Publicitat
Publicitat

BARCELONA

Els carrers de Gràcia viatgen de la lluna a les terres del gel i del foc

El barri es va despertar ahir vestit de festa major amb guarnits que van de Jules Verne als Lannister

Segons les doctrines de l’Església catòlica, el 15 d’agost és el dia en què el cos i l’ànima de la Mare de Déu van ser duts al cel després d’acabar els seus dies a la Terra. Lluny d’assumpcions teològiques, però, aquest és el dia en què el barri de Gràcia mostra la seva ànima agnòstica i comença la seva festa major. Som dilluns al matí i el barri més barceloní dels que es fan i es desfan és ple de gom a gom. Graciencs, barcelonins d’altres barris, catalans d’adopció, fins i tot un munt de guiris amb els bioritmes adaptats a la rumba que sona per megafonia caminen embadalits superant els paranys. “Ari, que ya no puedo más, és que peses molt”, li diu un pare a la seva filla en un perfecte catanyol, l’idioma de Barcelona.

Si diumenge va ser el torn d’Imma Sust i un pregó feminista i reivindicatiu que em va fer dubtar de si anomenar-lo el pregó o feminitzar-lo i anomenar-lo la pregà, avui és el torn dels carrers i de les places guarnides. Engalanar els carrers és una tradició gracienca que s’arrossega des de fa més de 200 anys i el resultat és lluminós. Els decorats no tenen aquella intumescència hortera de les Falles valencianes, i dels escenaris emana allò que podríem anomenar l’art de les manualitats. Hi ha un deix infantil als decorats, i és que, segons canten alguns poetes, la llibertat s’acaba allà on es cremen els jardins de la infantesa. La gent que passeja pel laberíntic entramat sol exclamar “Que currat!”, quan veu un decorat que li agrada, i seguint la parafraseologia popular, els veïns de la Travessia de Sant Antoni s’ho han currat molt.

Per a l’ocasió han elegit el món de Jules Verne per attrezzar el seu carrer i el primer que em trobo és una lluna que em recorda aquell astre que els germans Méliès van eternitzar al finals del segle XIX. Jules Verne ens convida a viatjar De la terre a la lune mentre dirigeix una ullera de canó a la barra del Nautilus. A la pissarra s’hi llegeix: “Xupitos i birres a 2 euros”.

Sant Antoni és un carrer que fascina i que mereixeria un premi si no fos pel poder de seducció que sol tenir en el jurat el carrer de Verdi. “Aquests sempre guanyen i és que amb els diners dels botiguers sempre es poden fer meravelles”, diu un vianant que recorda que, cada cop que s’elegeix el carrer Verdi com a guanyador, sona algun crit de “Tongo, tongo”. Tampoc n’hi ha per tant. El tema elegit pels verdians és Califòrnia, i els vianants passegen per les arrels d’unes onades folrades de surfistes i de taurons que acaben al Passeig de les Estrelles, sentimentalment molt a prop del Passeig de la Fama del Teatre Xinès de Los Angeles i amb una catifa vermella amb els noms gravats dels vint carrers que participen en el concurs. Raspallar el veïnat és símptoma de bona harmonia. Ho diuen tots els manuals d’autoajuda, encara que si per casualitat guanyés el carrer Verdi tampoc ens trobaríem davant d’un cas de portes giratòries.

Joc de Tronats

I també es parla molt del decorat del carrer Fraternitat. Amb la facilitat amb què George R.R. Martin se sol ventilar els personatges que moren i pateixen en les seves novel·les fantàstiques, és curiós que un carrer tan fraternal hagi elegit el Joc de Tronats per ornar el seu asfalt. Llops, reis i trons ocupen el primer pla i, pel que sembla, també el cor tronat del públic. Al llarg del recorregut cap a les terres de gel i de foc, he passat per la proa del vaixell pirata del carrer Tordera i pel far del carrer Joan Blanques, un recorregut un pèl desmanegat, però és que a Gràcia sempre m’acabo embolicant com Jack Torrance en els laberints de la pel·lícula El resplandor.

És curiós que, inclús en la seva festa major, Gràcia mai perdi el seu tarannà subversiu, i s’hi poden veure dos mons diferents però transversals en la seva diversitat. El lúdic, i un bon exemple és el decorat del carrer Puigmartí dedicat al ball de màscares, conviu amb el reivindicatiu. A la plaça del Raspall hi penja un cartell que ens avisa que estem entrant en un espai feminista i de benvinguda als refugiats. La plaça del Raspall, situada a l’altre costat de la frontera marcada pel carrer Gran de Gràcia, és l’indret on van a parar els més noctàmbuls, o com em diu una noia amb un gran sentit poètic, “on arriba l’última gent escombrada per la Guàrdia Urbana”. Encara que la festa dels carrers s’hagi universalitzat tant que pot perillar la seva identitat de barriada, la mirada d’una dona gran asseguda al costat d’un taca-taca que porta el seu nom escrit, Montse Sentís, em fa entendre que l’esperit de Gràcia, aquell que representen els homes i les dones que juguen a la petanca a la plaça, és molt més resistent que la d’un Lannister.

Potser el millor títol per a aquesta crònica gracienca és el que porta la cançó que canta un grup des d’una tarima col·locada a prop de la plaça del Diamant, coneguda també com la Plaça del Swing. “La meva vida no val una merda sense flors”, canten. De fons, com a benvinguda a tots aquells que porten encara la son a les orelles, sonen els trons dels trabucaires provinents de la plaça de la Vila. Benvinguts. Això es Gràcia.

Visibilitzant l'assetjament sexual

Més continguts de

Visibilitzant l'assetjament sexual
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT