Societat 14/11/2020

“Plorava perquè ens vam quedar sols”

Dos avis expliquen la seva experiència en una residència on gairebé tot el personal es va contagiar

i
Mònica Bernabé
3 min
Carmen Córdoba i Francisco Carpio asseguts en una de les sales d’estar de la residència Hotel Prat de Tona.

TonaLa senyora Carmen espera asseguda en una butaca a la residència Hotel Prat, de Tona. S’ha col·locat estratègicament a tocar el caminador amb què s’ajuda per desplaçar-se. Té 93 anys, és originària de Còrdova, saluda amb un somriure i es nota que té ganes de parlar. Però se li transfigura la cara quan li esmenten “el virus”. “Ai, només mencionar-lo, em venen ganes de plorar”, deixa anar mentre fa el petarrell, tot i que assegura que ella no té cap inconvenient per explicar tot el que va passar. Perquè van passar moltes coses a la residència Hotel Prat. Massa coses.

En qüestió de poc més d’un mes van morir 20 dels seus 68 avis. Tots per coronavirus. Gairebé tot el seu personal també es va contagiar: només hi van quedar cinc persones per atendre els avis nit i dia. La Generalitat va acabar intervenint el centre a principis d’abril, després que l’empresa que el gestionava, Tarinas, se’n desentengués i els veïns d’aquest poble de poc més de 8.000 habitants d’Osona irrompessin a la residència per arremangar-se i ajudar en el que fos.

“Jo plorava perquè ens vam quedar sols”, comença explicant Carmen Córdoba García, el nom complet de la senyora Carmen. I és que “les noies”, com ella anomena les auxiliars de geriatria de la residència, “es van anar posant malaltes” una rere l’altra i gairebé no hi havia ningú per atendre els avis. Ni per rentar-los, ni tan sols per donar-los menjar. “Jo vaig estar gairebé dos dies que només vaig prendre una mica de suc i aigua”, assegura la senyora Carmen, que argumenta que ella veia “molt ocupades” les poques treballadores que no es van contagiar. “Així que, si necessitava alguna cosa, preferia aguantar i no dir res”.

Busca desesperada d’ajuda

Aquestes treballadores recorden ara aquells dies amb un nus a la gola. N’hi ha que no poden reprimir alguna llàgrima. Diuen que van trucar arreu -“a l’Ajuntament, al 061 i fins i tot als bombers”- suplicant ajuda. No tenien uniformes de protecció ni gairebé mascaretes, però elles el que demanaven eren mans que les ajudessin amb la gent gran. Així és com va arribar l’exèrcit de voluntaris.

Berta de Buen és l’actual directora d’Hotel Prat -que, per cert, té aquest nom tan glamurós perquè era un antic hotel-, però va ser una dels més de 30 voluntaris que es van presentar a la residència a principis d’abril. Diu que recorda una sensació de caos quan hi va entrar per primera vegada: “Hi havia dos fèretres a l’entrada, la planta baixa era plena de caixes i els voluntaris anaven d’una banda a l’altra sense saber gaire què fer”, descriu. “No hi havia personal de neteja. Tots els avis eren al llit i deien: «Hi ha un bitxo, hi ha un bitxo». Nosaltres no sabíem ni qui era qui”, continua explicant.

Perquè aquest va ser un altre problema: la direcció de la residència no va facilitar als voluntaris l’accés als arxius informàtics per poder identificar els residents. Per no saber, assegura De Buen, els voluntaris no sabien ni on eren els bolquers, ni qui s’havia de fer càrrec de rentar la roba dels avis, ni quina medicació prenia cadascun.

La senyora Carmen també recorda bé l’arribada dels voluntaris. “A mi em feia cosa que un home que no coneixia em rentés, però què podia fer-hi?”, afirma. Amb tot, el que li va doldre més, diu, és que la canviessin d’habitació tres vegades. “A la meva habitació jo hi tinc el meu matalàs que vaig portar de casa, la meva tele, les meves fotos... I pensava «què passarà amb tot això?»”

Al senyor Paco (o més ben dit, a Francisco Carpio Arjona, que és com es presenta ell mateix) també el van canviar dues vegades d’habitació, però sembla que tan li va fer. Almenys no es queixa. Té 61 anys, pateix síndrome de Korsakoff, és de poques paraules, de vegades costa entendre’l i sembla que es conforma amb tot: “Si estàs aquí ficat i no pots fer res, doncs acceptes el que et facin”, declara. L’únic que sembla que el va molestar aquelles setmanes és que no el deixessin sortir de l’habitació per a res: “Fins i tot hi menjàvem. El dia es feia llarg”.

De fet, l’actual directora de la residència explica que els avis “estaven en mode pausa, paralitzats, es deixaven fer”. I encara ara a molts els costa sortir de l’habitació. Després de ser intervinguda per la Generalitat, Hotel Prat va passar a ser gestionada per una altra empresa, Acurat Iniciativa Social. Ara els avis estan dividits en grups, les activitats s’han reprès al centre, no hi falta material de protecció i s’ha augmentat el personal. Berta de Buen només fa una petició: que l’administració faci proves serològiques als residents per saber qui va patir el coronavirus. “Perquè ens donaria tranquil·litat a nosaltres i a ells per saber qui no es pot contagiar”, argumenta. I perquè els avis ja van patir prou.

stats