Barcelona surt a sopar com si no hi hagués dilluns

BarcelonaCau el sol de s’horabaixa... i la festa continua a Barcelona. “He servit brunch fins a les 4, després m’he passat tota la tarda servint mojitos, pinya colada, sangria de cava, caipirinha, Bloody Mary, des de les vuit estic servint sopars, tenim gent dreta a la vorera esperant que quedin taules lliures i a les 11, quan acabi, cauré rodona”. La Niobe és cambrera de l’Elsa i Fred, un restaurant de tapes al carrer del Rec Comtal, un carrer estret de Ciutat Vella a tocar de l’Arc de Triomf, on continuen girant les sirenes blaves, mudes i dissuasòries dels furgons policials.

Per primera vegada des de fa vuit mesos, les terrasses dels bars estan muntades i ocupades, grups i grups sense mascareta ni distància riuen, beuen i fumen al voltant de copes i ampolles que ocupen tota l’extensió de la taula i són testimonis d’una nit menys explosiva que la de dissabte però que exhala la felicitat suprema de tornar a estar junts. Hi ha llum i gent dins els bars, i amb les rialles, les selfies i la vida urbana recuperada, la ciutat comença a recordar què era divertir-se i expressa tota la seva potència cosmopolita. Primer vespre amb la restauració oberta. La pandèmia no s’ha acabat, però la tristesa sí.

A les terrasses dels restaurants i als interiors també continua la festa, però més endreçada i mudada, com correspon a l’acció sortir a sopar. La mitjana d’edat ha pujat deu anys i s’enfila fins a boomers, classes professionals no precaritzades i turistes, sobretot francesos. La llibertat dins d’un ordre no és una mitjana escumosa tirada a les onze de la nit sinó un sopar servit en una taula amb espelmeta encesa per una cambrera que proposa una copa de cava per reconnectar amb les sensacions perdudes i canta la carta amb un somriure a una parella que es petoneja. Si dissabte a la nit va ser com una nit de Cap d’Any, la nit de diumenge sembla més aviat la nit de Reis.

"Comença la reconstrucció"

“Això ha estat com una guerra sense bombes”, diu el propietari, Bruno Balbás. “Jo estic emocionat aquesta nit, però no per mi, sinó per tots els treballadors, gent que ha estat mesos i mesos en ERTO, que a vegades no cobraven del SEPE, que no podien enviar diners al seu país, gent que se m’encarava i em deia: «Si jo no cobro, tu n'ets el responsable»... Aquesta tarda, l’Ahmed, el cap de cuina, m’ha fet una abraçada i em deia: «Ja està, ja està!» Semblàvem els aliats el dia que Alemanya va firmar la rendició”. Però la guerra no s’ha acabat per al Bruno. Calcula que trigarà deu anys a tornar el crèdit ICO, que és tot el que ha aconseguit en aquests vuit mesos de tancar a les cinc en una ciutat sense turistes. L’Hotel Catalonia Born, quatre estrelles i just al davant de la seva terrassa, continua tancat i barrat.

Al passeig de Sant Joan, braves, frankfurts i hamburgueses surten de les cuines cap a les terrasses a quarts d’onze de la nit. Passen grups de colombians amb banderes nacionals i altaveus amb música, que venen de manifestar-se en suport dels seus compatriotes. Barcelona ha sortit a sopar. “Això abans de la pandèmia era com Nova York. Ara comença la reconstrucció”, diu el Bruno, que mira la terrassa plena i els ulls li somriuen, com si no se’n sabés avenir.