La crisi climàtica es revenja de la indústria de l'aviació

LondresCalor per fondre's. La frase, de vegades una metàfora, pràcticament no ho és en aquest cas. Perquè, literalment, el paviment de la pista de l'aeroport de Luton s'ha fos, o ha quedat molt malmès per la calor. Tant, que els vols s'han hagut de suspendre al llarg de la tarda. A tota la cua de problemes a què la indústria aèria està fent front aquest estiu s'hi ha afegit aquest, derivat de la crisi climàtica. Sembla una venjança. Com també totes les afectacions que ha patit el transport ferroviari.

El tòpic dels anglesos i la conversa sobre el temps té avui, 18 de juliol del 2022, més sentit que mai. "Tothom en parla i ningú no se n'ocupa", diuen que deia Mark Twain a l'abordar la qüestió. I Oscar Wilde, un altre clàssic de les cites a què tothom s'agafa com a un ferro roent, assegurava que parlar-ne és el darrer refugi dels mancats d'imaginació. Res més encertat? Almenys avui no cal tenir gens d'imaginació per creure que Hyde Park i el Big Ben són molt més a prop del desert del Sàhara que no pas ahir. Però no tan a prop com ho estaran demà, quan el dia encara serà més tòrrid i els rècords es batran amb més determinació. Només cal donar un cop d'ull als termòmetres, a les condicions ambientals i als mapes de l'Oficina Nacional de Meteorologia (ONM): les illes apareixen en vermell i Anglaterra especialment més vermella.

Canvi climàtic, onada de calor, un estiu excepcional... En poden dir com vulguin. Els britànics fa dies que en parlen més del que és habitual, i ho és prou, a mesura que els diferents serveis meteorològics els han advertit dels perills de l'infern que s'acostava des del sud del continent, i que senyorejarà per tota la regió pràcticament fins ben entrada la matinada de dimecres, quan l'excepcionalitat deixarà pas a la normalitat.

A primera hora d'aquesta tarda, la temperatura més alta de les illes ja era de 38,1 graus centígrads: es registrava a Santon Downham, a Suffolk, a l'est d'Anglaterra (145 quilòmetres al nord-est de Londres). A l'aeroport de Heathrow el termòmetre marcava tres dècimes per sobre dels 36 graus –els mateixos graus que a Luton quan s'hi han fos els ploms, per dir-ho d'alguna manera– i al centre de Londres, a St. James Park, 36,2.

D'acord amb les previsions, que han esdevingut aquests dies anuncis de l'apocalipsi, demà dimarts, entre les 15.00 i les 18.00, en alguns punts del país el termòmetre potser s'enfilarà fins als 43 graus, molt per sobre del rècord registrat fins ara a les illes, de 38,7 graus, que es va mesurar a Cambridge l'any 2019.

Ni tan sols s'hi va acostar l'estiu del 1976, que tothom d'una certa edat al Regne Unit recorda vivament perquè va anar acompanyat d'una extrema sequera per la manca de pluges de la tardor i la primavera anterior –fins al punt que el govern laborista va nomenar un secretari d'estat per a la sequera amb l'única missió que els britànics estalviessin aigua–. Les temperatures van superar aleshores els 35 graus. Si aquest dimarts s'arriba als temuts 43, en mig segle la situació haurà superat qualsevol expectativa.

Que Londres és una ciutat molt mal preparada per als embats de la calor és ben sabut pels londinencs, especialment els habituals del transport públic, del metro però també de l'autobús, on l'aire condicionat sembla només un luxe reservat per a ciutats mediterrànies. És una més de les deficiències d'una xarxa en què conviu la línia més antiga del món, la Bakerloo, amb la més moderna del món, l'Elizabeth, que sí que té aire condicionat. Avui, i es preveu que demà també, el nombre d'usuaris ha caigut un 10%. Les autoritats han recomanat el teletreball i qui més qui menys s'ho ha pres al peu de la lletra.

No ho han pogut fer, però, els guàrdies del Palau de Buckingham, els soldats de gala de la Horse Guard i els turistes, sempre desafiants. Fa calor, i en farà més, però no per això uns deixaran de lluir el bearskin –el barret de pell d'ós, de 45 centímetres d'alt i 650 grams–, uns altres les botes de muntar i els seus uniformes de gala, i els tercers les seves improvisades armes per resistir una mena de travessa del desert.