals. I la setmana passada el Juan també feia tombs per la zona amb la seva furgoneta per vendre cafè calent a les dones que exerceixen la prostitució, que ho agraeixen d’allò més quan és tard i fa fred. En canvi, això s’ha acabat aquesta setmana amb el toc de queda, que, de fet, fa anar de cul les dones. Abans ja es queixaven que gairebé no tenien clients amb la pandèmia, però ara confessen que haver d’estar a casa a les deu de la nit les mata directament.

Encara sort que el canvi d’hora les ha beneficiat en certa manera, perquè ara a dos quarts de set del vespre ja és fosc i ja es planten a l’avinguda. Amb tot, la Cristina es lamenta que a aquestes hores encara hi ha massa moviment de gent al carrer com per poder-hi treballar: hi ha els alumnes de la Universitat de Barcelona, també hi ha un tanatori... “Hi ha un pàrquing subterrani on ens podríem ficar, però jo només hi vaig si conec molt bé el client. Mai se sap què pot passar”, comenta.

A les joves d’Albània també se les veu desesperades. Passen els minuts i res, cap cotxe s’atura. “Ja no espero guanyar 100 euros, però almenys fer un o dos serveis per menjar demà”, afirma una, l’Ana, la menys jove. Diu que té dos nens bessons de 3 anys. Per cada servei (o sigui, fel·lació) cobren 20 euros. Per “un complet”, trenta. Afirmen que demanar més diners és impensable, i menys ara que els clients també van malament econòmicament amb la pandèmia. “Jo he intentat trobar feina de netejadora o del que sigui, però no hi ha manera. Envio els currículums i ni em contesten”, es lamenta la cosina, l’Alexandra, també visiblement fastiguejada.

De fet, la tècnica d’inserció sociolaboral de Metges del Món -que és una de les associacions que ajuda aquest col·lectiu a Barcelona-, Francisca Salinas, corrobora que fins i tot dones que abans no s’havien plantejat deixar la prostitució ara volen deixar-la com sigui. “No tenen gairebé ingressos i estan posant la seva salut en risc”, argumenta. Amb tot, no és tan fàcil sortir del pou. “Ara mateix hi ha poques ofertes laborals i les empreses que estan en ERTO tampoc poden fer contractacions”, explica.

Dones estrangeres

I hi ha un factor més: moltes dones són estrangeres en situació irregular. O sigui, que no tenen permís de treball i, per tant, no poden treballar en el mercat laboral formal. A les transsexuals s’hi afegeix, a més, l’estigmatització. La majoria tenen una alta formació però ningú vol contractar-les, assegura Salinas. Precisament Metges del Món ha llançat una campanya aquesta setmana amb el lema “Hi ha prejudicis més difícils de treure que la purpurina”, que té com a objectiu denunciar la discriminació laboral de les persones trans. Dimarts van fer una acció de protesta davant d’una de les oficines del Servei d’Ocupació (SOC) a Barcelona: van omplir l’entrada de purpurina.

Marta Villar, de l’associació Stop Sida, també diu que el principal perfil de les persones que es dediquen a la prostitució i recorren a l’entitat són dones trans migrades en situació irregular. I afegeix una dada més: moltes pregunten si a l’associació els poden fer la prova de detecció del coronavirus. Per tant, és evident que la pandèmia els preocupa.

Mercè Meroño, de la Fundació Àmbit Prevenció, contestava aquesta setmana el telèfon desbordada: estan rebent tantes peticions de dones que abans es dedicaven a la prostitució i que ara no poden guanyar-se la vida, que no donen l’abast. Ja n’han tramitat 566 des del març. Les dones demanen de tot: menjar, ajudes per pagar l’habitatge, roba per als fills... Durant el confinament fins i tot l’agència ABITS de l’Ajuntament de Barcelona els va oferir ajudes.

El carrer Robador

Els voltants del Camp Nou no són l’únic lloc de Barcelona on les dones es continuen prostituint malgrat la pandèmia. El carrer Robador, al barri del Raval, crida l’atenció perquè té una càmera de seguretat a cada punta del carrer. Dijous a dos quarts de nou del vespre sorprenia perquè hi havia força gent: homes que feien petar la xerrada, d’altres que no se sabia gaire bé què feien, dones que miraven... Aparentment cap semblava dedicar-se a la prostitució, excepte una que anava vestida de manera discreta i amb mascareta però que estava completament sola enmig del carrer com si esperés algú. Es diu Melani, té tres fills i és de l’Equador. I sí, confirma que està esperant clients i que li fa por el coronavirus: “Jo no em trec la mascareta, abans d’estirar-me al llit ruixo els llençols amb alcohol i després em poso gel desinfectant per tot arreu”, explica.

En una punta del carrer dues dones mengen arròs assegudes en un parell de cadires atrotinades. A simple vista semblen dues veïnes que han sortit a prendre la fresca, però no, també exerceixen la prostitució. Són marroquines, eviten donar gaires detalls, però una d’elles, la Hadija, aclareix que si són allà és perquè necessiten els diners. I no explica res més perquè un jove subsaharià se li acosta, li murmura alguna cosa a l’orella i segueix caminant. La dona fa un senyal a la seva companya perquè li doni una clau, camina darrere del noi, obre un portal i els dos desapareixen a dins.

A l’avinguda Joan XXIII, l’Alexandra també ha aconseguit un client per fi. Baixa d’una furgoneta familiar amb els pantalons descordats. Al volant hi ha un noi jove que se’n va sense dir res. La Geni continua esperant a la rotonda, però els pocs cotxes que passen segueixen sense parar. Quan falten cinc minuts per a les deu de la nit i perquè comenci el toc de queda, enfila l’avinguda en direcció a la Diagonal. De cop i volta apareix un cotxe i s’atura. La Geni hi puja i el vehicle es perd al pàrquing de la universitat.