04/11/2021

Les bicicletes són per als holandesos?

4 min
Canonades de cru d'un vaixell petrolier.

Arran de la guerra del Yom Kipur, conflicte àrabo-israelià de 1973, l’OPEP reduí la seva oferta i embargà països proisraelians. Esclatà la primera crisi del petroli. El preu es quadruplicà. Holanda quedà molt afectada, i respongué amb restriccions i alces de preus. I s’expandí l’ús de les bicicletes. Altres països del nord i centre europeus també van traslladar cost a preus. A Espanya, tanmateix, el trasllat de costos a preus fou més minso, i la reacció tardofranquista a la crisi prioritzà una reducció d’impostos al petroli. Les bicicletes eren per als holandesos.

A 1979 arribà la segona crisi del petroli, pels conflictes a l’Iran. Les restriccions de balança exterior i fiscals feien impossible mantenir el negacionisme populista del tardofranquisme, i els costos van haver d’anar als preus. Aquest fou un factor rellevant en la brutal reestructuració de la indústria als anys 80. Al nord, el trasllat més ràpid de costos a preus havia incentivat l’adaptació industrial, i el cop de la segona crisi del petroli fou més lleuger.

Això em venia al cap en llegir fa una setmana que el govern d’Espanya demanava sortir del sistema europeu de preus de l’electricitat per adoptar mesures “més adequades a les seues característiques”. Em va semblar el reflex de la tradició espanyola de respondre amb restriccions i controls de preus al canvi de costos en l’economia. Com va passar a meitat dels anys 70 amb el petroli; com havia passat una dècada abans amb els preus dels lloguers (amb una congelació que destruí el mercat en 15 anys).

¿Les distorsions dels sectors energètics (i altres) són temporals i de curt termini? Sembla que no. Són disrupcions que han vingut per quedar-se. S’accentuaran, de fet, a l’energia i el transport, puix són els grans emissors de CO₂. Hi ha qui, seguint Malthus, interpreta que ha començat la fi del món. D'altres creuen que l’avenç tecnològic resoldrà els nous reptes, com ja ha passat abans. Soc més a prop dels darrers. Tanmateix, no es poden negligir els costos econòmics i socials que la disrupció tindrà durant la transició energètica. I els costos seran més alts com més s’obstaculitzi l’adaptació als canvis.

Cert: a Espanya hi ha un grau elevat d’oligopoli/monopoli energètic, amb molt poder polític. I una regulació millorable. Ara bé, limitar-se a això per explicar l’augment de preus és només desitjar un aplaudiment fàcil. L'augment és causat sobretot per l’increment del cost del gas (requerit per la garantia de subministrament en absència de generació suficient de fonts no emissores: renovables i nuclear), i per l’encariment dels permisos d’emissió de CO₂, una tendència que caldrà accentuar d’acord amb els objectius de reducció d’emissions.

Permetre que els preus reflecteixin els canvis en costos accentuaria problemes socials (recordi: no fer-ho en provocarà de més grans a posteriori). I per alleujar-los és preferible usar mecanismes de suport fiscal, via rendes o fiscals orientades als sectors especialment afectats, que no pas l’habitual ració de controls i rigideses d’aplicació generalitzada.

La redistribució via fiscal és més senzilla en països on hi ha confiança en les institucions. Això no succeeix al sud d’Europa, on la manca de confiança en les institucions reforça la predilecció per la redistribució via regulacions. Les regulacions prometen actuacions més ràpides i visibles sobre els problemes, encara que ben prompte generin problemes més greus dels que van resoldre.

La temptació d’afrontar la disrupció com ho va fer el tardofranquisme és gran. L’esquerra sud-europea té molt temor a acceptar riscos electorals per augmentar recursos fiscals. Altra vegada: les apel·lacions emfàtiques a la reducció del frau fiscal i la imposició als “rics” tenen fonaments morals i d’equitat impositiva. Ara bé, és una altra trampa al solitari predicar que d’aquí en sortiran els recursos necessaris per afrontar fiscalment els reptes que arriben. Més encara quan el deute públic a Espanya es troba en rècord històric postcrisi de la guerra de Cuba. Just ens acaben d’informar que caldrà augmentar ara impostos sobre l’ocupació (contribucions socials) per pagar pensions actuals. Tot això es veurà més diàfan quan acabi l’efecte aspirina dels fons Next Generation.

No s’avançarà mentre no s’assumeixi que el diferencial entre la fiscalitat espanyola / catalana i la dels països del Nord rau en la menor tributació local per IVA, i per IRPF en rendes mitjanes i mitjanes-baixes (tractat aquí el 21/05/2020, a "El bucle fiscal de l'esquerra sud-europea" ). Cal afegir-hi la molt menor eficiència de gestió i redistributiva de la despesa pública.

Ja són aquí els dilemes que exigeixen debat públic i social adult, menys abduït per les intencions (i les subsegüents historietes de bons i dolents), i més preocupat per les conseqüències de les accions. Perquè caldrà afinar les polítiques públiques i les mesures a aplicar. Més ens val minimitzar errors, puix la disrupció que ha arribat comporta riscos alts de dislocació econòmica i dissolució social. Altrament, tindran la seva finestra d’oportunitat els venedors de solucions miraculoses. Solucions que, per cert, no existeixen.

Germà Bel és economista
stats