Ciutats
Societat  /  Barcelona 23/10/2022

Eric Klinenberg: "Les biblioteques haurien d'obrir els set dies de la setmana i, sobretot, a l'estiu"

Sociòleg

4 min
Eric Klinenberg , socioleg americà

BarcelonaDesprés d'analitzar l'onada de calor que, el 1995, va fer que en set dies morissin a Chicago 700 persones més del que és habitual, el sociòleg nord-americà Eric Klinenberg (Chicago, 1970) va concloure que el que podia marcar la diferència entre sobreviure o no eren les relacions socials. És a dir, tenir uns veïns que saben qui viu darrere cada porta i qui pot necessitar ajuda. En el seu llibre Palacios del pueblo (Capitán Swing, 2021) Klinenberg posa el focus en la importància d'equipaments i espais compartits, com les biblioteques o els parcs, per fer que persones aparentment molt diferents també es trobin. L'exemple: les famílies que acompanyen els fills a jugar a futbol i s'acaben fent amigues. "El camp de futbol és un pont", diu.

¿No conèixer ni el veí amb qui compartim replà ens fa més vulnerables?

— Amb el que va passar a Chicago es pot veure que el que mata no és la calor, sinó l’aïllament. Hi ha barris que ens ajuden a continuar connectats amb els nostres veïns, i d'altres que ens n'aïllen. Podem pensar que les relacions que establim amb altres persones estan determinades pels nostres valors i per la nostra personalitat, però el que he après és que aquestes relacions estan organitzades en els espais físics que habitem. I això, que té una importància en el dia a dia, es veu sobretot en èpoques de crisi. La infraestructura social és una qüestió de vida o mort.

Aquí, en pandèmia, vam sortir als balcons i vam descobrir els veïns.

—  Va ser molt interessant veure com la vida social va canviar en pandèmia. Era el contrari del que passa en una onada de calor, havíem d'estar aïllats per estar segurs. Però ningú no volia estar sol, així que ens assèiem als balcons i saludàvem els veïns. És com una paradoxa: estàvem més aïllats que mai, però vam aprendre com necessitem els altres. Ara tenim una nova batalla: la indústria de la tecnologia pretén que ens estiguem enganxats a les pantalles, volen que fem vida social en línia, que comprem i treballem en línia, que fem fins i tot exercici en línia... Tot en línia.

El mòbil ens aïlla?

— A molts de nosaltres, d'internet ens agraden l'eficiència i els jocs, però també hi ha un nou ressorgiment dels interessos en la vida física: volem tornar als restaurants, anar a ballar, a veure esports i fins i tot alguns dies volem anar a treballar; ens trobem a faltar. El que és molt interessant del moment actual és que estem refent el món. I ho hem de fer per sortir de la pandèmia, però també pel canvi climàtic i per fer front a la segregació i l'amenaça que pateixen les democràcies. Les evidències sobre si les noves tecnologies ens aïllen més o no són una mica confuses: passem molt de temps amb el mòbil i no cara a cara. Però les xarxes també ens donen possibilitats de fer la vida social interessant, per exemple amb les apps de cites, que són l'origen de milions de relacions.

Com haurien de ser les noves ciutats?

— Jo poso el focus en les infraestructures socials. Els governs gasten molts diners en infraestructura per a electricitat, transport, aigua i comunicació, però deixem abandonats l'espai públic, les biblioteques, els parcs infantils i els parcs en general. Necessitem infraestructures que facilitin la vida social. Si fracassem en això, veurem com les societats s'enfonsen. És una qüestió de prioritats.

¿No donem prou valor a aquests espais per a la vida social?

— Fa cent anys, els estats d'Europa i dels Estats Units van fer un finançament molt important per a biblioteques, parcs, escoles... Es va construir una infraestructura per a la vida social moderna, i fa uns 50 anys canvien les prioritats i diem que ja no cal gastar els diners en aquestes coses, que el mercat ja ho abastirà. I es van crear espais molt agradables per al sector privat, confiant que les coses funcionessin. Ara tenim un món on hi ha palaus a tot arreu, però no són palaus per al poble, sinó per a la gent que ha tingut molta sort a la vida. Passeges per Barcelona i veus restaurants preciosos, clubs de festa preciosos i apartaments guapíssims, però saps que no són per a tu. El sistema no és just. Jo sempre demano a la gent que s'imagini que les biblioteques no existeixen i que es presenten davant del govern del seu país i proposen construir un edifici bonic anomenat biblioteca a cada barri. Aquests edificis estaran plens de llibres, pel·lícules, revistes, diaris que tothom podrà llegir i mirar. Obriran cada dia, no cobraran entrada i tothom s'ho podrà endur tot a casa i confiarem que ho retornaran. ¿Creieu que el govern diria que sí a la proposta? És ridícul, cap govern ho faria, avui. És una proposta radical. El misteri és com ho van aconseguir en el seu moment.

A Barcelona tenim una bona xarxa de biblioteques públiques, però la polèmica, aquest estiu, ha sigut que la gran majoria tanquen a l'agost.

—  I això és perquè no hi ha fiançament. No n'hi ha prou amb haver-les construït, cal mantenir-les, fer programes i equipar-les. Les biblioteques han d'estar obertes set dies a la setmana, del matí a la nit, i sobretot a l'estiu, que és quan els nens no tenen escola i calen llocs on no passar calor. Som com una societat de nens consentits: hem heretat totes aquestes coses i les tractem com si fossin drets de naixement. Les cuidem prou? ¿Farem alguna cosa semblant per als nostres fills?

stats