Carles Meilan: “Que en un equip hi hagi deu nens i dos no juguin mai no és educar”

L’any 1994, aprofitant l’empenta olímpica i recollint la demanda d’algunes AMPA del barri de Sant Martí, deu persones relacionades amb l’esport i l’educació van fundar CET10, una entitat amb dues potes ben diferenciades: d’una banda, la gestió d’instal·lacions esportives, principalment gimnasos, i de l’altra la promoció de l’esport en les edats escolars. Vint anys després, CET10 gestiona 34 centres esportius -la majoria a Catalunya, però alguns també a Madrid, València i Menorca- i en les seves activitats hi participen uns 6.000 infants. Per a Carles Meilan, el vessant social continua sent “l’ànima del projecte”.

El vostre programa es diu Cap infant sense esport. Què significa?

Pensem que l’esport en edat escolar no ha de discriminar ningú per si és bo o dolent, alt o baix, grassonet o prim. Sempre es diu que l’esport educa. Jo hi afegeixo: “Educa... o no”. Quan en un equip de deu nens n’hi ha vuit que juguen i dos que no juguen mai, això no educa. Nosaltres, per exemple, si anem a una escola que vol fer un equip de bàsquet i s’hi apunten vint nens o nenes, el que fem és muntar dos equips. D’altres entitats el que farien seria crear-ne un i escollir els que juguessin millor. No és el nostre enfocament.

Però l’esport és competitiu per definició...

Hi estic d’acord, però tot depèn d’on posis l’accent. En un equip és inevitable tenir jugadors de diferents nivells, però són companys que probablement també fan plegats matemàtiques, anglès, altres assignatures... I és important fer-los veure que no hi ha ningú que sigui boníssim en totes les àrees de la vida. Entenc que ha d’existir l’esport d’alt rendiment, però en determinades edats voler fer campions olímpics o Messis no educa. Els nens han de tenir una cosa que deia un professor meu: el dret de perdre.

Quin és el paper dels pares?

En tants anys hem vist algunes bestieses, la veritat. Des de pares que projecten en els fills somnis no complerts, les frustracions, fins a d’altres que s’han arribat a pegar a les grades o que tracten els fills com si fossin esportistes professionals. En alguns esports individuals l’exigència que hi ha en certes edats és bestial. He arribat a veure un entrenador insultant un alumne seu després d’una errada, fins al punt de fer-lo plorar. Per sort, són casos puntuals: els pares cada cop estan més conscienciats, i en aquest país hi ha un nivell de qualitat d’ensenyament molt bo.

Què feu per transmetre als pares la vostra filosofia i per combatre aquestes actituds?

Hem provat diferents iniciatives, fins i tot una escola de pares, però no és fàcil perquè tot pare actua pensant que fa el millor per al seu fill: que serà més feliç si és el crac de l’equip, el màxim golejador... I no pensen que això potser els fa compartir menys amb els companys, o confiar-hi menys. Per exemple, els diem que als partits animin els seus fills al màxim però que no els donin instruccions tècniques, perquè els nois es col·lapsen. No ho enfoquem com que els pares són un problema, sinó com que ens hem de coordinar al màxim possible. Per això tots els nostres projectes els treballem amb les AMPA.

També us heu especialitzat a formar monitors esportius. Per què?

Quan jo anava a escola, el pare que havia jugat a bàsquet era el que entrenava l’equip de bàsquet. Després va haver-hi un salt que era el professional amb títol que s’anava oferint a les escoles i cobrava per cada nen que s’hi apuntava. Però nosaltres, tot i entendre que el voluntarisme està molt bé, defensem la professionalització d’aquests entrenadors perquè estem parlant d’un tema molt sensible: l’educació dels nens. Qualsevol que es posi al davant d’un grup de nens o de joves ha de saber molt bé el que fa.

Tenen una gran responsabilitat.

Sí. També parlem de salut. Està demostrat que la no activitat física està molt relacionada amb l’obesitat infantil. Per això hem d’exigir que els monitors siguin gent formada. Sé que per a molts clubs d’una determinada mida regularitzar la situació de tots els seus entrenadors suposa un esforç econòmic molt gran, però en una societat avançada és un procés necessari.

¿Detecteu diferències en l’activitat esportiva que fan els nens depenent del nivell econòmic de les famílies?

Sí. Estem molt instaurats al districte de Sant Martí, on hi ha barris amb nivells socioeconòmics bastant diferents, i és cert que hi ha escoles en què hem de subvencionar el 100% de les activitats en horari no lectiu perquè les famílies, en el moment que han de pagar una quota, encara que sigui molt baixa i molt popular, no la paguen. Probablement per impossibilitat econòmica, però també perquè, dins l’escala de valors d’aquestes famílies, l’esport és a baix de tot.

¿I la crisi s’ha notat en la pràctica esportiva dels escolars?

Esclar, en els pitjors anys de la crisi hi va haver una davallada espectacular de participació en les activitats d’estiu. Tornaven a ser protagonistes els avis. I quan hi ha hagut una petita millora econòmica, la participació ha tornat a augmentar: el 2017 hi ha hagut rècord d’inscrits per a moltes entitats.