Tornar-hi a veure després de més de vint anys
Carlos Martínez, sord de naixement i completament cec des dels trenta anys, és el receptor del primer dispositiu de visió artificial Argus II, també anomenat ull biònic o implant de retina, que s’implanta a Europa
BarcelonaEl Carlos Martínez és sord de naixement i completament cec des dels trenta anys. Ara en té 53. Té la síndrome d’Usher, un trastorn genètic que es caracteritza per sordesa i pèrdua gradual de la vista. Es comunica a través del llenguatge de signes i s’ajuda d’un telèfon mòbil amb una línia Braille per parlar amb els amics. Viu en parella a Malgrat de Mar i l’acompanya des de fa set anys el seu inseparable gos, l’Erwin, que ja ha après a interpretar quan el Carlos no es troba bé. El Carlos és molt expressiu i no perd mai el somriure. I menys ara que està a punt de recuperar part de la visió gràcies a un ull biònic que avui li implanten al Centre Oftalmològic Barraquer.
Ell és el receptor del primer dispositiu de visió artificial Argus II, també anomenat ull biònic o implant de retina, que s’implanta a Europa -i el segon al món- a un pacient amb aquesta malaltia. L’ull biònic ja s’havia implantat abans a Espanya a dues pacients i aquesta setmana, juntament amb el Carlos, s’implantarà a un pacient més.
Es tracta d’un dispositiu experimental visual que intenta restablir la visió funcional en persones que pateixen ceguesa o ceguesa parcial. El dispositiu té una microcàmera que s’allotja a les ulleres del pacient i que captura les imatges i les envia a “un petit ordinador que el pacient porta a sobre”, on es processen i es transformen en instruccions que “es transmeten sense fils a l’antena de l’implant de retina”, i des d’allà arriben al cervell a través del nervi òptic per crear la percepció de patrons de llum que els pacients aprenen a interpretar. “És un canvi radical per a les persones cegues, difícil d’imaginar”, diu Jeroni Nadal, el cirurgià que realitzarà la intervenció.
L’ull biònic li permetrà al Carlos recuperar la “percepció del moviment, les formes de les imatges, els contorns, així com percebre si les persones es mouen i gesticulen”, explica Nadal, que afegeix que el pacient anirà guanyant visió “progressivament”. El Carlos és conscient que es tracta d’una operació “complicada” i que li espera un llarg procés de rehabilitació per adaptar-se als canvis. “M’han de tornar a ensenyar a veure, com si fos un nen petit, i potser hi haurà coses que m’agradaran i coses que no”, raona.
El Carlos conserva la memòria visual. Recorda algunes coses, com la cara de la seva filla Paula quan va néixer, i que ara té 14 anys. Ella és la que està més “preocupada” i “nerviosa” per l’operació.
Viatjar i anar en bicicleta
Una de les primeres coses que vol fer quan es recuperi de l’operació és viatjar. “Jo havia viatjat molt quan encara tenia visió parcial i ara necessito un intèrpret que m’ho expliqui tot: l’entorn, la situació... I ara podré tornar a viatjar i veure més coses”, explica. També vol anar en bicicleta i exercir de professor de llenguatge de signes, una matèria en la qual s’ha format. Sap que no recuperarà tota la visió, però hi veurà “molt més que ara”. Malgrat tot, no creu que la malaltia l’hagi limitat. “No tinc barreres, he acceptat la meva situació per tirar endavant”, diu. Ho confirma la seva mare: “Si ho ha viscut malament ha sigut per dins, ja que no ens ho ha demostrat mai. Ha fet vida normal i ha sigut independent. No s’ha estat de res, sempre ha sigut molt decidit”, diu l’Engracia. Ha fet escalada, ha saltat en paracaigudes i es va treure el carnet de conduir abans de perdre completament la visió. La seva mare es comunica amb ell escrivint-li les coses a la mà, però confia millorar la comunicació amb l’operació.
Al Carlos tothom li pregunta si serà més feliç quan recuperi la visió després de tants anys, però ell ho té clar. “Seré feliç, però ja sóc feliç ara”, diu, encara atordit per l’expectació que ha aixecat el seu cas.
Llista d’espera per recuperar la visió
Des que el centre Barraquer va fer la primera operació d’aquest tipus l’any passat, hi ha una llista d’espera d’unes 12 persones per operar-se. L’operació té un elevat cost econòmic -al voltant de 115.000 euros-, que assumeix completament la càtedra d’investigació Barraquer. El centre, però, busca finançament d’empreses i fundacions que hi vulguin col·laborar. Jeroni Nadal vol que intervencions com aquestes també serveixin per donar visibilitat a aquests malalts. “La societat no sap que existeixen minusvalideses tan profundes com la síndrome d’Usher, que afecta quatre de cada 100.000 habitants. Són gent invisible, que passa desapercebuda”, diu el cirurgià.
