Temporal

Barcelona treu a passejar el Sant Crist de la Sang per acabar amb la sequera

Feia gairebé 80 anys que la imatge no sortia de la basílica de Santa Maria del Pi per demanar pluja

3 min
La imatge del Sant Crist de la Sang sota una fina capa de pluja

BarcelonaNo eren les llàgrimes del Sant Crist de la Sang. Era pluja. La pluja que un centenar de barcelonins, rere la figura del Sant Crist de la Sang, reclamaven ahir durant la processó pels carrers del centre de la ciutat, emulant una tradició històrica documentada des de fa cinc-cents anys. Barcelona va tornar per unes hores a l’època del Renaixement.

Els fidels que van sortir des de Santa Maria del Pi demanaven pluja just en el dia més plujós de l’any. “[Déu] Ens està fent cas”, deia una de les feligreses, amb un ciri a la mà. “Està funcionant”, responia una altra devota creient amb els cabells molls per la fina pluja, que va oferir una treva durant les gairebé dues hores de processó, el que va trigar la comitiva encapçalada per l’arquebisbe Joan Josep Omella a fer el recorregut. L’últim cop que el Sant Crist havia sortit de la capella de Sant Miquel per combatre la sequera va ser l’any 1945. 

Processó amb el Crist de la Sang.

La comitiva no deixava indiferent cap dels curiosos que vagarejaven per Ciutat Vella. La majoria de la gent, telèfon en mà, observava en silenci com avançava la imponent figura del Sant Crist, amb vuit escolans –tots menys un d’arrels asiàtiques– al capdavant. Després, una quinzena de fidels amb grans ciris, a banda i banda. Tot seguit, els portadors de la imatge, una dotzena, que s’anaven alternant a l’hora d'alçar ben amunt el Crist. Al darrere, un petit grup de músics i la comitiva sacerdotal liderada per Omella, tots ells envoltats pels voluntaris del Consell General de Germandats i Confraries de l’Arquebisbat.

Un parell de turistes andalusos s’ho miraven somrient. A ells no els sobtava la instantània. “Som del sud”, es justificava ell. La Laura, en canvi, tot i ser creient, s’ho mirava incrèdula. Precisament, més enllà de si el Sant Crist era l’artífex de tots els litres que van regar ahir Catalunya o era gràcies als nou dies de pregàries prèvies, l’Emili considerava que la rogativa pel centre de la ciutat tenia un altre objectiu menys diví. “Més que un acte religiós, és una manera perquè la gent que ens vegi prengui consciència de la sequera”, deia mentre aguantava el ciri tot caminant pel carrer Hospital.

L'Església del Pi treu el Crist en processó per demanar que plogui

“Som poquets, però no passa res”, ja advertia Omella des de l’interior de Santa Maria del Pi, just abans de sortir, mentre a fora ressonava la pluja que queia a bots i barrals. Va ser treure el crist vuitanta anys després de l’última vegada i la pluja va minvar, respectuosa. De fidels n’hi havia pocs. De curiosos, molts, durant tot el trajecte fins a la plaça del Pedró, on es va fer la pregària davant de l’obelisc de Santa Eulàlia.

Malgrat que amb la Guerra Civil molta documentació es va perdre, es té constància que el Sant Crist de la Sang, junt amb el de Santa Madrona, es treu des del segle XVI. “Tenia molta importància a la ciutat, no només per la pluja, també per les tempestes, o quan venia el rei”, explica Jordi Sacasas, prohom de l’arxiconfraria. “Fa nous dies que resem, alguna cosa hi deu tenir a veure. Històricament, quan es treia el Sant Crist, plovia. Fins i tot havia caigut una gran tromba d’aigua”, advertia divendres Sacasas. Ahir, com havien anunciat des de feia dies els meteoròlegs, va tornar a passar. 

stats