13/11/2021

Més enllà de les cimeres, cal pressió ciutadana

2 min
Uns manifestants porten làpides amb el nombre de conferències fracassades.

GlasgowDesprés de dues setmanes de negociació, la COP26 tanca un dia tard i amb polèmica final sobre el carbó, amb alguns passos petits en la direcció correcta i decepcions sobretot pel que fa al finançament.

La conferència ha reafirmat l’objectiu de no sobrepassar els 1,5 graus d’escalfament que ens demana la ciència i, veient que els plans d’acció contra el canvi climàtic no són suficients, ha acordat que se’n presentin de nous i revisar-los l’any que ve. També és la primera vegada en la història que un acord de les Nacions Unides pel Canvi Climàtic menciona directament la fi del carbó i dels subsidis als combustibles fòssils, cosa que demostra com ha evolucionat el debat en els últims anys.

Promeses incomplertes

Però, i aquí és on la COP falla, els països més rics no han complert els acords sobre finançament. Dins de l’Acord de París es van prometre 100.000 milions de dòlars anuals a partir del 2020 que no s’han posat sobre la taula, i el nou acord a Glasgow diu que aquest objectiu no s’assolirà fins d’aquí a quatre anys.

Fins a l’últim moment també s’ha lluitat per establir un finançament explícitament dedicat a respondre a grans catàstrofes també relacionades amb el canvi climàtic, com podrien ser els grans tifons que han devastat en els últims anys les Filipines o Moçambic. Els països més rics, sobretot els Estats Units, però també la Unió Europea, s’han negat a crear mecanismes més clars per al finançament. Això crea un desequilibri dins la cimera, ja que els més vulnerables hauran de lluitar contra el canvi climàtic, i fins i tot ser més ambiciosos, sense l’ajuda dels països desenvolupats.

I ara què?

Un cop tancada la cimera, què podem fer, ara? Dins les Nacions Unides pel que fa al canvi climàtic comença un procés de revisió de dos anys en què els països treballaran i reflexionaran plegats sobre on ens trobem respecte a la ciència, per avançar en matèria de reducció d’emissions, però també en finançament i lluita contra els impactes. Caldrà que aquest procés serveixi per fomentar la cooperació entre països, per aprendre uns dels altres i ajudar-se –també econòmicament– per sortir d’aquesta crisi.

Però, sobretot, el que ens cal és fer més petita la distància entre les promeses fetes i la implementació real. Les Nacions Unides posen grans marcs, i fan avançar encara que sigui una mica el discurs mundial, però les accions de lluita contra la crisi climàtica es fan a escala de països, ciutats i pobles. I per això és clau que hi hagi mobilitzacions, pressió, assemblees ciutadanes, debat i seguiment de què fan i què no fan aquells que ens governen. Els marcs internacionals són necessaris, però ho és més la pressió ciutadana.

Ambientòloga