Sergi Vicente: "La Xina està embalada, viu els seus anys daurats"

¿Vas anar a la Xina el 2002 perquè estaves estudiant xinès?

Sí. Per tres setmanes. La idea era descobrir el país amb l’excusa de fer de professor d’anglès en un campus. Quan van passar les tres setmanes vaig sentir que havia de continuar coneixent la Xina. Vaig agafar molts trens. I, als nou mesos, va esclatar la pneumònia asiàtica i em vaig dir: “Aquesta és la meva”. TV3 em va fitxar. La Vanguardia i El País havien arribat al mateix temps que jo. La Rosa Maria Calaf estava a Hong Kong des de feia uns anys en una supercorresponsalia d’Àsia i Pacífic de TVE... Van obrir a Pequín de manera permanent mig any després que jo hi comencés amb TV3.

Amb l’avantatge que parlaves xinès.

L’havia estudiat a l’Escola Oficial d’Idiomes, a Drassanes. Tenia un nivell bàsic molt acceptable per haver fet un sol any. Absorbia com una esponja. Podia comunicar-me, perquè és una llengua difícil.

Tant, que vas comunicar-te amb una dona i t’hi vas casar, no?

Sí, va ser a finals del 2003. Jo era en un restaurant i la vaig veure passar pel finestral. Va ser amor a primera vista, perquè jo pensava: “Entra, entra...” Al final va entrar i em vaig armar de valor i, amb un bol d’arròs, vaig preguntar-li si m’hi podia asseure. De fet, la vaig gravar, perquè jo sempre anava amb la càmera. Tinc imatges d’aquell primer dia, dient-li una frase amb la qual amb els meus germans sempre fèiem conya quan hi havia estrangers: “Vaig a comprar pa”. I la tinc dient: “Vaig a comprar pa” [riu]. Ella en tenia 19 i jo en tenia 28.

I no es va espantar?

Sí, però vam anar quedant. Ella és d’una família molt tradicional i anar amb nois estava quasi prohibit. La sogra, el primer dia que em va veure, no podia parar de riure perquè la situació li feia gràcia. Però després va començar a tenir por que m’endugués la filla al meu país i no tornés mai més. Penseu que la meva sogra va viure la Revolució Cultural des del bàndol dels Guàrdies Rojos. D’un maoisme que cultivava la ignorància han passat a una obertura econòmica i social que ha fet que se saltessin dues generacions en comparació amb nosaltres.

I un estranger és sinònim de què?

Al principi era una curiositat, però com que també està molt arrelada la sensació d’humiliació que ha patit la Xina per part de les potències colonials, hi ha un punt d’hostilitat i desconfiança. Hong Kong no va ser retornat pel Regne Unit fins al 1997, i com un botí de guerra. I la Xina ho recorda a l’educació. El somni xinès és un país fort que no es deixi humiliar mai més. Això ja ve de Mao, que va fer de la Xina un país fort. I per això encara se’l reivindica, per molt que fes moltíssimes barbaritats.

Quin és l’estereotip més cert dels que circulen sobre els xinesos?

Que són molt treballadors. Hi ha gent que dorm al lloc de treball. Passen moltes hores a la feina, tot i que dubto de la productivitat. També poden ser molt barroers i, que em perdoni la meva dona, molt cutres. Els nyaps. Malfeiners. Qualsevol reparació a casa et durarà quatre dies perquè ho volen fer de pressa. Hi ha tanta obsessió pel diner... És un país tan buit de certs principis d’humanisme... Això havia existit, però l’obsessió pels diners ha reduït la confiança al teu cercle immediat. Si ningú ajuda els accidentats és per por que els denunciïn per treure’n diners i pagar la factura de l’hospital. Ara, en el terratrèmol de Sichuan, hi va haver una resposta massiva. I actualment hi ha la idea que pots fer-te milionari. És un país que està en els seus feliços anys daurats, embalat. Però no hi ha l’estat del benestar que tenim nosaltres. Fan molts estalvis per poder pagar el metge quan l’han de pagar, tenen autèntiques fortunes.

¿El part del teu primer fill el vas haver de pagar de la teva butxaca?

Sí. Ens va costar 3.000 euros fa quatre anys, però ara al mateix hospital ens costaria més del doble.

I els treballadors que estan hores posant peces en un iPad, ¿què poden comprar amb el que guanyen?

El xinès que està disposat a fer aquest sacrifici marxa de zones rurals, té molta capacitat d’estalvi i sacrifici, el que els xinesos anomenen menjar amarg. Per això dormen com en les nostres antigues colònies industrials. Però la corba demogràfica s’inverteix, per la política del fill únic i perquè cada cop la vida és més cara. I moltes fàbriques han d’apujar els sous. Per això el treball intensiu amb mà d’obra es desplaça cap a l’Índia, després anirà a l’Àfrica... Amb la diferència que els xinesos han acumulat tants diners amb el paper de gran fàbrica del món que ara ja són els banquers del món, i les seves marques comencen a sortir...

¿Tu creus que hi haurà Apples o Sonys que seran marques xineses?

Ja existeixen. Huawei fa sistemes informàtics. Electrodomèstics com Haier tenen planta a Navarra. Geely va comprar Volvo. Tot això ja passa, però serà més evident d’aquí cinc anys, quan es decideixin del tot.

En què es nota que és una dictadura?

És molt evident en llocs com el Tibet, on hi ha un sistema policial i militaritzat d’ocupació molt dirigida. Però en el dia a dia de la gent de Pequín o Xangai, tu no ho notaries.

Però tu no pots fer servir Twitter.

Però sí tots els clons xinesos. No fan servir Google, fan servir Baidu. No fan servir Twitter, sinó Weibo. Els xinesos es refien més de les xarxes socials que no pas de les televisions o diaris, perquè són més difícils de censurar. WeChat, una aplicació tipus WhatsApp, és molt difícil de controlar. I el govern sap que de tant en tant han d’obrir una mica la vàlvula d’escapament, perquè si no explota. Quan la meva dona tenia 15 o 16 anys, ara en té 30, no podien parlar més de tres persones al carrer a Pequín, perquè venia un policia i els deia: “Què esteu fent aquí?”

Però tu no pots criticar obertament el règim.

Sí que pots, però sense insistir. Perquè primer et tocaran el crostó, després et faran desaparèixer dues hores i tornaràs la mateixa nit a casa... La següent tardaràs 24 hores, la següent serà una detenció que ni el teu advocat sabrà on ets... L’Ai Weiwei, per exemple, va passar per tots aquests estadis abans de ser incomunicat. El cas més extrem és el de Liu Xiaobo, premi Nobel de la pau, condemnat a onze anys i mig de presó.

Per què l’augment de renda per càpita encara no ha dut la democràcia?

És la pregunta del milió, perquè en teoria quan tens la panxa i la butxaca plenes...Vejam, en part perquè hi ha més benestar econòmic que fa 10 o 20 anys i la gent del carrer no vol problemes. Després hi ha Tiananmen. Era la gran oportunitat perquè allò s’obrís. No va funcionar i la gent va pensar: “No vull problemes”. I, després, perquè mentre no desafiïs l’estructura de poder, et deixaran fer.

¿I no els crea certa esquizofrènia pensar que viuen en un país oficialment comunista ple de multimilionaris?

Això està superat. El comunisme és una etiqueta, una estructura de poder. El comunisme és a la propietat de la terra, a les empreses estatals en sectors estratègics, però ja no se sent cap discurs marxista-leninista. I ho expliquen com una evolució del comunisme. Arribarà un moment que la cosa caurà pel seu propi pes, però no serà un canvi radical. Aquesta és la meva previsió.

Tu acabes de tenir el segon fill. ¿No estava prohibit?

Ho estava, encara que no afectava els estrangers com jo. Fa un any es va revisar la política del fill únic. Les famílies que pare i mare ja eren fills únics ja poden tenir un segon fill. I aquest final d’any s’ha notat un baby boom, tot i que també perquè molts intenten evitar l’Any de la Cabra, que ara hi entrem.

Què li passa a la cabra?

És un any considerat de mala sort.

Què guanyes tornant?

Qualitat de vida. A Pequín falta qualitat a l’aire, seguretat alimentària, pacificació del trànsit, paisatgisme, parcs on la gent no tiri brossa o oli industrial. La contaminació acaba sent molt desesperant a nivell mental perquè no veus el sol. Hi ha setmanes senceres que és com si hi hagués un filtre. Tinc companys de televisió a qui avisaven que no posessin filtre a la càmera, però la pàtina gris a les imatges és el que veiem allà. No veus tonalitats de colors. Quan torno a Barcelona recupero els tons dels colors. Aquí, fins i tot en un dia núvol, veus els contorns, la volumetria dels colors. Allà és pla. Vaig intentar fer footing i els pulmons em van fer mal. A casa anàvem amb filtres d’aire, al principi el nen no volia però s’hi va acostumar i ara moltíssima gent va amb mascareta.

¿Els xinesos que ara estan comprant tots els bars de Barcelona qui són?

Més del 90% són de dues ciutats: Wenzhou i Qingtian, de la província de Zhejiang. Són zones migratòries, i els trobes també a Itàlia o altres països europeus. Allà els anomenen els jueus de la Xina, per aquesta emprenedoria. Els restaurants, els tot a cent, els majoristes de roba, els bars... I es ficaran en el negoci immobiliari perquè són grans especuladors. Els agrada el joc, per això sempre els veus a les escurabutxaques. Molts tornen i tenen autèntics imperis econòmics.

¿Hi ha algun dia en què hagis passat molta por?

Una vegada, això no ho he explicat mai, vaig tenir un mestre d’arts marcials i em deia: “T’ensenyaré a no tenir por a la mort, que és la pitjor de les pors”. Si assumeixes que tard o d’hora moriràs, domines aquesta por. A mi m’han apuntat amb armes, però no em puc comparar a periodistes com el Nicolás Valle o el Joan Roura, que se’n van a guerres. Si m’haguessin dit “Vés a l’Afganistan”, hauria contestat que estic boig però no tant.

Què t’has emportat de la Xina?

No prendre’s les coses amb massa transcendència. Aquí tenim moltes dèries.

Et veurem per la televisió a BTV?

No, vinc a fer una feina de direcció, i d’aprofitar tot el meu bagatge i la meva visió del que hauria de ser la televisió, i això ja m’absorbirà prou com per posar-me davant la càmera.