Societat 01/05/2020

L’assetjament escolar, una plaga social a l’ombra

Les entitats no detecten un augment del ciberassetjament durant la pandèmia

Laia Vicens
8 min
(01) En Joni, a la imatge de l’esquerra. 
 (02) A dalt, un pati buit d’una escola de Barcelona, en una imatge d’arxiu

BarcelonaEl 21 de setembre del 2004 faltaven quatre dies perquè el Jokin fes 15 anys. No els va arribar a fer mai. Es va suïcidar tirant-se daltabaix de les muralles d’Hondarribia perquè ja no suportava més l’assetjament escolar que patia des de feia mesos. El seu cas va sortir a la llum el dia del seu aniversari, quan una coneguda de la família va enviar una carta al director del diari El País en què explicava que el noi portava temps “suportant humiliacions i vexacions constants al seu institut”. El Jokin no era el primer alumne a patir assetjament escolar a Espanya, però el seu cas va causar un gran impacte mediàtic i va servir per conscienciar la població. El 2013 es va decretar que el 2 de maig seria el Dia Mundial contra el Bullying, l’infern quotidià que encara pateixen milers de nens i nenes, nois i noies, en el que hauria de ser un lloc acollidor i segur com és l’escola.

De fet, hi ha alumnes per a qui el tancament dels centres a causa de la pandèmia ha sigut un bàlsam. Un petit parèntesi de l’escarni i les burles dels companys. “No estem rebent avisos. Això no vol dir que no hi hagi assetjament a través de les xarxes, però tampoc ens n’arriben casos”, assegura a l’ARA Carmen Cabestany, presidenta de NACE Asociación No al Acoso Escolar. Tampoc ha registrat casos l’aplicació B-resol, una eina que ja tenen 70 centres educatius i que posa en contacte les víctimes o els companys de classe amb els professors del centre de manera anònima. El confundador de l’apli, Josep Fígols, admet la seva sorpresa. “M’esperava que passaríem del bullying al cyberbullying, però la realitat no és aquesta”, assegura. En canvi, sí que han detectat un augment important de “situacions conflictives en l’àmbit de la llar”, és a dir, de pares a fills, de fills a pares o entre germans, sobretot.

Malgrat que no es produeixin en l’àmbit escolar, a B-resol estaran atents a aquests casos. “El bullying és un símptoma més per expressar el seu malestar. Sempre diem que no hi ha bons i dolents, perquè tant la víctima com l’agressor són persones que pateixen”, assegura Rita Antón, psicòloga del centre infantojuvenil d’ITA per a trastorns de conducta. Ella tracta amb joves que han estat “implicats en dinàmiques d’assetjament escolar”, però també de violència a casa.

Així va començar el cas del Joni, quan tenia només 14 anys. “Tenia molt mala relació amb els meus pares. M’escapava de casa i consumia quasi de tot. També robava i passava [droga]”, explica sense embuts. El neguit i les inseguretats que anava acumulant les explotava contra els companys de classe.

-I a l’escola, què feies?

-Anava amb gent més gran que jo per fer-me el xulo, per fer veure que era el més fort, el que més manava. També feia putades.

-A qui?

-Als pringats. Bé, als que jo veia com uns pringats. Als xavals que jo veia que estudiaven, que estaven tranquils, que tenien la seva vida feta i que no tenien problemes.

-Per què ho feies?

-Per inseguretat, perquè em sentia sol, perquè necessitava sentir-me superior, i per no pensar.

-I com et senties?

-Després d’insultar els meus companys o de riure-me’n em sentia culpable, però mai rectificava. Em sentia malament, però ho tornava a fer.

Dos anys i un llarg tractament a ITA després, el Joni ha après a posar-se al lloc de les seves víctimes, ha buscat ambients nous i s’ha adonat de qui eren els amics de veritat. “Buf, m’he quedat amb quatre”, diu, resignat. No pretén justificar el que va fer, ni tan sols busca ser comprès. Només intenta aprofitar l’ajuda i la teràpia per sentir-se una mica millor. “Abans l’únic que volia era consumir. Quan em preguntaven què volia ser de gran, jo només pensava que volia estar viu i no morir per sobredosi. Ara et dic que estudiaré batxillerat i que m’agradaria ser arquitecte o enginyer”.

L’agressor també pateix

Des de les associacions que lluiten per prevenir i erradicar l’assetjament escolar també demanen no demonitzar els agressors. “Qui assetja ho fa cap a la diversitat i des de la mediocritat. Ells també són víctimes, perquè pegar o insultar és per a ells una vàlvula d’escapament pervers. A mi em maltracten, doncs jo maltracto”, explica Cabestany. Què cal fer? Primer de tot, ajudar-los, donar-los eines emocionals perquè capgirin la situació.

Però també afrontar com a societat el que és una “plaga social a l’ombra”. Cabestany posa sobre la taula algunes mesures inajornables: treballar l’educació emocional des de petits a l’escola, tenir un bon programa de prevenció de tutoria entre iguals, garantir que els documents oficials de l’escola (projecte educatiu de centre i pla d’acció tutorial) estableixin què cal fer davant d’un cas, informar les famílies i, també, formar més i millor els docents. “Ho dic com a professora: no ho veiem. Estimant els nostres alumnes, a vegades no som conscients de les dinàmiques entre ells. Una cosa és que un alumne molesti un altre, una altra cosa és que l’assetgi. No és que no volgués, és que a vegades no sabia veure-ho”, diu Cabestany.

Per formar docents, però també els alumnes i les seves famílies, la Fundació Barça va engegar fa uns anys un programa antibullying que ha aconseguit reduir un 36% el nombre de víctimes i un 60% el de cibervíctimes. La iniciativa utilitza l’esport com la via per identificar les emocions i saber-les gestionar i, així, afavorir la convivència entre els alumnes. “Per a ells qualsevol conflicte era bullying. Arribaven a casa i deien als pares que a l’escola els feien bullying i potser només era una baralla. Les famílies tampoc ho interpretaven bé. Ara hem après què és bullying i què no, i a no quedar callats i a denunciar quan veuen que alguna cosa no va bé”, explica Núria Serra, directora de l’escola La Roureda, de Tordera. Diu que es van adonar que el programa funcionava quan l’any passat un grup de delegats de classe va denunciar que a l’hora de sortir de l’escola i agafar el bus escolar hi havia un problema que s’estava repetint. “Ens va entristir que passés, però els vam felicitar per ser valents i denunciar-ho”, diu Serra. “A l’escola havíem tingut altres casos. Nosaltres mai ens hem amagat”, assegura.

Aquest és, diu Cabestany, un dels grans esculls a l’hora d’erradicar aquesta plaga social. “Hi ha centres que creuen que dir que hi ha assetjament és una pèrdua de prestigi, i temen que, si es judicialitza, acabarà amb una sentència que els costi diners”, diu la presidenta de NACE. La llei d’educació de Catalunya, apel·lant a l’autonomia de centres, dona als seus directors la responsabilitat de gestionar “les accions violentes que es puguin produir entre els alumnes”. “Cal que intervingui algú extern al centre. Si no, l’escola és jutge i part”, avisa Cabestany.

Més enllà de les conseqüències escolars, el bullying, com a tal, no forma part del Codi Penal, però un únic acte d’assetjament escolar sí que pot ser constitutiu d’alguns delictes, com tracte degradant, lesions, amenaces, injúries o agressió. En el cas del Jokin, vuit companys de classe van ser condemnats a 18 mesos de llibertat vigilada en un centre de menors per delictes contra la integritat moral i lesions. En canvi, el centre educatiu va ser exculpat.

“M’insultaven i s’enreien de mi”

La Lia tampoc desaprova la resposta del seu centre. A final de 1r d’ESO va començar el seu petit calvari. “No sé el motiu, però van agafar una fixació amb mi. M’insultaven i s’enreien de mi”, diu. El que va començar com una broma pesada d’un grup de nois de classe es va anar fent una bola de neu imparable: “De cop s’hi va sumar més gent, sobretot gent més gran, però jo no deia res per no donar-hi importància i perquè no fessin més del que ja feien”. Fins que a 3r d’ESO, farta de les burles i de sentir-se “molt inferior”, va explicar-ho a casa i a l’escola. “Els vaig dir que no em sentia gens a gust a classe perquè tenia companys que em feien la vida impossible. I van expulsar-ne un, al que es portava pitjor amb mi. Això em va alleujar”, explica. Amb el temps, la Lia ha intentat capgirar la situació. “Crec que a mi m’ha fet sentir-me més forta. I, en canvi, sento pena per aquells nois”, assegura, gairebé vuit anys i una teràpia després.

El Joni ho admet: “La ràbia o la soledat són les emocions que han predominat a la meva vida. Esclar que sento pena”. Però ell també necessita superar aquesta etapa de la seva vida. “Ara sento alegria perquè he après a autogestionar-me. Abans pensava que expressar la meva tristesa em feia sentir dèbil, però no és així. A tots els que estiguin assetjant els diria que per expressar els seus sentiments no són inferiors”. Segons una enquesta d’Amalgama 7, una entitat que es dedica a l’atenció d’adolescents i les seves famílies, i la Fundació Portal, un terç dels alumnes (28%) reconeixen que almenys en una ocasió han exercit assetjament -físic o psicològic- contra un company de classe.

stats