Albert Claret : “Els joves han estat el camp de proves de la precarietat laboral”

Llicenciat en història, forma part d’una generació cansada de sentir que no sap què és la cultura de l’esforç, angoixada per no trobar com emancipar-se i que quan es resigna a no poder exercir la professió per a la qual s’ha format sent dir que està massa qualificada per fer-ne una altra. Als seus 27 anys, Albert Claret, que presideix el Consell de la Joventut de Barcelona, es rebel·la contra aquest atzucac.

Cada vegada és més difícil acotar quan algú deixa de ser considerat jove.

Si s’agafa el vessant legal, a Catalunya s’entén per jove tota persona que tingui entre 16 i 29 anys. Però si associem la joventut a una situació d’inestabilitat, té tendència a allargar-se indefinidament. D’aquí uns anys podem acabar allargant el concepte de joventut fins als 40 anys.

Com s’ha produït l’exclusió social dels joves que denuncia?

La joventut ha estat, juntament amb la immigració, el camp de proves de la desregulació i la precarietat en el mercat laboral que s’ha acabat consolidant. Durant anys s’ha tolerat que cobressin menys i visquessin amb menys pensant que era transitori. Però amb la crisi s’ha demostrat que la precarietat ha vingut per quedar-se i afectar a tothom. Som les primeres generacions en què aquesta precarietat seguirà present al llarg de tota la trajectòria vital.

És una generació sense esperança?

Hi ha un pessimisme general davant la falta de perspectives. No tenim la visió esperançada del futur que van tenir els nostres pares ni estem en una lògica d’un benestar que ha de ser progressiu ni d’uns mecanismes d’inserció social que recompensen l’esforç. No tenim confiança en el futur; ens aterreix. I tot malgrat els anys invertits a formar-nos.

Molts estan atrapats pel fenomen de la sobrequalificació.

Sí, i em sembla un insult per a totes les persones que hem dedicat anys a la nostra formació. El problema no és que la joventut estigui sobrequalificada; és l’economia la que no està prou desenvolupada i menysprea el coneixement que hi ha al país. Què ens volen dir? ¿Que hi ha massa gent a les universitats i que no es canviarà el model de desertització industrial i basat en el totxo i la tapa?

¿El concepte ni-ni és més una invenció que una realitat?

El concepte ni-ni era un terme estadístic que han volgut convertir en estigma. Estudis de l’Institut Català de la Joventut situen per sota del 2% la població juvenil que no està al mercat regular de treball ni en una formació reglada. Hi ha molts joves en l’economia submergida o estudiant pel seu compte.

¿Han servit de poc les polítiques de joventut?

Parlar d’un fracàs global seria injust. Tenim bons instruments, com l’Observatori Català de la Joventut, i molts bons professionals que han fet una gran feina teòrica, però s’ha pogut passar poc a la pràctica. Ja fa anys que reclamen tenir un pes específic més gran, més pressupost i un lloc preeminent en l’organigrama del Govern.

¿La crisi ha servit per començar a capgirar la situació?

La joventut cada cop és més conscient i està més associada i organitzada. Hi ha una part molt compromesa que avui ja està generant estructures de contrapoder.

¿I les mobilitzacions no són massa efímeres?

Hi ha un vessant associatiu que té unes estructures permanents en el temps, però sí que és cert que la tendència és que hi hagi moviments aparentment més espontanis i efímers. Això sí, beuen d’una feina prèvia i deixen empremta. El Maig del 68, el 15-M i les Primaveres Àrabs són sacsejades que es concentren en dies o setmanes. El fenomen es desinfla, però queden corrents subterranis que es canalitzen i tornen a ressorgir.

Alguna autocrítica? Sovint es diu que els joves d’avui en dia ho han tingut tot massa fàcil.

Se’ns acusa d’haver perdut la cultura de l’esforç, i no hi estic d’acord. La majoria de gent jove que ara ho està passant malament està demostrant una tenacitat molt gran intentant trobar una sortida dins o fora del país.

Què es podria fer a curt termini per afavorir la inclusió social dels joves?

Per resoldre la precarietat i l’exclusió calen reformes estructurals molt grans. Però el que sí que es pot fer de manera immediata és apoderar els espais d’autoorganització de joves que ja existeixen, incloure’ls en la presa de decisions. Això ajudaria a contrarestar l’exclusió en la resta d’àmbits i a reduir la sensació de frustració generacional.

També demana el vot als 16 anys.

És de justícia. No té sentit que una persona estigui en disposició de treballar, assumir responsabilitats penals i formar una família i, en canvi, se li negui el dret al sufragi actiu i passiu. A més, seria una bona manera d’eixamplar la base social de la democràcia i també una oportunitat per educar en la participació i combatre la desafecció i l’abstencionisme.