‘Beercelona’

BarcelonaEls turistes coneixen Barcelona per la Barceloneta, la Sagrada Família i el Barça, però també s’emporten el record d’una imatge que ja és constant als carrers de la ciutat. El director artístic italià Michele Salati, que ha treballat en projectes artístics internacionals, s’hi va fixar, en va fer reproduccions en miniatura i les va convertir irònicament en souvenirs.

Són els venedors de cervesa ambulants o llauners, coneguts col·loquialment com a paki-beers. Són immigrants que per la seva precarietat es veuen abocats a vendre llaunes il·legalment i ja formen part del paisatge de les nits barcelonines.

Segons l’Ajuntament de Barcelona, la venda ambulant suposa un problema perquè afecta el “teixit comercial”, perquè les llaunes “es guarden en condicions pèssimes de salubritat” i per “l’explotació que fan algunes xarxes de les persones d’origen estranger” que s’hi dediquen. Per això, aquest estiu s’han doblat els dispositius policials dedicats a la venda ambulant. Per això i perquè les xifres no paren de pujar. Segons l’Ajuntament, en tot el 2014 es van registrar 65.000 denúncies a venedors ambulants, un 2% més que el 2013, i es van decomissar prop de 400.000 llaunes, un augment d’un 19%.

Sabem que a la nit acaparen els racons més foscos dels carrers més transitats, ofereixen a la gent cerveses amb un somriure i amb prou feines es fan entendre però... qui són i com han arribat? El Sonu i el Sheran treballen de nit venent llaunes al centre de la ciutat.

Sonu

Sonu vol dir sol. És el nom que li hauria agradat tenir i el que farà servir per explicar la seva història. Fa nou anys el Sonu era a Karnal, a l’Índia, a més de 8.000 quilòmetres de Barcelona. Llavors la família ja tenia clar que el destí del seu fill es deia Europa.

Uns homes li van oferir un bitllet a Espanya a canvi de diners però quan va aterrar es va adonar que era a Algèria. Els homes van conduir el Sonu i nou persones més a una casa sota la promesa de portar-los al Marroc l’endemà, però aquest endemà acabaria arribant un any més tard. Aquests homes, que només apareixien cada tres dies per portar-los menjar, pertanyien a una màfia i van continuar demanant diners a les famílies. La del Sonu va enviar un total d’uns 15.000 euros i, finalment, el van dur al Marroc.

Cinc cops va provar de passar la frontera. Cada vegada que ho intentava, la policia el portava a la presó marroquina durant dos mesos. Finalment, va pagar 2.500 euros a una altra màfia a canvi de passar a Ceuta amagat sota el seient d’un cotxe.

Un cop a Ceuta, la policia el va portar a un centre de refugiats on es va estar tres anys. Cansat d’esperar que l’enviessin a Espanya, va decidir marxar a la muntanya i construir-s’hi una barraca amb fusta amb 70 companys del refugi, procedents també de l’Índia. Un dia, baixant de la muntanya on vivia, la Policia Nacional el va detenir i el va portar a un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Madrid. Va ser aquesta paradoxa el que li va permetre arribar a la terra promesa, tot i que el primer que va veure d’Espanya fos un centre d’internament. S’hi va estar 37 dies.

-M’hi van tractar molt bé.

-A Barcelona tenim un CIE polèmic. Hi ha testimonis que diuen que hi han patit maltractaments i que és com una presó...

-Esclar, és que és una presó, però allà la policia no pegava a ningú. Vivíem en una cel·la petita i podíem sortir una hora i mitja al dia al pati per jugar a futbol.

-I després?

-Si tens sort et deixen lliure i si no et tornen al teu país.

Encara recorda la sensació de llibertat que el va envair quan va sortir als carrers de Madrid. Va estar-se vuit mesos en un centre de la Creu Roja on podia menjar i dormir, i va aconseguir una feina com a jardiner. Però l’empresa de serveis de jardineria va tancar i els vuit mesos d’estada es van acabar.

Durant el seu periple havia fet amics indis que havien arribat a Espanya per camins diferents. Alguns eren a Barcelona i anaven a Madrid a demanar documents per poder sol·licitar el número d’identitat estranger. De boca en boca li va arribar la informació: “A Barcelona hi havia feina. De llauner”.

El 15 d’abril del 2012 el Sonu arriba a l’Arc de Triomf en autobús. A l’estació l’espera un amic que l’ajuda a instal·lar-se a la ciutat. Explica que al principi va intentar evitar les llaunes i que va aconseguir feina en una bugaderia de Sants cobrant 400 euros al mes per una jornada de 12 hores diàries, però va decidir deixar-ho. És llavors quan no veu cap altra sortida que fer d’un banc de la Rambla del Raval la seva botiga i posar-se a vendre cerveses. És llavors quan es converteix en un paki-beer, tot i haver nascut a l’Índia. Per la policia continua sent un immigrant il·legal però ara a aquesta il·legalitat hi afegeix la de la venda ambulant.

La feina no li agrada, però li permet viure en un pis amb tres persones més, i els 700 euros de lloguer es converteixen en 175 per cap. Guanya entre 20 i 30 euros per nit a l’estiu, uns 600 al mes, però hi ha mesos que no guanya res.

El Sonu veu ara el negoci de la cervesa com “el més honest” que poden fer. “Molts ho utilitzen per vendre droga. És millor tenir les birres a sobre perquè, si et veuen sense res, ets més sospitós”, diu. No ha tingut mai problemes amb la policia i creu que els agents pensen que “és millor” que facin això que no pas “robar”.

Prou de riscos

Ja té 29 anys i no vol córrer més riscos. Confia que aquest mes la resolució de la seva sol·licitud del número d’identitat estranger sigui favorable. Ja és el segon cop que el demana. Ha hagut de pagar 5.000 euros a un propietari d’un restaurant perquè li faci un contracte de feina que mai es complirà per demanar els documents.

Per fi ha arribat la resolució: “No favorable”, llegeix. L’hi deneguen perquè el propietari del pis on vivia a Madrid, on estava empadronat fins ara, no tenia els documents en regla. Ell no en sabia res. Ara haurà de tornar a pagar perquè li facin un contracte i també tornarà a pagar a l’advocat, a qui ja ha donat 500 euros. A més, no podrà tornar a demanar els papers fins que passi un any des que s’ha empadronat. “No puc esperar més, un any és molt de temps. Potser podria buscar una noia que m’ajudés casant-se amb mi...”, suggereix.

Quan tingui els papers pensa trobar una altra feina que l’allunyi del carrer, dels brètols i dels assetjaments. Li agradaria treballar en un restaurant. Una feina que li porti la llum del dia i li faci passar la por de mirar sempre arreu buscant els llums blaus de la policia. Una feina que esborri el so que fa la seva veu trencada quan diu: “Sóc il·legal”.

Sheran

El Sheran va sortir del Pakistan amb 16 anys. Va marxar per problemes polítics. La seva família, musulmana, i els talibans, entre els quals tenia família llunyana, mantenien sovint baralles a mort. Els talibans l’obligaven a fer coses que no volia fer, a ser agressiu i a portar armes. El seu pare patia per la seva vida i va pagar perquè marxés.

Una màfia organitzada el va ajudar a traspassar fronteres amb tanques vigilades per policia militar per terra i aigua: del Pakistan a l’Iran, de l’Iran a Turquia i de Turquia a Grècia. Tot a canvi de 8.000 euros. En el viatge cap a Grècia el Sheran anava en un vaixell petit de pesca mig trencat amb 62 persones més. Hi entrava aigua per tot arreu i això va fer que es desviessin del camí. La policia croata els va interceptar en alta mar i es va passar un mes en una presó del país. Quan va poder sortir va pagar 2.000 euros a una altra màfia organitzada perquè el portés a Itàlia passant per Eslovènia, i 300 euros més a un home que es dedicava a portar sensepapers d’Itàlia a Espanya en cotxe.

L’any 2012 aquell cotxe va arribar a Barcelona. Es va quedar on el van deixar, on el troben amics i clients. A la cantonada del carrer Escudellers amb la Rambla, que sembla que li és més familiar que casa seva. Al principi no coneixia ningú i se sentia sol però ara li agradaria “no haver de marxar mai més”.

Ve de recollir “la targeta vermella” i està molt content. És la targeta de petició d’asil polític anomenada Document Acreditatiu de la Condició de Sol·licitant en Tramitació de Protecció Internacional, que expedeix el ministeri d’Interior d’Espanya i que l’autoritza a treballar i a llogar un habitatge legalment. Diu que demà mateix pensa posar-se a buscar una feina. No vol seguir venent perquè ha d’aguantar gent que l’insulta i que li roba les llaunes.

El Sheran, que ara té 22 anys, diu que els altres llauners de la zona venen droga per sobreviure i que, davant la policia, fan servir les llaunes per fer veure que “no fan res dolent”. “El truc és: si les llaunes estan calentes és que venen droga, si estan fredes és que venen cervesa”, afegeix. Tot i així, creu que, si els donessin una feina, cap seria al carrer.

El 2012 els venedors ambulants van protagonitzar una polèmica campanya de l’Ajuntament de Barcelona sota el lema Si t’agrada la cervesa, no la compris als llauners, que comptava amb el suport de veïns i comerciants de Ciutat Vella i la marca Estrella Damm. Va ser denunciada per xenòfoba i, finalment, la van retirar. Llavors va córrer el rumor que els llauners guardaven la mercaderia en llocs bruts on es podia contaminar.

El Sheran explica que de vegades han de guardar les cerveses a les escombraries per evitar que la policia els les requisi. Si en porten moltes, perden tot el material de la nit.

Ell també fa uns 400 euros al mes, però no sempre. Més a l’estiu, menys a l’hivern, quan hi ha setmanes que no ven ni una cervesa. Quan fa diners hi ha de pensar.

Un futur que no arriba

La seva part del lloguer del pis que comparteix amb tres nois més són 200 euros. Quan no hi arriben s’ajuden entre ells. El pis és d’un amic del Pakistan i per això no necessita nòmines ni contractes.

El pis és gairebé tot ell un passadís llarg i estret, per on només hi passa una persona. Tres neveres plenes de llaunes compliquen encara més el pas. Tres habitacions petites amb dos matalassos a terra cadascuna apareixen a un costat. Al fons del passadís hi ha un celobert tapat amb canya i uralita atapeït d’objectes vells i trencats. Estris oblidats i electrodomèstics que encara es fan servir configuren l’espai. Una rentadora vella, una pica, un televisor, unes cadires de plàstic i la roba estesa. Una festa de l’objecte trobat col·locat amb la gràcia de qui simplement els ha deixat caure. El Sheran, però, continua ensenyant la seva targeta vermella. No sap gaire bé què vol dir però està segur que és un pas més per sentir-se d’aquí i canviar de feina.

Tant el Sonu com el Sheran sobreviuen gràcies als diners que les respectives famílies han aconseguit venent-se terres al seu país d’origen. No els agrada ser llauners perquè se senten vulnerables davant la gent del carrer i davant les forces de l’Estat. Tot i així, han creuat fronteres per trobar-se amb un futur millor i, malgrat que diuen que encara no l’han trobat, fan el possible per buscar una oportunitat. Els venedors de llaunes de cervesa s’han convertit en una icona de les nits de Barcelona però el Sonu i el Sheran sembla que seguiran sent invisibles.