Catifa vermella al Parlament però precarietat al centre d'acollida

BarcelonaVan ser les primeres persones convidades a visitar el Parlament, ara fa dues setmanes, quan es van aixecar les mesures contra el coronavirus a la cambra catalana, i l'hemicicle els va retre un colpidor homenatge posant-se tots els diputats dempeus i amb una llarga ovació que els va posar la pell de gallina, segons reconeixen ells mateixos. Feridoon Aryan i la seva dona, la Nooria, van arribar a Barcelona el 13 d'octubre amb els seus dos fills, el Heraab i l’Anosh, de 7 i 2 anys. Són de les poques famílies afganeses que han tingut la sort d'aterrar a Espanya a l'octubre amb un dels dos vols d'evacuació que ha fet el ministeri de Defensa des d'Islamabad, la capital del Pakistan. Se senten eternament agraïts que els hagin portat aquí i els hagin salvat la vida, però admeten que també els agradaria sentir-se “humans”; cosa que no han aconseguit fins ara. Ho diuen amb la boca petita, amb por de molestar. "Sabem que no ens podem queixar, que hem d'aguantar el que sigui".

El que sigui és viure en un centre d'acollida a Barcelona amb més d'una vintena de persones, cadascuna d'un país diferent. Allà els han assignat una habitació amb tres llits, un parell d'armaris, una taula i unes cadires, segons descriuen ells mateixos. La resta de serveis són compartits: els lavabos, la cuina, el menjador… La Nooria és l'única dona allotjada al centre, i les seves criatures, els dos únics nens. “No hi ha un lavabo per a dones”, lamenta el Feridoon. “Sí, és difícil. La veritat és que no em sento gaire segura quan el meu marit no és amb mi”, confessa ella, també mesurant les paraules per por que siguin malinterpretades i algú pensi que no estan prou agraïts.

Al centre hi ha un servei de càtering i se serveix el mateix menjar per a tothom. Això, sens dubte, els estalvia feina, però és un malson per als nens. “És un menjar nou per a ells. No els agrada, no el volen”, diu el Feridoon. Se'l nota desesperat. Li encantaria poder comprar el menjar que agrada als seus fills, però és que tampoc té diners. Des que van arribar a Espanya, només els han donat 150 euros. A l'Afganistan tenien una fortuna, però van haver de marxar del país amb les butxaques buides. Des que els talibans van arribar al poder, hi ha una mena de corralito i és gairebé missió impossible treure diners dels bancs.

“La meva dona ara s'enfada a la mínima i el meu fill de 7 anys plora per qualsevol cosa. No és normal, necessitem ajuda psicològica”, comenta el Feridoon, que ja no sap com bregar amb tot plegat. Reconeix que aquí hi ha molta gent que els vol ajudar: s'ofereixen a acompanyar-los on sigui o els porten a visitar llocs de Barcelona. Però ells el que volen és viure com una família normal i corrent, en un lloc on puguin cuinar els àpats als fills i anar al lavabo sense recel; encara que sigui un lloc petit i humil.

El mateix tracte per a tothom

Anna Figueras, la representant a Catalunya de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) –que gestiona el centre d'acollida–, reconeix que a les instal·lacions viuen persones d'origen molt divers –de l'Àfrica subsahariana, l’Amèrica Llatina, el Magrib...–, que els serveis són compartits i que és impossible cuinar al gust de tothom. Però assegura que ells tracten tothom igual, vinguin d'on vinguin, que el centre forma part del programa estatal d'acollida i que els diners que donen a les famílies són els que estipula el govern espanyol. Ni més ni menys. El Feridoon i la seva família hauran d’estar-hi –tret que la CEAR els traslladi a un altre lloc– fins que l'executiu resolgui la seva petició de protecció internacional. I això pot trigar mesos.

El Feridoon era portaveu de l'Unicef a l'Afganistan i la seva dona treballava com a professora en una universitat privada. Eren una família de classe mitjana-alta i progressista. Es nota per com vesteix ella: de manera occidental i sense mocador al cap. Van aconseguir ser evacuats en un vol del govern espanyol gràcies a les gestions del diputat d'ERC Rubén Wagensberg. El Feridoon admet que no esperaven que els rebessin amb catifa vermella al Parlament, però tampoc esperaven que les seves condicions de vida aquí fossin així.