Antoni Pizà: “Necessito no sentir música tota l’estona per poder-ne escoltar”

Admet que pertany a una generació d’emigrants privilegiada, perquè pot anar i venir amb freqüència. Antoni Pizà (Felanitx, 1962) va marxar als Estats Units amb poc més de vint anys per especialitzar-se en musicologia. Autor de La dansa de l’arquitecte (Ensiola, 2013) o El doble silenci: Reflexions sobre música i músics (Documenta Balear, 2003), entre una desena de llibres, és professor del programa de doctorat en música de The City University of New York i director de la Foundation for Iberian Music, des d’on desenvolupa una gran tasca d’inserció de les músiques mediterrània i llatinoamericana entre el públic nord-americà. Aquests dies ha fet una breu estada a Mallorca per reivindicar l’obra del compositor mallorquí Pere Miquel Marquès en el centenari de la seva mort. Ho aprofitem per parlar-hi i travessar amb ell alguns ponts entre la cultura dels Països Catalans i la dels EUA.

Per què cal reivindicar Pere Miquel Marquès?

Històricament, aquí hi ha un sentiment de culpabilitat per no tenir òperes pròpies com els italians, ni simfonies com els alemanys. Pere Miquel Marquès, al segle XIX, s’hi va posar, va treballar molt tant la simfonia com l’òpera. I de fet és l’autor d’ Historia de un día (1869), que es considera la primera simfonia composta a Espanya, així com de dues òperes importants: El anillo de hierro (1878), popularment categoritzada com a sarsuela però que en cap cas pertany a l’anomenat género chico i que tots els musicòlegs consideram com a òpera, i El reloj de Lucerna (1884), probablement millor que la primera però més desconeguda. Era un músic format i valent, amb una producció operística i simfònica més que considerable.

Una de les seves tasques principals és la difusió de la música ibèrica als Estats Units. Quin nivell d’inserció s’aconsegueix que tinguin els nostres músics en el públic nord-americà?

Perquè una música, una cultura, entri en un mercat s’ha de donar a conèixer i despertar interès per coneixe’l, cosa que pot semblar òbvia però no està prou assumida. Tot i que he fet i faig molta feina per a la difusió dels músics dels Països Catalans als EUA, queda molt per fer. S’ha de remarcar que durant una època l’Institut Ramon Llull va fer una feina extraordinària i, amb el seu suport, a la nostra universitat de Nova York vàrem poder posar en marxa la Càtedra Frederic Mompou de Música Catalana. Des de fa uns anys, amb la crisi econòmica, i ara amb aquesta brutal imposició del 155, han minvat moltíssim les possibilitats de promoció. Aquests cursos de doctorat eren molt importants perquè, a més de tenir grans professors convidats de Catalunya (Maricarmen Gómez Muntané i Sílvia Martínez, de l’Esmuc, entre d’altres), anaven dirigits a una quinzena de persones que, al cap d’uns anys, esdevenen programadors dels millors concerts, caps dels principals centres musicals, mandarins de la cultura. És un efecte goteig, en el qual crec molt perquè se n’obté un retorn més que notable.

Amb l’experiència que té dels EUA, què es podria fer aquí per millorar l’educació musical en la població?

És difícil, em demano qui té la solució. Així i tot, si posem com a exemple els EUA, on tots els universitaris, de qualsevol carrera, estan obligats a fer una assignatura d’introducció a la música, al primer curs, tot apunta que aquí caldria implementar aquest sistema. La música forma part de l’engranatge universitari. S’ha aconseguit molt amb això: primer, incrementar el gust i l’interès per la música entre els joves; segon, que els professors de música tinguin més feina, i tercer, que, com que tots els alumnes han d’anar a un concert i fer un treball, potser els agrada i se’ls fidelitza com a públic o, en tot cas, ¿saps quantes entrades es venen per aquest motiu?

Com a professor, sap que la formació acadèmica als EUA és molt generalista. Quina valoració en fa?

Allà la universitat sap que no té cap sentit formar de manera molt específica per a una feina que potser ara té molta demanda i d’aquí no res pràcticament desapareix. S’ha d’obrir la ment al coneixement i després cadascú s’especialitza. Sigui com sigui, la millor formació per a un jove són les humanitats, ho dic perquè n’estic convençut. Et proporcionen el pensament crític i uns coneixements generals, i et donen eines per qüestionar les coses, que és bàsic per a tota democràcia avançada. Ho dic tot i que Reagan va desmuntar les humanitats, i així al país hi ha una massa gran de gent molt inculta, però també unes fortaleses de gran cultura. Si a l’Edat Mitjana la cultura es refugiava als monestirs, ara són les universitats el refugi de la cultura.

Tenim música posada tot el dia. Vostè també?

Tot i que n’escolto molta, he de dir que necessito no sentir música tota l’estona per poder-ne escoltar. Em preparo per escoltar música. Si després de dinar vull gaudir d’una sonata de piano de Prokófiev, necessito haver estat tot el matí sense sentir música. Tenim massa música al nostre abast; les xarxes socials n’han portat un excés. L’experiència de l’art necessita aire, abans i després. No es pot escoltar música les 24 hores. Aquella aventura d’anar a la casa de discos, escoltar-ne unes hores, triar i comprar, s’ha perdut, i era una important font de coneixement que hem perdut.