Ricard Fité: “Sembla que com més pobra és la gent, més t’ofereix”
Conegut com el Dakar dels pobres, el Mongol Rally és un ral·li benèfic que surt de prop de Praga i acaba a Ulan Bator, a Mongòlia
El 2011 Ricard Fité (Barcelona, 1974) va enfilar-se a una antiga Yamaha dels anys 80 amb la intenció de recórrer els 11.000 quilòmetres que separen Barcelona d’Ulan Bator, a Mongòlia. Després de dos mesos i d’esquivar una pila d’adversitats, ho va aconseguir. Ara, a No li diguis a la mama que he marxat a Mongòlia en moto relata l’aventura que va suposar creuar l’Europa de l’Est i l’Àsia central en moto.
¿Va ser una casualitat, que fessis el Mongol Rally?
Ben bé va ser això! Es van alinear tres o quatre coses i al final va sortir tot. Tot va començar perquè jo en aquella època llegia els articles del Bernardino Rosendo, que escrivia a Solo Moto. També m’escrivia correus electrònics amb ell i un dia em va dir que anava a la presentació del Mongol Rally, a Barcelona, i que seria un bon moment per coneixe’ns. Jo ja feia dies que havia mirat vídeos d’aquest ral·li i volia saber si els que hi anaven eren superhomes o gent com jo. I allà va començar tot.
Allò va ser el 2010 i l’any següent ja estaves en ruta. Ara, abans de marxar vas haver de fer tots els papers de l’auca per recaptar diners.
Diners, el que se’n diu diners... Em van donar 100 euros en una agència de viatges, i després el que vam aconseguir a la festa que vam muntar a Badalona. La resta van ser coses que em vaig estalviar, com la moto, la granota... Perquè batallant molt la gent m’ho donava. Mentre ho preparava, en cap cas vaig pensar que no ho aconseguiria. Al final tot eren gestions.
¿Quan eres petit ja somiaves amb fer viatges així?
De petit mirava el mapa de Rússia i veia els Urals i me’ls imaginava com l’Himàlaia, ben grans. Em semblava molt atractiu anar cap allà algun dia. Així que va ser un somni fet realitat. Ara, abans de preparar el ral·li, jo no sabia ubicar els països al mapa. Tothom parlava de la ciutat de Samarcanda, el dia de la presentació, i jo no sabia ni on era! Aquell dia vaig preguntar a tothom quin pressupost tenia, quants dies tenien de vacances i què volien anar a veure, per poder anar pensant en la ruta que jo faria.
Quin era el teu pressupost inicial?
Ni idea. Ni ho vaig comptar, només de pensar-hi ja em poso nerviós. L’únic que et puc dir és que quan vaig arribar a Mongòlia no en tenia ni per pagar-me el dinar i el bitllet de tornada... Vaig haver de trucar a la meva tieta, que treballa en una agència de viatges, per demanar-li que em tragués d’allà, que em pagués el bitllet de tornada. Després aquí vaig necessitar de dos a tres mesos per començar a recuperar-me econòmicament una mica.
Al Mongol Rally no hi ha assistència durant la ruta. ¿I si et passava alguna cosa?
Doncs a Mongòlia em va passar. Estava en una pista i vaig decidir que el millor seria no fer res. Ja passaria algú. Al final va acabar passant algú. En aquests llocs s’activa una espècie de radar... Tu veus unes muntanyes al mapa i saps ubicar-te, veus que vas passant casetes, que després de no sé quantes hores t’avança un cotxe... Vas veient que hi ha vida.
Al llibre parles de l’hospitalitat de la gent d’allà. Res a veure amb el que vivim aquí, oi?
Sembla que com més pobra és la gent, més t’ofereix. A Mongòlia pots dormir en una casa d’una família i a Rússia he descobert que hi ha una germanor molt forta entre els motoristes russos. Si tens problemes amb la moto, t’acompanyen al mecànic, estan amb tu i t’ajuden. No estàs sol, notes el puntet humà que teníem abans nosaltres.
¿Vas notar sensació de perill en algun moment?
No, en cap moment. En tota l’antiga Unió Soviètica, mai. D’entrada, a les ciutats grans no hi vaig anar, a menys que ja hagués quedat i sabés on anava i on podia deixar la moto, ja que en viatges així ho porto tot a sobre.
Després de dos mesos superant adversitats, ¿l’arribada va ser el que t’esperaves?
Sincerament? No m’imaginava acabar en un camió, perquè es va trencar la cadena de la moto.
I és que durant el viatge la cadena de la moto et va fer la guitza. ¿Has tingut malsons amb la cadena, després?
L’any passat em va passar una cosa semblant, però no va ser tan traumàtica. Aquestes coses serveixen de lliçó. Ara em passaran altres coses, però aquesta de la cadena segur que no! Si fins i tot, fa poc, en un sopar una noia que s’havia llegit el llibre em va dir que mentre el llegia pensava: “La mare que el va parir, no la tallarà!” I no, no la vaig tallar i així vaig acabar! [Riu].
No és l’únic viatge que has fet en moto. Amb quin et quedes?
De penúries, aquest és el que els guanya a tots! Però té una part bona i una de dolenta. La bona és que et sents novell. I, sempre, les primeres vegades són les que més et marquen, per la incertesa, que després es va perdent.
Et planteges fer el Dakar? O no hi penses?
No, jo no soc pilot, no és la meva professió i, la veritat, ni m’hi acosto! Aquella gent està molt forta. A mi m’agrada anar en moto, fer el meu viatge, la meva ruta, però no anar més enllà.
