Christiana Figueres: "Contra el canvi climàtic no tenim cap possibilitat de fracàs"

El seu càrrec, secretària de les Nacions Unides pel Canvi Climàtic, és una responsabilitat enorme. ¿Li va costar molt acceptar-lo?

No, ni m'espanta ni em va costar acceptar-lo, em sento molt feliç.

És un càrrec amb possibilitats de fracàs.

Siguem molt clars, no tenim cap possibilitat de fracàs. No podem fracassar en això.

La trobo molt optimista.

No és un optimisme irresponsable, està alimentat per dues coses, una és l'evidència que estem caminant en la direcció correcta, i l'altra és que això és una responsabilitat moral i al final tots els éssers humans hem de prendre una decisió. L'opció de no fer-hi front és inacceptable, no podem passar aquesta situació a les pròximes generacions. El meu optimisme és en part pel que veig i en part pel que sento.

Digui'm el que veu.

Veig que avancem tant en l'àmbit internacional -amb els acords als quals s'ha arribat i els compromisos per al 2015 i més enllà-, com en l'àmbit nacional -amb 30 països amb legislació sobre canvi climàtic-, com en l'àmbit del sector privat, amb nivells d'inversió que van incrementant cada any en energies renovables.

Estem entre el negacionisme i l'alarmisme.

Cap d'aquests dos extrems està basat en la realitat i no inciten al canvi, no motiven, no són el tipus d'informació amb la qual s'aconseguirà el que volem.

Com s'aconseguirà?

Jo tinc una visió molt encoratjadora: quan les meves filles, de 23 i 24 anys, tinguin la meva edat, 56 anys, viuran i treballaran en edificis que no han d'importar electricitat, la produiran. Aniran amb cotxes que no s'hauran de carregar amb combustibles líquids, seran sistemes de transport d'inducció on es carregarà l'electricitat del sistema vehicular. Aparcaran en parcs que estaran plens de panells solars on es recarregaran.

Molta feina per fer, doncs.

Fa 30 anys el primer telèfon mòbil pesava més d'un quilo, feien falta 10 hores per recarregar-lo, només podia funcionar 30 minuts i només podia transmetre la veu. Els que tenim ara es carreguen en mitja hora, funcionen 24 hores i ho fan tot menys el sopar. No hem tingut la transformació sectorial en la generació i en l'ús d'energia que hem tingut en la indústria de la comunicació i això és el que veurem en els pròxims 20 o 30 anys. És un futur emocionant i sobretot és un futur ens permetrà seguir creixent, seguir distribuint la riquesa i protegir el medi ambient.

Doncs o les prediccions eren catastrofistes o ja no hi serem a temps, perquè no estem complint els terminis.

Estem endarrerits per l'increment dels costos, i com més ens endarrerim més incrementem els costos. Com més endarrerim la transformació de la infraestructura més inversions fem en tecnologies obsoletes i que funcionaran durant uns anys però després quedaran abandonades i hauran de ser substituïdes.

¿És responsabilitat dels governs o de les empreses?

De tothom. Ningú està exempt de responsabilitats, ni els governs, ni les empreses, ni tu ni jo com a individus. Tots tenim responsabilitat.

¿Es veu amb capacitat d'aconseguir que a les cimeres canviïn els guions d'acords de mínims desesperats a última hora?

Crec que la premsa està sent molt irresponsable.

¿És culpa nostra que no es posin d'acord?

La premsa no ha entès el que s'està fent. Acumulem tres cimeres seguides que han tingut èxit: Cancún, Durban i Doha. La premsa no ha sigut justa perquè pensa que el problema del canvi climàtic, que l'hem causat al llarg de 150 anys, es pot solucionar amb una sola cimera, i això no és així, això és un procés gradual. Confio molt en la cimera que es farà a París l'any 2015: els països s'han compromès a arribar a un acord que cobreix tothom. És el repte més gran al qual s'ha enfrontat la humanitat al llarg de la història, i cal posar les coses dins de la seva perspectiva i s'ha d'entendre que els governs van caminant, com diuen al meu país, pasito tum tum , primer un pas i després un altre.

I així s'hi arriba?

La ciència ens està dient que amb aquest pasito tum tum no hi arribem, i aquestes són les dues realitats que tenim. Tenim un procés gradual i una urgència global i el repte és com aconseguir trobar un pas del procés polític que vagi responent cada vegada més a les necessitats científiques. L'acoblament d'aquestes dues realitats és en si mateix un procés gradual.

¿A Europa anàvem millor del que anem ara, no?

Tothom està una mica encallat perquè ningú fa tot el que pot fer, però una de les millors maneres de sortir de la crisi és incentivar aquestes noves tecnologies, que el que aporten és una gran quantitat de noves ocupacions. És la gent jove la que ja està més preparada per a aquesta transformació.

Vostè ha parlat amb Obama?

No, no he parlat amb ell. En la seva primera administració va tenir complicacions tant nacionals com internacionals que no li van permetre complir amb el que ell volia en aquest tema, però està reprenent-lo per aconseguir que els Estats Units contribueixin d'una manera significativa en aquesta solució.

Què li diria si el tingués al davant?

No necessita que el convencin de res, entén bé això i entén que el seu llegat històric està lligat a això.

¿El món de la sostenibilitat és més femení o és encara igual de masculí que l'altre?

Les dones tenim més sentit de responsabilitat cap al futur perquè aquesta ha sigut la nostra evolució biològica, d'estar sempre pendents dels nostres fills. Però en realitat és un repte de tal envergadura i de tal serietat que hem de ser tots els humans, tant homes com dones i nens, els que prenem les responsabilitats.

¿Es troba molts alts càrrecs com vostè que siguin dones?

Per mi ha sigut tota la vida molt normal, de fet a Costa Rica tenim una presidenta i les dones sempre han participat molt en càrrecs públics, polítics, a alts nivells en el sector privat.

Parlem dels seus orígens. El seu avi era un metge català que es va exiliar a Costa Rica, i el seu pare va ser president del país. A casa devia sentir el català...

Sí, el meu pare parlava català amb els familiars i amics, però mai ens en va ensenyar a nosaltres, em produeix molta tristesa... Fins i tot cantava en català, en recordo algunes paraules. De l'avi en tinc poc record, va morir quan era molt petita, però tinc la idea d'estar als seus braços i de com em mirava.

El seu pare va visitar Catalunya durant el franquisme i hi va haver polèmica perquè va parlar en català en un acte públic quan estava prohibit.

Sí, ho sé, va fer el seu discurs completament en català. És deliciós, fantàstic, m'encanta el que va fer!

Ha conegut Catalunya de gran?

Sí, vaig anar a Os de Balaguer, que és el poble d'on eren els meus avis, fa tres o quatre anys. Hi voldria anar algun any quan fan les festes dels campanars.