William Egginton: “Cervantes és incompatible amb una visió nacionalista”

Professor de literatura a la Universitat Johns Hopkins, considera que “Trump és com al seu ‘reality’, per això, encara que menteixi, sembla autèntic”

Vostè afirma que Cervantes va inventar la ficció.

Primer és important definir ficció : una història que algú explica i tothom sap que no és veritat. No és el mateix que una mentida. Però fixi’s: avui en dia, quan penses en la ficció, esperes trobar-te personatges creïbles. És gent amb qui vius durant una temporada, pateixes amb ells, els estimes i, al mateix temps, el teu cervell et diu que saps que aquesta gent no existeix. El que jo dic és que l’home que es va inventar aquesta forma de ficció va ser Cervantes. I és per això que es reconeix com el creador de la novel·la moderna. Cervantes va canviar l’expectativa de la gent quan entren en històries, perquè llavors va començar alguna cosa en la qual encara vivint, que és un món bàsicament fictici, un món produït pels mitjans. En aquella època el mitjà de comunicació més important va ser el teatre. Fins al 90% de la població urbana va començar a anar regularment al teatre per entreteniment. Però a la vegada, l’estat i la monarquia volien controlar-ne el contingut. Els censors volien assegurar que la gent rebés el missatge del dia i ho feien al teatre. Cervantes se’n va adonar i en comptes de crear un tipus de literatura que descrivís la realitat i prou va decidir fer una cosa molt aguda: una literatura en què es descrivia gent intentant entendre la realitat. El seu interès no és el que hi ha, sinó com ho percebem.

¿Així Cervantes crea la ficció moderna perquè entenguem la realitat?

Exacte. Perquè entenguéssim que vivim un món fictici, de mentides, que no correspon exactament al que pensem. No intenta proveir-nos d’una realitat final i veritable, sinó que intenta provocar-nos perquè qüestionem, perquè jutgem per nosaltres mateixos, com a recipients d’aquesta realitat que, per exemple, els mitjans de comunicació ens estan donant.

Shakespeare no va fer el mateix?

Es pot dir que els contemporanis, Shakespeare i Cervantes, estaven indagant en qüestions similars. Jo diria que Cervantes va tenir un èxit més global, potser per l’impacte immediat que va tenir en el món de les lletres. Sabem, per exemple, que ell va influir en l’obra de Shakespeare, però ell no va sentir a parlar mai de Shakespeare. Durant els primers anys del XVII la novel·la que es llegia més i es traduïa més era El Quixot.

Així, doncs, ¿els telenotícies són ficció o realitat?

Jo diria que com el teatre en els temps de Cervantes, però amb més poder, amb més tecnologia. Per exemple, les notícies 24 hores, amb repeticions constants i seleccions constants de temes... A base de què? Cervantes feia servir la paraula vulgo. I Lope de Vega va dir de les seves obres de teatre: “ Como las paga el vulgo, es justo / hablarle en necio para darle gusto.” La realitat s’ha de vendre, la gent que va al teatre, paga.

¿Als informatiu hi ha una construcció que pot arribar a ser ficció?

Durant els actes de violència que vam tenir a Baltimore, gent del veïnat parlava amb els periodistes i els deia: “No esteu mostrant que la majoria estem combatent això. Només mostreu un parell d’imatges, sempre de foc, i d’alguns joves que fan actes de violència”. Doncs fixa’t, aquesta gent sortia en una meitat de la pantalla i en l’altra meitat, ¿què estaven ensenyant? Aquells actes de violència. I estem repetint i repetint, selecció, muntatge i, esclar, sempre la pregunta: ¿què és prou sensacional per poder vendre sota les condicions del mercat en què estem ara? I què me’n diu dels realities, quan se sap perfectament que és una construcció d’autors i editors...

Fa un mes va venir a Barcelona David Simon, el creador de The wire . I va explicar que va començar com a periodista però que va arribar un moment que va entendre que per explicar la realitat li era més útil la ficció de les sèries.

David Simon és un gran creador de ficció. Però n’hi ha més exemples. Dos còmics de xous nocturns, Jon Stewart i Stephen Colbert. Ells sempre deien que només feien acudits, però era bàsicament crítica dels mitjans. És a dir, la gent reia del que deien els mitjans. Era un riure que feia obrir els ulls. Jon Stewart, que tenia una manera de parlar també una mica, diguem-ne, melancòlica, deia que passaven les primeres hores amb el seu equip, amb el seu cafè, mirant el que havien pescat durant la nit, de les notícies, i aquella tassa de cafè era “ my morning cup of sadness ” (la meva tassa matinal de tristesa), perquè l’afectava veure en quin tipus de món fictici estàvem vivint, i ell ho va viure com una missió: obrir els ulls dels seus espectadors. Cervantes va crear un personatge, Ricote, que és un morisc que elogia les decisions del rei Felip i dels seus generals de netejar el país “d’aquesta terrible malaltia que som nosaltres, els moriscos”, i és un moment terrible, però gairebé s’ha de riure, perquè Cervantes estava fent servir la seva ironia en contra de la seva pàtria. L’obra de Cervantes no pot existir en harmonia amb una visió nacionalista imperialista. És incompatible.

¿Se sap per què Cervantes tenia aquesta visió del món?

Cervantes viu el moment més gloriós de la història d’Espanya. Però ell gairebé hi va perdre la vida i va passar cinc anys en captivitat a Alger, la ciutat dels pirates, la ciutat de més esclavatge de tot el Mediterrani. I després torna a Espanya, pensant que rebria les recompenses per tot el que ha sofert, i res, no li van reconèixer res. Aquells cinc anys pres a l’Àfrica van ser molt alliçonadors, per a ell, perquè va estar vivint en una cultura diferent, i encara més, convivint amb l’enemic. I descobrint que l’enemic és l’enemic, però al mateix temps és un ésser humà.

Suposo que no li estranya l’èxit que estan tenint els últims anys les sèries de televisió.

No, esclar. Les sèries tenen de bo que donen temps a l’autor de desenvolupar personatges. El cinema té dues hores com a màxim. Una vegada, a la universitat, vam llegir James Joyce, Ulisses, sense parar, i dura unes trenta-dues hores. Però amb la sèrie de televisió no hi ha límits. Si capta l’interès i provoca resposta emocional, els autors poden continuar. I, esclar, això ha sigut també un efecte del desenvolupament de la televisió per cable, perquè els canals tenen més llibertat d’experimentar. Amazon.com ha creat una sèrie com Transparence, que està guanyant premis als EUA per la manera emotiva d’entrar en el món de la gent trans.

¿ The West Wing o House of cards serveixen perquè la gent entengui com funciona el procés polític?

És evident que una persona com Frank Underwood, que fa qualsevol cosa per arribar a ser president, és una ficció en el sentit clàssic de la paraula. Però al mateix temps ens fa qüestionar els enllaços entre, per exemple, els diners i el poder. De fet, el que m’agrada d’aquesta sèrie és l’ús de l’apart teatral. En un d’aquests, de sobte ens mira i, referint-se a un altre personatge, diu: “Ha triat els diners per sobre del poder, que és un error molt freqüent a Washington. Els diners són com la mansió que et compres a la platja, que al cap de deu anys comença a fer-se malbé. El poder és l’edifici de pedra antiga que aguanta pels segles dels segles. No puc respectar ningú que no vegi aquesta diferència”. Està suggerint que hi ha un món d’aparences i que tothom fa el seu paper, cosa fonamental en Cervantes. Per a mi és un avís, un moment en què la ficció (en el sentit que l’estic fent servir amb Cervantes) està complint el seu servei públic de dir: “Atenció!”

¿De l’èxit de Donald Trump hi ha alguna cosa que vingui d’aquest món de la ficció?

És un fenomen fascinant, perquè és la prova definitiva que per molt bons que siguem avisant la gent que Trump menteix, com més menteix més el voten. I això és al·lucinant perquè en el passat hem vist que un polític, quan ha dit alguna cosa falsa, ha hagut de rectificar. Però Trump fa el contrari. Sap per què? Perquè Trump era un personatge de reality. I un personatge de reality que no ha intentat mai ser una altra cosa que això, el més normal és que es contradigui o que digui mentides, no és cap problema. ¿Què diuen els seguidors de Trump? “Sembla el que és”. Ell públicament no té un altre paper, només el que tota la vida li han vist fer al reality. Per tant, sembla autèntic. Sense dues cares, és la manifestació total d’aquella realitat fictícia.

Per tant, és veritat.

Sí, en algun sentit és veritat. Nosaltres pensem que els polítics, esclar, han de tenir la seva cara pública, però tenen la seva vida privada. Segons sembla, Trump és la seva cara política i la seva cara privada alhora.

¿Qui li fa més por, Donald Trump o Frank Underwood?

Donald Trump. Precisament per això, Frank Underwood veig que té dues cares.

¿Què passa amb una humanitat sense estudis d’humanitats?

Doncs és una humanitat molt pobra. Les humanitats són una manera d’obrir una visió crítica del món. La literatura, la filosofia, la història de l’art... aquests camps s’han d’estudiar en general. Jo vull veure més metges que han estudiat humanitats. És a dir, l’ideal és ser gent que quan s’assegui al final del dia per veure una sèrie no sigui simplement per desconnectar, sinó, precisament, per connectar-se i ser espectadors actius, lectors de la realitat i per entendre-la, perquè aquesta realitat en què vivim és una cosa que algú ha construït. I hem de ser bons lectors per entendre els interessos de qui estem servint.