Xauxa i Ciutat Refugi

Els macrodispositius liderats per Batlle han estat acompanyats per un discurs criminalitzador

El juny del 2015 Alberto Fernández Díaz va criticar la política en matèria de seguretat del govern d’Ada Colau –llavors acabat d'investir– acusant-la d'atreure "delinqüents, incívics i antisistema". Segons el llavors regidor del Partit Popular, la ciutat s'havia "convertit en xauxa per als que no respecten la legalitat". Per corroborar el seu argument, va assenyalar la presència dels venedors ambulants –la majoria africans– a l'espai públic que envolta alguns dels punts amb més interès turístic de Barcelona.

La comparació d'un lloc amb xauxa és una expressió comuna, particular dins del context hispànic, per l'imaginari imposat per la brutalitat colonial. Però pocs saben que Xauxa (Jauja) és un lloc real, una ciutat peruana i un poblat cordovès. Es va convertir en llegenda durant el Segle d'Or, quan Lope de Rueda el va utilitzar per traduir al context hispànic l'antic conte europeu de la terra de Cucanya, un lloc amb arbres de cansalada, rius de llet i mel, "on paguen als homes per dormir" i "assoten els homes que s'entesten a treballar". A Xauxa, l'abundància fa impossible l'economia de mercat i obre pas a una vida marcada per la recerca del plaer. En aquest sentit, la connotació negativa de l'expressió "Barcelona és xauxa" és el resultat d'una por profunda a la llibertat.

En el relat de Lope de Rueda, Xauxa és la coartada d'una parella de lladres. Avui, a Barcelona, serveix de coartada per imposar una agenda política de dretes al nou govern "d'esquerres". Després de les declaracions públiques recents del nou tinent d'alcalde de Seguretat, Albert Batlle, sembla que el missatge ha quallat. L'estiu passat l'Ajuntament pressionava el govern de Pedro Sánchez, oferint el port de la ciutat per rebre l''Aquarius' i, amb ell, les persones ignorades, oblidades i perseguides per l'Europa Fortalesa. Aquest any, en canvi, s'entesta en apartar-les d'aquest mateix lloc. Els macrodispositius policials liderats per Batlle han estat acompanyats per un discurs criminalitzador, que tracta els treballadors de la venda ambulant com si fossin una amenaça per a la seguretat.

La criminalització i securitització de la immigració són processos ben coneguts en les ciències socials. Les seves conseqüències per a la llibertat i la solidaritat són nefastes, per a tota la ciutadania i sobretot per a la part migrant i racialitzada. Si es persisteix en aquestes dinàmiques, la Ciutat Refugi es pot convertir ràpidament en la Itàlia de Salvini. Cal recordar que, poc abans d'aplaudir les polítiques xenòfobes del seu actual ministre de l'Interior, els italians, commoguts per les morts a les seves costes, van iniciar l'operació de recerca i rescat més gran de la història de la Unió Europea, l'operació Mare Nostrum.

La venda ambulant no és una qüestió de seguretat. És una qüestió laboral i de comerç, que es jutja amb una doble vara de mesurar. Les empreses com Airbnb, Uber i Glovo, que extreuen la seva riquesa del treball informal local, poden fer xantatge als governs i obligar-los a adaptar els seus marcs normatius al canvi tecnològic. Però quan el Sindicat Popular de Venedors Ambulants demana que s'adaptin a la realitat de la vida humana, ni se'ls reconeix. I, fins i tot sense aquest reconeixement, se'ls demanen propostes. Sempre les han facilitat.

La marca Top Manta n'és un exemple particularment enginyós, però també han apuntat a les arrels de la seva opressió: la llei d'estrangeria, el Codi Penal i l'extractivisme en els països d'origen, entre d'altres. Existeixen més opcions, però totes passen pel reconeixement i la plena participació política dels propis treballadors de la manta. Un exemple clar és la política nacional de venedors ambulants urbans del govern indi, que, després d'un procés participatiu protagonitzat per l'Associació Nacional de Venedors Ambulants, va marcar-se els objectius de legalitzar la situació dels treballadors, habilitar zones de venda, regular l'activitat de manera transparent, promocionar l'organització dels treballadors en sindicats i cooperatives, facilitar l'autoregulació i garantir l'accés als drets socials, el crèdit i la formació contínua.

Un enfocament similar a Barcelona no la convertiria en Xauxa (tant de bo), però seria un pas més cap a una Ciutat Refugi digna del nom.

Més continguts de