Rea Galanaki: "Poques vegades els més dèbils han pogut parlar de la crisi grega"

L’escriptora grega Rea Galanaki va veure com tot el seu món s’ensorrava amb la crisi i va decidir convertir tot aquell dolor en literatura

No és gens fàcil escriure sobre un terratrèmol que sacseja tot el teu món. Quan va esclatar la crisi grega, Rea Galanaki (Iràklio, Creta, 1947) es va sentir com si hagués d’entrar a casa seva per agafar ràpidament tot el que més estimava i salvar-ho. Aquesta escriptora grega va estudiar història i arqueologia a Atenes durant la dictadura. Guardonada dues vegades amb el Premi Nacional de literatura de Grècia, al llarg de la seva dilatada trajectòria ha publicat narrativa, relats, llibres de poemes i assaig. L’última humiliació (Tigre de Paper), traduïda per Mercè Guitart, és la primera obra seva que es pot llegir en català. Enllaça dos períodes que ha viscut en pròpia pell: la Revolta de la Politècnica del 1973, durant la Dictadura dels Coronels, i les manifestacions del febrer del 2012, l’època més dura de la crisi grega. Les dues protagonistes de la novel·la són dues professores jubilades que han de viure juntes. L’una té un fill anarquista que va contra el sistema i l’altra és mare d’un neonazi que esbatussa immigrants.

Escull com a protagonistes dues jubilades que havien sigut professores de secundària i que han vist com el seu món s’ensorrava. ¿Els pensionistes són els que han patit més la crisi?

La crisi grega ha afectat principalment els joves i els jubilats. Grècia, amb una població d’uns 10 o 12 milions d’habitants, ha vist com marxaven 500.000 joves amb estudis. M’aproximo a l’edat de les dues dones jubilades, que es veuen abocades a una situació molt difícil. Volia mostrar sobretot com una classe mitjana honrada s’ha vist terriblement afectada. I les dues dones em permetien una mirada diferent.

¿Una mirada diferent? ¿Predomina la mirada dels homes de classe mitjana?

Quan s’ha parlat de la crisi grega hi ha hagut sobretot la visió dels periodistes i dels polítics, però poques vegades han parlat els que més l’han patit, els més dèbils.

Les dues protagonistes es perden durant les manifestacions i no poden tornar a casa. ¿És una metàfora? ¿No es pot tornar a la Grècia d’abans de la crisi?

Fins a cert punt sí que hi poden tornar. Podríem dir que si algú pot tornar a casa després de viure una aventura, adquireix més saviesa, descobreix coses que abans ni tan sols podia imaginar.

El fill d’una de les protagonistes és un neonazi. Grècia va patir l’ocupació nazi. ¿Tenim una memòria curta o no hem sabut transmetre bé part de la nostra història?

Potser sí que tenim una memòria curta, però sabem moltes coses del nostre passat. La història s’aprèn si es vol aprendre i pot tenir moltes interpretacions.

Parla de la Revolta de la Politècnica del 1973. Petros Màrkaris també ho feia a la seva última novel·la, Universitat per a assassins ( Tusquets, en català i castellà).

No estic d’acord políticament amb Màrkaris, perquè parla molt bé de l’esquerra fins a la Segona Guerra Mundial i, en canvi, és molt crític amb les esquerres més recents. És cert que algunes persones, després de la revolta del 1973, es van introduir al sistema, s’hi van quedar i en van treure profit. Tanmateix, gran part dels que hi van participar mai més van tornar a ser visibles, no van ocupar cap càrrec, i van continuar fent la seva feina. Són els vençuts, els invisibilitzats. Les protagonistes són dues vençudes. Es dona la culpa de tot a la generació de la Politècnica, però en cada generació hi ha molta gent diferent. Per això també la meva novel·la és polifònica: hi ha la veu de les dones, dels anarquistes, del metge, del patriarca corrupte...

Suposo que no és fàcil escriure una novel·la de ficció sobre uns fets tan recents i tan pròxims.

En aquell moment el present era tan fort, tan dur... Ens va alterar a tots. Vam perdre tot el que donàvem per segur, va ser com si s’estigués produint un terratrèmol i hagués d’entrar a casa i agafar les coses que més estimava per salvar-les. Va ser una situació que vaig patir de manera tan dolorosa, i tan pròxima, que no vaig necessitar distància temporal. A la novel·la, però, el present i el passat s’agafen de la mà.

¿Ha sigut com fer teràpia?

Es podria dir en certa manera que sí. M’ha servit per posar una mica d’ordre i salvar el que era important. Com quan les dues dones s’agafen de la mà i es queden amb l’amor que senten l’una per l’altra.

A les eleccions del juliol, els grecs van castigar Syriza i van donar la victòria a la dreta de Nova Democràcia. ¿S’ha notat el canvi de govern?

Grècia es va començar a recuperar amb el govern de Syriza, i les mesures que està prenent el govern actual són de Syriza.

Per què l’electorat no va confiar en Syriza per dur a terme les reformes?

Com deia un diari anglès, Syriza era massa bona per a Grècia.

Sí, però no va guanyar.

Va cometre molts errors, tots els governs en cometen, però no és tan sols això. Tots els mitjans de comunicació estan en contra seva.

¿I a qui pertanyen els mitjans de comunicació?

A tota la part conservadora de la societat grega. Un dels últims diaris grecs que quedaven independents també el van acabar comprant.

Més continguts de