ENTREVISTA
Societat 08/04/2019

Anna López i Isabel Torras: “De la manera que et cuiden de petit, cuidaràs de gran”

Entrevista a les professores de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés (URL)

Lara Bonilla
3 min
Anna López i Isabel Torras: “De la manera que et cuiden depetit, cuidaràs de gran”

BarcelonaEn el primer congrés internacional d’intervenció amb famílies vulnerables organitzat la setmana passada per la Fundació Pere Tarrés, les professores Isabel Torras i Anna López van presentar el concepte de mentalització, una activitat preconscient que ens permet imaginar què està pensant l’altra persona. Això és clau en el cas de mares i pares d’infants de 0 a 3 anys, que encara no poden manifestar les seves necessitats, però n’hi ha que no han desenvolupat aquesta capacitat i no saben relacionar-se amb els nadons.

Quina és la importància de les relacions en els primers anys de vida?

Isabel Torras : Les relacions afectives que s’estableixen en els primers anys de vida afecten decisivament la construcció del cervell, però també afecten les relacions que faràs en el futur. De la manera que a tu et cuiden de petit, cuidaràs d’adult. El vincle s’estableix amb el cuidador principal, que és el referent que el nadó té en els primers anys de vida.

Anna López: Les investigacions en desenvolupament precoç indiquen que el nadó des del primer dia necessita la relació amb l’altre, i no tenir-la li provoca un dany.

Quins danys?

A.L. : Pensem que es pot reparar, però hi ha diverses àrees del desenvolupament que es poden veure afectades pel no-vincle, com poden ser les àrees afectives, les de regulació o el mateix llenguatge. També l’àrea motriu. Un nen col·locat sempre en la mateixa posició pot tenir una plagiocefàlia.

Com afecta un entorn desafavorit i vulnerable el desenvolupament d’aquestes primeres relacions?

I.T. : La vulnerabilitat d’una família en relació a aquest tema no és tant en el terreny econòmic com en tenir espai mental per acollir el nadó, per saber donar resposta a les necessitats que té, en posar-te en el seu lloc i en dialogar amb el seu món intern.

A.L. : A nosaltres no ens agrada parlar de famílies desestructurades, no creiem que una estructura sigui més protectora que una altra per si mateixa. No es tracta tant que no tinguis això o allò, sinó que aquest “no tenir” pot fer que no estiguis “en disposició de”.

¿Algun exemple concret?

A.L. : Si estàs en risc de desnonament no pots estar en predisposició d’escoltar o interpretar el nen de la mateixa manera que si no tinguessis aquest risc. Els condicionants externs afecten, però no n’hi ha un que sigui determinant. Si ja és difícil ser mare avui dia, imagina una mare que no sap si la setmana que ve podrà continuar vivint a casa seva!

I.T. : Tenen l’espai mental ocupat en temes logístics urgents i no tenen la ment posada en aquesta altra feina d’acollir el nadó.

És el que anomeneu capacitat de mentalització.

A.L. : La mentalització és posar-se en la pell de l’altre, però no des de la meva pell, sinó des de la seva. En el cas d’un nadó és poder interpretar si quan plora té gana, té fred, té son... Això que ens pot semblar molt bàsic, hi ha mares que els costa. No perquè no vulguin, sinó perquè no ho poden ni veure perquè el seu cap ja està ple amb altres pensaments.

I.T. : Un nadó no té paraules per expressar el que li passa i l’adult l’ha d’interpretar. A vegades ho fem posant paraules i un relat al que li passa: “Què tens? Tens son?” I és aquesta relació amb l’adult que l’ajuda a anar-se individualitzant. Tots naixem amb la capacitat de mentalització, però la desenvolupem arran de les atencions que rebem en la primera infància.

¿La mentalització es pot educar?

A.L. : Creiem que sí, i hem fet experiències grupals d’acompanyament amb mares amb dificultats.

I.T. : Els oferim una altra mirada sobre el seu infant. Per exemple: que vegin que no llença coses o escup el menjar per fotre, sinó perquè està experimentant. Es tracta de desdramatitzar situacions que poden ser viscudes per mares novelles i sense xarxa d’una manera persecutòria. És una manera diferent de relacionar-se amb el nadó. Per exemple, quan arriben posen el cotxet amb el nadó de cara a la paret perquè “com que no s’assabenta de res...” I es pot ensenyar que el nadó des que neix és interactiu.

A.L. : O no li parlen perquè “com que no m’entén...” També hem vist nadons als quals els col·loquen el biberó amb un coixí perquè se’l subjecti ell sol. Es tracta de passar de la relació d’objecte a subjecte. Sembla molt evident, però per a algunes persones no ho és. I al darrere del maltractament hi ha molt d’això: de no pensar en l’altre com un subjecte.

stats