Els altres refugiats

BarcelonaLa bala que va travessar l’estómac del Chelito per l’esquena quan encara vivia a Hondures li va fer tant mal com les que fereixen a les guerres pròpiament dites. “Em van haver de netejar els òrgans a l’operació, gairebé no ho explico”, recorda. La concessió d’asil a Espanya que va sol·licitar fa dos anys, però, és més difícil d’aconseguir per a ciutadans que, com ell, venen de països que no tenen conflictes reconeguts com passa a Hondures, Veneçuela, Colòmbia o el Salvador. Els sol·licitants d’asil d’aquests països són, en canvi, els més habituals i els que més creixen a Catalunya i al conjunt de l’Estat, per sobre d’aquells que fugen de guerres convencionals. La majoria esperen resposta durant mesos o anys i les concessions arriben en comptagotes per a les persones d’aquestes nacionalitats.

Mentre espera resposta, el Chelito -com es fa dir el Marvin Josué Ramos- té un permís de residència documentat en una targeta vermella i, després de mig any d’espera, també té autorització per treballar mentre espera una resposta definitiva a la petició d’asil. Des de principis d’any fins al 31 d’agost, 4.753 persones de diverses nacionalitats han demanat asil a Catalunya. La xifra supera la registrada durant tot el 2017 -3.926- i llavors les sol·licituds ja havien marcat un increment rècord del 114% respecte al 2016, segons xifres facilitades pel ministeri de l’Interior a l’Ara. A tot l’Estat, fins al 31 d’agost s’han presentat 34.861 demandes d’asil, més que en tot el 2017, quan es van rebre 31.700 peticions. D’aquestes, 28.564 s’han admès a tràmit.

Els 1.713 veneçolans que han demanat asil enguany a Catalunya (13.445 a tot Espanya) representen de lluny la comunitat que més creix i la més nombrosa, per sobre dels 767 colombians i dels 540 hondurenys, coincidint amb una diàspora per tot el món per la inseguretat, la misèria i la hiperinflació. El Domingo és un dels veneçolans que han arribat aquest any a Barcelona. Ho va fer el 15 de febrer i va demanar asil només quatre dies després. Ara viu a la llar Sant Joan de Déu de Manresa, però espera sortir-ne aviat, quan trobi una feina.

“Per la meva participació activa en la resistència al chavisme em van venir a segrestar a casa meva, em van lesionar una costella i em van abandonar en un descampat. T’obliguen a fugir”, relata. Sap que és complicat que li concedeixin la protecció i el procés s’allarga en el temps. La pròxima renovació de la targeta vermella que li permetrà treballar, però, li dona esperances. “Un cop tingui un contracte de feina, crec que és més fàcil que em pugui quedar després, encara que rebutgin la petició”, reconeix el Domingo, tot i que lamenta la tediosa espera.

El tret definitiu

El Chelito espera resposta des del febrer del 2016, explica, després de ser perseguit a Hondures per participar en protestes estudiantils contra un govern, el de Juan Orlando Hernández, que molts consideren precursor d’un cop d’estat. Va patir amenaces i fins i tot un segrest. “Em deien que parés de mobilitzar els estudiants”, rememora mentre mostra la cicatriu de l’operació per la bala que va rebre i que va ser el detonant per fugir cap a Barcelona. “Els fanals estaven apagats i era fosc, jo fumava una cigarreta en un banc davant de casa meva. Vaig notar una pistola al cap. No sé com, em vaig veure barallant-me amb el meu agressor i vaig aconseguir treure-li l’arma i sortir corrents. Llavors vaig rebre el tret per l’esquena”, narra. I va decidir seguir els passos de la seva germana i venir a Catalunya.

Als que el van segrestar i disparar, el Chelito els reconeix com a membres de les maras, però contractades pels poders públics amb finalitats polítiques. “Allà tot es barreja, les maras i la política”, diu. Per això, denunciar era un perill. Tot i la seva discapacitat visual (és cec d’un ull i hi veu molt poc amb l’altre) i la manca d’ajudes al seu país, va estudiar llengua espanyola a la universitat i era professor de dansa, a més d’activista. Com a gai, encara patia més perill: els assassinats homòfobs són força freqüents. Ara la seva vida és una espera sostinguda amb ajuts de la Comissió Catalana d’Ajut al Refugiat (CCAR).

L’advocada del servei jurídic d’aquesta entitat, Gisela Cardús, lamenta que “l’estat espanyol considera que no hi ha motius de persecució, que la delinqüència comuna no és causa d’asil i que l’Estat és capaç de protegir els seus ciutadans” als països més convulsos d’Amèrica Llatina. Les negatives que reben la majoria de veneçolans contradiuen les recents directrius de l’ACNUR, lamenten des del CCAR, on xifren en un 1% el reconeixement de refugiats a veneçolans mentre es deneguen totes les sol·licituds a salvadorencs i hondurenys. Per contra, es concedeix asil al 100% d’eritreus i al 95% de sirians que ho demanen.

L’estatut del refugiat de les Nacions Unides del 1951 considera que ho són aquells que hagin fugit per ser “perseguits per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques” i a qui el seu país no doni protecció. Però els que fugen d’estats fallits o gairebé fallits on la violència social es barreja amb la política, com el Chelito o el Domingo, estan condemnats a una espera que, ara per ara, tot apunta que acabarà amb un no.

La Generalitat vol “acollir més i millor”

La Generalitat vol “acollir més i millor”, en paraules del secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, Oriol Amorós. Lamenta, però, que en el cas de veneçolans i centreamericans “la política de l’Estat és denegar moltíssimes demandes, trencant, així, moltes expectatives”. El Govern, tanmateix, espera que l’arribada del PSOE a la Moncloa impliqui “un criteri millor” i defensa la feina feta per establir “camins complementaris” per acollir a Catalunya. “Som els únics que hem adaptat la renda garantida perquè persones refugiades la puguin rebre”, defensa Amorós, així com l’accés garantit a l’escola i la sanitat. Actualment la Generalitat ofereix 1.700 places d’acollida en col·laboració amb entitats i Ajuntaments als demandants d’asil. Fa dos anys només eren 28. Les peticions també eren molt més baixes: de 206 el 2012 a les més de 4.700 des de principis d’any. Pau Esparch