Peio Sánchez: “Soc un bomber enmig d’un tsunami de pobresa”

BarcelonaPeio Sánchez (Sant Sebastià, 1959) és el rector de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, una església a tocar de la plaça Catalunya i de la Rambla que des del 2017 ofereix menjar, beure, atenció mèdica i oportunitats als últims que arriben a la ciutat, els qui no tenen feina, ni sostre, ni papers. L’últim any van atendre 3.800 persones, seguint el concepte d’hospital de campanya que predica el papa Francesc: ocupar-se dels ferits, sense mirar qui són ni d’on venen. Mig català i mig basc, Peio Sánchez és un capellà culte i compromès, un exemple enmig de la Setmana Santa d’allò que també és l’Església.

Som a la parròquia de Santa Anna, al centre de Barcelona. Aquí us dediqueu a acollir els últims de la societat. Qui són aquests últims?

— A l’últim graó, en aquests moments, hi ha majoritàriament immigrants. Abans la immigració sempre tenia una xarxa d’acollida. L’altre dia teníem una projecció d’El 47, amb Marcel Barrena, el seu director. Aquella pobresa que arribava no és la pobresa d’avui. No és que no tinguin feina, és que no tenen papers ni possibilitats de futur i, llavors, han d’anar dormint al carrer. La pobresa d’ara és molt més colpidora, molt més extrema. Afecta una població molt jove. Nosaltres tenim un terç de persones que ens arriben del nord d’Àfrica, sobretot el Marroc i Algèria; un altre terç, de l’Àfrica subsahariana, i un terç de l’Amèrica Llatina. Pràcticament no tenim població d’aquí.

Aquest últim any quantes persones han passat per aquesta església?

— Unes 3.800 persones diferents. No és únicament que hagin passat un moment, sinó que han mantingut el vincle amb nosaltres. El menjador social, l’atenció mèdica, l’acompanyament en la salut mental...

Heu denunciat, aquestes últimes setmanes, que hi ha veïns que voldrien que Santa Anna deixés d’atendre totes aquestes persones que ara explicaves.

— Sí. La nostra és una preocupació compartida amb altres serveis socials de la ciutat. Ens trobem amb una pressió social dels veïns molt més forta que fa dos o tres anys. En aquest moment, no estem precisament en un moment alt pel que fa a la inseguretat. Què passa, doncs? Passa que està creixent l’aporofòbia, el racisme, la transmissió d’una ideologia des de l’extrema dreta, però també des de Donald Trump i totes aquestes persones que plantegen una dinàmica d’exclusió i que pensen que l’estranger i el diferent és l’enemic. Això arriba als veïns del teu costat i el que abans era una disposició d’acollida i de comprensió de la situació de les persones es converteix en una sospita i un rebuig.

I amb què noteu últimament aquest racisme en els vostres veïns del centre de Barcelona?

— No hi ha un enfrontament directe. Han fet una campanya de signatures perquè es tanqués l’hospital de campanya, amb el pensament que si és una església romanicogòtica, doncs que tingui turistes, perquè al final faran caixa els comerços del costat, si l’Església fa de Disneylàndia.

Ja tenim la Sagrada Família, per fer de Disneylàndia.

— El que sí que necessitem és que l’Església sigui sobretot un espai d’acollida. A vegades, algú arriba a Santa Anna i diu: “Amb aquesta bellesa, no és una pena que aquí hi entrin les persones sense llar?” I nosaltres tenim l’experiència que aquesta bellesa ha estat creada precisament per recuperar la dignitat de les persones. Un hotel, el nom del qual no vull recordar, desitjava que el claustre de Santa Anna fos el seu menjador. Nosaltres hem fet del claustre un menjador social.

Has parlat abans de l’aporofòbia, el rebuig als pobres.

— És un discurs que es fa molt present dins del populisme d’extrema dreta. És un prejudici sobre l’altre i sobre el diferent. No té sostre, no té feina, no té papers i a sobre ha de carregar amb l’etiqueta que és perillós. Nosaltres ens trobem cada dia amb joves que tenen moltes possibilitats. Els africans tenen una enorme facilitat per als idiomes. En parlen quatre o cinc i estan dormint al carrer.

Tancarà l’hospital de campanya?

— Ah, no. Nosaltres voldríem tancar perquè no quedés ningú al carrer. Però si tenim algú al carrer, nosaltres estarem oberts. I desgraciadament assistim a un creixement de l’abisme de la desigualtat i cada vegada tenim menys oportunitats per a moltes persones que acaben d’arribar. Nois que hem acompanyat, que estan a punt de tenir papers, que estan a punt de tenir una feina i tot i així no trobaran un sostre, perquè avui aquesta ciutat és inhòspita: és impossible viure a Barcelona.

O sigui que mentre hi hagi algú dormint al carrer, aquesta església no es convertirà en Disneylàndia.

— No, no serà el cas.

El responsable últim que Santa Anna s’hagi convertit en hospital de campanya és el papa Francesc?

— No ha sigut una cosa ni planificada ni pensada, sinó que va arribar una onada de fred fort el 2017 i ens van dir des d’Arrels i altres entitats que tenien molta gent dormint al carrer. El que vam fer és obrir la porta. La metàfora de l’hospital de campanya sí que és del papa Francesc. Just després de ser elegit dona una primera entrevista i diu que pensa en l’Església com un hospital de campanya on arriben els ferits, siguin qui siguin els ferits. Potser aquí no podem fer gaire tractament, però almenys acollirem perquè no s’estiguin sense res. Aquesta és la intuïció del Papa que nosaltres hem seguit.

Diuen que hi ha molta gent a dins del Vaticà que no està en la línia del papa Francesc i que potser quan el veuen fotut de salut...

— Estan contents. Ell diu: “Pregueu per mi, però bé”, volent dir que no preguem perquè es mori. És el sentit de l’humor argentí. Aquesta polarització que existeix en el món social i polític també hi és, a dins de l’Església. És cert que tenim grups integristes a qui aquest papat els molesta.

Et fa por que després del papa Francesc arribi una mena de Donald Trump de l’Església catòlica?

— No, això no. És una mica fer profecia, és normal que l’estil sigui diferent, però la continuïtat estarà garantida. Penso que aquest Papa no només ha fet gestos, sinó que ha engegat processos, i això no es tirarà enrere.

Per tu, quin és el sentit últim de ser capellà?

— Posar al mig del món una taula de fraternitat compartida. Que els diferents també hi tinguin un lloc. Aquí convivim creients i no creients, convivim amb musulmans. Ara fa uns dies hem fet una pregària per un dels nanos musulmans que ha perdut la seva mare. En aquest moment d’enfrontaments i de guerres, posar en nom de Déu un signe de fraternitat. Això és ser capellà.

És una pregunta que no faig mai: quina és l’última vegada que has tingut relacions sexuals?

— Ooooh, molts anys, molts anys. Hi ha una renúncia a la vinculació sexual, però no treu que sí que he fet l’amor moltes vegades. Això suposa una disponibilitat cap a tothom.

Què entens per fer l’amor?

— Agafar i sostenir l’altre, cuidar-lo. Si un està ficat en una realitat de parella permanent, és molt més difícil quan arriba algú de fora i truca a la porta dir-li: “Soc aquí”. No és una renúncia de tipus masoquista, sinó que implica una disponibilitat.

Per tant, tu entens el celibat? O t’agradaria que l’Església catòlica ho canviés?

— Jo entenc que hi ha persones que desitgen viure des d’aquesta opció, però n’hi ha moltes d’altres que no, evidentment. Jo penso que podem tenir capellans casats i capellans cèlibes, això està clar. I també capellans dones.

Què veurem abans: capellans casats o capellans dones?

— Per segona vegada, m’invites a fer profecies. Desgraciadament, penso que serà més fàcil capellans casats. I dic desgraciadament. No és fàcil la transformació d'unes institucions que tenen una història molt àmplia. No és fàcil trobar un acord entre creients, no tothom ho veu igual. Fins i tot moltes dones s’oposen a l’ordenació de les dones.

Per què vas voler ser capellà?

— L’atracció per l’estil de vida de Jesús, la seva forma de viure i de compartir em va enamorar. La vocació està molt lligada a una missió d’engegar alguna cosa. Una cosa que he entès al llarg de la meva vida és que jo tinc molt poques forces. De fet, he nascut amb espina bífida, que és una malaltia greu i és hereditària. Sempre he tingut consciència que, a pesar de les meves poques forces, podem reunir moltes forces per fer possibles coses impossibles.

Quan surti aquesta entrevista serà Diumenge de Pasqua. La Setmana Santa d’aquests últims anys no té res a veure amb la Setmana Santa de quan tu eres un nen. Quina t’agrada més?

— Recordo una anècdota que no és pròpiament de Setmana Santa, però que és molt indicativa del que em preguntes. Un dia fèiem la processó del Corpus Christi al centre de Barcelona i estava tot engalanat. Li vaig dir al que presidia la processó: “Que bé, tota la ciutat engalanada!”. I em contesta: “És perquè el Barça ha guanyat la Champions”. Ara si s’engalana la ciutat és perquè arriben els turistes, perquè tenim vacances... Hi ha un canvi cultural, històric i religiós que també afecta la Setmana Santa.

Una imatge d’aquest últim diumenge: a la benedicció de la palma, a fora de la Sagrada Família, hi havia més gent amb telèfons mòbils que amb la palma o el palmó.

— Sí, és una imatge molt significativa. El fet que els creients no formem part de la cultura ambient també és una oportunitat de més veracitat, perquè ja no actuem des de la força social, sinó des de les conviccions. No tinc nostàlgia del passat.

Dels últims moments de la vida de Jesucrist, des que arriba a Jerusalem fins a la mort i a la resurrecció, quin és el que més t’atrau o aquell que en què hi trobes alguna cosa que et serveix?

— Tota la meva vida he acompanyat persones amb molt de patiment. Ahir mateix, un dels nanos estava tan desesperat que es volia treure la vida. Jo em quedo amb la resurrecció, amb el signe de l’esperança, amb el que fa possible l’impossible. La nit del Dissabte Sant fem una litúrgia especial per celebrar la resurrecció, l’esperança. Com agafar i llevar-me cada dia per continuar fent de bomber? És el que soc: un bomber enmig d’un incendi que em sobrepassa, d’un tsunami de pobresa i de dificultats.

Com has viscut aquests dos últims mesos sense Viqui Molins, una altra de les ànimes d’aquest hospital de campanya?

— Trobant-la a faltar. Continuo dient que gairebé no l’he pogut plorar, perquè aquí cada dia has de plorar per uns altres. I quan ploraré la meva amiga? La Viqui tenia una alegria indestructible. I això penso que és una herència important.

Com a expert en cinema espiritual, recomana’m una pel·lícula per a aquesta Setmana Santa.

— Jo penso que Ben-Hur, Els 10 manaments, La túnica sagrada, les que posen aquests dies, són pel·lícules dolentes. S’han de llegir des de la seva època, però cinematogràficament eren pèplums. A mi m’agrada Terrence Malick i ara està pendent que surti una pel·lícula seva sobre Jesús. Ell va estudiar teologia, curiosament, i Martin Scorsese també va estudiar per ser seminarista. També m’agrada Wim Wenders. La seva última pel·lícula, Perfect days, és una meravella. Un tipus que neteja vàters i que sosté l’esperança en les coses més petites.

O sigui que per Setmana Santa, en comptes de Ben-Hur, Perfect days.

— Perfect days, amb molta diferència.

Les últimes paraules són teves.

— En aquest moment necessitem sortir de la indiferència i mantenir la disposició a l’acollida. Catalunya té un llarg recorregut de dinàmica social. Penso en creients com Viqui Molins, Arcadi Oliveres, el pare Manel, sor Genoveva o el germà Adrià. M’agradaria que tinguem consciència que és necessari mantenir el compromís.