Parlen els alumnes: “Aquí almenys no em salto classe”

Els nois valoren l’atenció personalitzada a la UEC

Els que van ser els seus professors a la Unitat d’Escolarització Compartida (UEC) Bon Port avisen que el del Marc és un cas d’“èxit” com n’hi ha pocs. Ni ell s’ho pensava quan, fa quatre anys, va aterrar a les aules de la Fundació Mans a les Mans rebotat amb l’institut, sense ganes d’estudiar i sense massa perspectives de futur. Encara que admet que tenia prejudicis i reticències, també deixa clar que la UEC ha estat per a ell una taula de salvació. “Venir aquí és el millor que he fet a la meva vida. Fins ara”, diu amb una rialla tímida.

A l’institut, recorda, “era molt nerviós i no sabia estar a classe”. “Em distreia, no em concentrava gens. La liava molt i gairebé cada dia em treien de classe i anava a l’aula de guàrdia”, explica. Les males notes eren una constant a l’expedient i va repetir 2n d’ESO. I aleshores va canviar tot. “La meva mare va estar buscant què fer. Sense ella no hauria vingut a la UEC, perquè va ser ella qui va insistir molt de venir aquí”, explica el Marc. El segon cop que feia 2n va fer el curs compartit a la UEC. És a dir, anava tres dies a l’institut i dos a la fundació, on feia classes i també tallers, que li van obrir un món nou. Va descobrir el gust per la cuina i es va motivar amb el taller de fusteria. “Vaig veure que m’agradava molt treballar amb la fusta i treballar a mà, polir-ho tot bonic”, explica.

Les UCI de l’educació, l’últim recurs abans del fracàs escolar

La paciència dels professors

No només les activitats que feia a la UEC, que anaven molt més enllà de les assignatures tradicionals a l’institut, van motivar el Marc. La clau del seu canvi, diu, van ser els professors. “Aquí em vaig trobar un ambient acollidor, els professors eren una delícia”, rememora. I afegeix: “El que més valoro és la paciència que tenien els profes ”. A Bon Port hi ha 12 places i hi treballen quatre educadors. Amb una actitud comprensiva, l’Hilario Ibáñez s’ha guanyat el respecte dels alumnes. “No podem deixar que ens arrosseguin, hem de mantenir certa distància amb ells. Som els seus sacs de boxa, on descarreguen les seves decepcions i frustracions i, si t’hi impliques molt, et pots cremar”, diu.

Amb el temps, el Marc admet que li agradaria haver fet les coses de manera molt diferent. “Canviaria la manera de comportar-me, sobretot a l’institut. Era un niñato ”. Tampoc van ser fàcils els inicis a la UEC: hi arribaven els alumnes més rebotats amb el sistema, alguns amb problemàtiques mentals, la majoria amb comportaments disruptius. “Els companys eren bons nois, però a vegades la liàvem una mica”, reconeix.

El Marc es va acabar traient el graduat de l’ESO i ara fa segon de forja artística, un cicle de grau mitjà a la Llotja. Ensenya amb orgull els penjolls que ha fet a classe i ara rumia fer un cicle superior de joieria artística, “però és una mica car”, lamenta. El seu gran èxit, però, no és acadèmic, sinó personal. Creu que la UEC li ha permès trobar el seu camí, tenir més autoestima, aconseguir superar un repte que s’havia fixat. “La UEC és la millor sortida que poden tenir els nois que es frustren a l’institut”, sentencia.

“Passava els dies fumant porros”

Mentre respon l’entrevista, el Marc coneix el Javi. Té 14 anys i fa 3r d’ESO. “Em passava els dies fumant porros al parc. Venint a la UEC almenys no em salto classe. Vinc i així em trec l’ESO”, diu. Parla poc, però prou per dir que a la UEC “hi ha menys alumnes i així ens atenen millor”.

L’Hilario els presenta. El Javi, que fa poc temps que ha arribat a la UEC, només fa una pregunta al Marc: “Has fet un grau superior?” Després d’intercanviar quatre frases, el professor li demana al Javi què ha après parlant amb el Marc: “Que és important per a mi estudiar”.

Més continguts de