Àngel Castiñeira: "En moments històrics els catalans ens arronsem"

Així que hem de deixar de queixar-nos que no hi ha bons líders.

El lideratge requereix persones disposades a posar-se al capdavant de les organitzacions, sí, però també equips disposats a remar en la mateixa direcció, a comprometre's. I perquè això passi han de veure clar un projecte mobilitzador. És un triangle. Ens hem convertit en ciutadans rondinaires i clientelars. Volem que algú ens tregui les castanyes del foc. Però sense seguidors tampoc no hi ha lideratge. I si els ciutadans somien però ningú no els lidera, doncs tampoc no es posen en marxa.

Artur Mas va veure una gentada al carrer i va pensar: "Us faré de gran líder".

Des de la Diada de l'Onze de Setembre fins a les eleccions del 25-N van transcórrer 76 dies en què Artur Mas no va fer ni gestió ni govern: va exercir el lideratge. Un cas de ple lideratge, de manual.

¿Ple lideratge amb aquests resultats electorals?

És que el lideratge comporta enormes riscos. Vol dir que qui l'ha d'exercir planteja a la població un desafiament, allò que els psicòlegs anomenen efecte tràngol , un glups . El líder diu: "Goseu pujar a l'Everest, anar més enllà". És cert que l'exercici de lideratge va acabar estroncat. No mort, però sí frustrat en relació amb les expectatives que s'havien generat. Cal analitzar a fons què va fallar.

I què va fallar, segons vostè?

Sempre apuntem a la capacitat de mobilització del líder. Però podem pensar també en l'atracció del projecte. Miri el projecte europeu. O bé reflexionar sobre el compromís dels seguidors. Sé que és políticament incorrecte dir-ho però dels tres vèrtexs del triangle, per mi ha fallat el dels electors. Cal un coaching per als catalans. En els moments històrics, ens arronsem. La caguem. Diran que si errors de campanya o que si la societat és complexa. Sí, però hem fet un pa com unes hòsties.

O simplement molta gent vol la independència però prefereix votar altres opcions. O no tanta gent vol la independència.

Sí, sí. Però pensi que no hi ha possibilitat de segona volta electoral. Ningú no acaba d'estar satisfet amb el resultat. Perquè internament Catalunya és difícil de governar. I davant d'Espanya projectem una enorme feblesa.

¿No creu en el pacte CiU-ERC, en el lideratge compartit?

No dic que no hi hagi lideratges compartits o transversals. Però a ningú se li escapa que seran enormement complicats. El senyor Junqueras hi pot apel·lar però després mira els toros des de la barrera.

¿Suggereix que un líder hauria entrat al Govern en coalició?

Si apel·les al lideratge compartit no pots quedar-ne fora i només influir-hi. El lideratge obliga a mullar-se.

I si els electors se sentissin traïts?

Té dret a fer aquesta interpretació, però jo també tinc dret a fer la contrària. Si voten ERC és perquè governi.

Depèn de les polítiques que s'hagin d'aplicar.

El lideratge compartit vol dir ser-hi quan plou i quan fa sol. No dic que la fórmula trobada no sigui vàlida. Només dic que és enormement fràgil. I, a més, els líders han de fer com els windsurfistes , han d'esperar les bones onades.

Ah, aquesta semblava ben bona.

Sí. Era molt bona. I jo tinc la sensació que la bona onada ja ha passat. I en tindrem molt poques. Jo crec que el poble de Catalunya, a l'hora de la veritat, s'ha arronsat.

En tot cas tampoc no li ha facilitat la vida al líder Rajoy.

Ui, al contrari. Rajoy té un 71% de desaprovació pública. I Rubalcaba un 80%. Això no li passa a Mas. A Espanya el president governa però no lidera. Bé, i governa a la gallega.

¿Governar a la gallega és la nova moda a Europa?

Bé, siguem justos amb la UE. Ha de donar resposta a una crisi inèdita en un context d'interdependència global. Qui digui que sabia o sap cap on anar… Només es pot practicar un lideratge adaptatiu. Segurament, l'única manera d'avançar que té la UE és a la gallega, amb proves d'assaig i error, i anar incorporant encerts.

Sí que hem vist que aplicant unes mateixes receptes la situació empitjora.

Bé, el problema del lideratge adaptatiu és que les circumstàncies requerien decisions molt ràpides.

Alemanya està liderant la UE?

Ho intenta fer amb ulleres bifocals. Amb unes mira el curt termini i el context interior alemany i amb les altres posa els llums llargs i fa una política d'arrossegament: em seguiu o aquí us quedeu. I les decisions tendeixen a beneficiar més Alemanya.

Aquesta generació de líders és més aviat fluixeta.

Potser, però la pregunta és: ¿no tenim els millors líders perquè no n'hi ha o perquè no deixem que en surtin? Si fem que Felipe González presideixi la UE, segurament manarà. A què es dedicaran els caps d'estat i de govern europeus, si mana? Perdran poder.

En general no ho fem fàcil, vol dir.

A Europa, a Catalunya, en política, banca, universitat o empresa… la idea que domina, ben errònia, és que ningú no pot fer ombra. Quan algú despunta una mica, saben que els superiors li poden tallar el cap. La gent que té capacitat de lideratge s'ha de contenir, esclar.

Què passa quan cauen suposats líders? Díaz Ferrans, Millets…

L'efecte és desastrós. Perquè sovint els líders són referents. Tenen autoritas perquè la gent els l'ha donada. Però no és un xec en blanc. I en l'àmbit públic es projecta una sospita: ¿es pot confiar en la classe empresarial? No són tots iguals?

Guardiola, Ferran Adrià... Els líders es retiren a temps, veig.

Sí, i és de les coses més difícils. El pitjor perill del lideratge no és el fracàs, sinó l'èxit. El teu ego s'infla i vas assumint més feina i et creus imprescindible i que no tens límits.

¿Tenir 30.000 seguidors a Twitter és ser un líder?

Pots ser un referent, o anar davant la resta en algun camp, però perquè hi hagi lideratge cal un projecte i mobilitzar gent per tirar-lo endavant.

Diu al llibre que no és temps per als simples gestors. Però sembla l'hora dels tecnòcrates. Paradoxal, no?

Sí! ¿Però per què es parla tant de lideratge? Quan hi ha pau amb un gestor n'hi ha prou. Però no som en temps de pau sinó de guerra. Ara calen líders, però la maquinària tecnoeconomicofinancera és tan complexa que cal algú que la conegui.

Però Monti pot ser un líder.

Si es presenta a les eleccions i guanya. El govern dels millors no és el govern dels tècnics.

Al llibre no es mulla sobre el balanç del govern dels millors . Sisplau...

Crec que era el desig inicial de Mas però ens consta que moltes de les persones que considerava les millors no van acceptar. I cal reflexionar-hi. Amb què havien de torejar? Una oposició rabiosa, uns mitjans esmolats... Vist el balanç final, li dono la raó, ser un bon tècnic no és ser un bon polític. Cal entendre el context, saber negociar, prendre decisions ponderades.

I dir la veritat? És suïcidar-se?

No poden mentir però si diuen tota la veritat poden paralitzar la gent, per pànic. Cal anar amb compte amb la gestió de la informació.