Quan el confinament ja és la nova rutina

Seguir horaris, pautes d'higiene i dosis d'optimisme pel futur per encarar la sortida

Demà ha d'anar a la feina. Núria Pérez treballa en un sector dels imprescindibles i després de 10 dies de festa forçada li toca el torn presencial i, malgrat que va maleir no haver de trepitjar el laboratori, ara confessa que li fa "mandra" perquè ja s'havia fet "la rutina de fer feina als matins i una mica d'exercici a la tarda".

Al principi del confinament Pérez, biòloga de 35 anys, va passar moments "d'angoixa" en què li faltava l'aire a l'imaginar què passaria si ella o algú del seu nucli emmalaltia o com quedaria l'economia un cop es buidin els hospitals. Un quadre típic dels confinats pel coronavirus, expliquen psicòlegs i terapeutes, que s'han afanyat a donar consells per xarxes i per telèfon als que necessiten una ajuda per tirar endavant.

"Tancats a casa, tot es magnifica i més si hi ha trastorns o malalties prèvies", afirma una voluntària del Telèfon de l'Esperança que s'estima més no donar el seu nom i que diu que escolta més que parla. La majoria dels que recorren a aquest servei, que ha reforçat les seves línies telefòniques, són dones amb antecedents de salut mental a qui la quarantena només ha fet que "agreujar l'ansietat i l'angoixa habitual".

Les dones i els joves, els més afectats pel confinament

Convivència difícil

Però també hi acudeixen les persones a les quals la convivència amb la família les supera o les que viuen soles. A Manel Roy no li passa pel cap trucar ningú per explicar com està passant els dies al seu pis tot sol. Els fills el venen a veure per deixar-li menjar o llençar-li les escombraries però no passen de la porta. "Esclar que m'angoixo amb tot això del coronavirus, perquè amb 88 anys què vols? Si haig d'anar a l'hospital sé que no en sortiré, oi?", respon per telèfon. És usuari del Servei de Teleassistència de la Creu Roja però, com que es troba bé, té el botó d'alarma penjat "allà amb les claus", confessa.

La pandèmia el priva de les dues coses que es permetia: caminar sis quilòmetres pel poble i anar a llegir els diaris a la biblioteca. Però, malgrat tot, no defalleix pensant "en el dia que es pugui sortir", matisa, i ha canviat el poble pel "circuit pel pis" per no perdre el to muscular a les cames i seguir més o menys actiu.

Hem transformat l'excepcionalitat en una rutina

En la quarta setmana de confinament qui més o qui menys s'ha fet ja una rutina. "Hem passat ja al fet que una excepcionalitat sigui ja rutina", afirma Oscar Pino, vocal del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya i coordinador del Complex de Salut Mental Benito Menni de l'Hospitalet, per a qui això "demostra la capacitat d'adaptació" a les noves circumstàncies i a "conscienciar-se que tot es fa pel bé comú". Els primers dies "l'angoixa i l'ansietat eren molt comunes i elevades" a tot arreu per la por "a un escenari inimaginable", però ara ja gairebé només "la pateixen els que ja tenien una patologia prèvia".

L'adaptació i la conformitat s'han de conjugar amb el compliment d'horaris perquè, com subratlla Pino, el confinament "no és un cap de setmana etern", sinó que s'han de fer seguir pautes i mantenir sobretot els hàbits d'higiene, els horaris laborals i no "passar-se amb el menjar o l'alcohol".

Joaquim T. Limonero: “Canviaran les relacions socials, sobretot en entorns amb molta gent”

Però Ana Ros confessa que li està sent difícil pensar en rutines per la "incertesa" que li genera no saber si el curs universitari acabarà amb un aprovat general, i ara per ara li costa "horrors" posar-se a estudiar "i fer res de profit". Tampoc li és fàcil concentrar-se a Pilar Martín, amb dos fills en la vintena a càrrec, i "només factures i factures". Es va quedar sense feina al febrer i confiava tornar a treballar per Setmana Santa "netejant hotels de la Costa Daurada", però el coronvirus ha arruïnat la temporada. "Es fa difícil veure llum al final del túnel perquè, sense estalvis, només em queda Caritas", es lamenta a la cua de la cansaladeria.

Impacte psicològic

Oscar Pino adverteix que els efectes psicològics de la pandèmia es veuran amb el temps però que, en tot cas, dependrà en gran part de com de greu serà la crisi que vindrà i en quines circumstàncies s'hagi viscut el confinament. No és el mateix en un pis amb balcó i llum que en un en què no hi toca el sol o en un habitació rellogada. Però de cara al futur aconsella "optimisme i alçada de mires" aprofitant que les dades de la crisi sanitària alleugereixen el dolor per tanta mort i que augmenta també el número de curats. "Calma, responsabilitat social i molt optimisme", enumera el vocal del Col·legi de Psicòlegs.

El confinament demostra com n'és d'important, la tribu

Les rutines del confinament han fet caure en una sensació d'estar atrapats "en el dia de la marmota", diu Pino, per a qui les setmanes de tancament obligatori treuen el millor i el pitjor d'individus i societats. La comunitat ha buscat en els balcons un punt "d'interacció social" en què es demostra com d'important és la tribu. En d'altres paraules ho explica Manuel Roy: "Al meu barri gairebé tots som vells, però els més joves passen i ens diuen si ens cal res, quan abans ni et deien bon dia", afirma.

La desconnexió de l'actualitat

"La millor arma contra l'angoixa és desconnectar del mòbil i de les notícies", assegura la biòloga Núria Pérez. Diu que consulta el diari al que està subscrita als matins i ja no torna a connectar amb l'actualitat fins al TN migdia i torna a fer "una última repassada del diari al vespre". És la manera de "sobreviure", admet, a la "sobreinformació de morts i contagiats com si fos una guerra".

A Roy els fills li porten el diari cada dia, però se'l mira en diagonal i, això sí, fa els passatemps. "Si ens hem de morir tots ja ens ho trobarem, perquè necessitem notícies bones", diu abans de penjar el telèfon fix.