Pandèmia

La primera onada del covid-19 va ser el doble d'agressiva a Nou Barris que a Sarrià

Els habitatges poc ventilats i sobreocupats, les feines precàries i la patologia crònica van ser factors decisius en l'avanç del virus

El covid-19 va magnificar les desigualtats entre rics i pobres a la ciutat de Barcelona durant la primera onada de la pandèmia, concretament entre els mesos de març i abril. Mentre que el districte més benestant, Sarrià-Sant Gervasi, registrava una trentena de casos per cada 100.000 habitants, zones amb rendes més baixes, Nou Barris i Horta-Guinardó, en registraven una setantena. I aquesta correlació entre renda i impacte epidemiològic no és casual. Fa temps que els experts ho adverteixen: la salut d'una persona depèn més del seu entorn que de la seva genètica.

Ara que els registres del primer pic són públics, un equip de recercadors ha pogut analitzar gairebé 9.000 contagis detectats entre el 26 de febrer i el 19 d'abril, i ha conclòs que  la taxa de casos confirmats a la zona nord de Barcelona va ser dues vegades i mitja la del districte amb la renda més alta, Sarrià-Sant Gervasi (vegeu el gràfic). Les conclusions del grup liderat per investigadors de l'Institut Hospital del Mar d'Investigacions Mèdiques (IMIM) i l'Institut Universitari d'Investigació en Atenció Primària Jordi Gol (IDIAPJGol) s'han publicat recentment a la revista Journal of Public Health.

Quan el ritme de contagis a la ciutat era imparable i es va haver de recórrer al confinament total per tallar de soca-rel la transmissió, els veïns dels barris més empobrits eren els més desprotegits de la propagació del virus. De fet, estaven a l'escenari més procliu per al creixement de la pandèmia. Molts vivien en habitatges poc ventilats, alguns en famílies multigeneracionals, amuntegats en pisos de pocs metres quadrats i on era impossible complir els aïllaments o guardar distàncies. Molts altres també tenien feines precàries sense possibilitat de fer teletreball o l'essencialitat de les quals no els permetia estar-se a casa com recomanaven les autoritats sanitàries. Per exemple, treballadors de fàbriques, transportistes, repartidors, caixers o cuidadores –un sector que està molt feminitzat. 

"Hi ha factors que han generat un impacte asimètric que ha tocat de ple les zones més vulnerables"

El tècnic del servei de Salut Pública de la Diputació de Barcelona i professor del màster en salut pública de la UPF Lluís Camprubí assegura que, si bé el virus no discrimina territorialment, factors com l'envelliment de la població, la salut prèvia, la interacció social, els condicionants individuals –com la feina, la renda o la voluntat i possibilitat de complir les recomanacions– i els ambientals –la densitat i l'urbanisme, l'esponjament dels barris perifèrics, la mobilitat en transport públic o privat o l'accés al sistema sanitari– han generat un "impacte asimètric que ha afectat de ple les zones més vulnerables".

Feina precària i complicacions de salut

Als Estats Units, per exemple, el virus castiga desproporcionadament la comunitat negra i llatina, amb molts més problemes socioeconòmics de base: les seves probabilitats de contagiar-se tripliquen les de la comunitat blanca i, a més, tenen el doble de risc de morir per complicacions associades al virus. De fet, el vincle entre les condicions de vida i el risc epidemiològic ha sigut global i l'àmbit laboral té un paper fonamental. El diari britànic The Guardian va revelar que els treballadors del Regne Unit amb feines més qualificades s'havien contagiat menys que el personal de feines més precàries, entre altres raons, perquè aquests últims no havien pogut optar pel teletreball. 

Alguns estudis d'àmbit català també ho han analitzat. Per exemple, l'elaborat per  l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM) amb dades del gener a l'abril. La retrospectiva revela  que durant el confinament la mobilitat amb els mitjans ferroviaris es va reduir en aquells territoris on el nivell adquisitiu de la població és més elevat . A la ciutat de Barcelona, durant el confinament només el 4,4% dels veïns de les zones benestants (Sarrià-Sant Gervasi, les Corts i Sant Martí) van fer servir el transport públic.

En canvi, fins a un 14% de la població d'àrees amb menys recursos (Nou Barris, Sant Andreu, Horta-Guinardó i Sants-Montjuïc) va continuar fent servir el metro, l'autobús o els Ferrocarrils, la majoria per anar a treballar.  "Aquesta desigualtat –conclou l'estudi– està relacionada amb la renda del territori. En la capacitat de quedar-se a casa i utilitzar mitjans de transport individual sembla, doncs, incidir-hi no únicament la voluntat de les persones, sinó també les seves condicions socioeconòmiques".

Obligats a treballar

L'exposició al virus es traduïa la majoria de vegades en contagis familiars d'origen laboral, però en aquests districtes empobrits no només hi havia més risc d'infecció, segons els experts, sinó més severitat en les conseqüències. En ple pic de la pandèmia, els casos que es diagnosticaven eren els que arribaven als hospitals o a l'atenció primària amb evidents símptomes, sovint perquè tenien patologies prèvies que s'agreujaven amb la infecció.

"El virus no discrimina territorialment, però els condicionants socioeconòmics han generat un impacte asimètric que ha afectat de ple les zones més vulnerables"

Lluís Camprubí Especialista en Salut Pública de Barcelona

Un nivell socioeconòmic baix també condiciona la salut prèvia i pot causar dues o més malalties cròniques –el que es coneix com a comorbiditat– que s'associen a una mala nutrició, unes taxes elevades d'obesitat o al sedentarisme. De fet, quatre dels factors de risc del covid-19 tenen molt a veure amb l'estil de vida, els hàbits i l'entorn. Són la pressió arterial alta, les malalties cardíaques i pulmonars i la diabetis. 

Camprubí afirma que la primera onada ha seguit un "clar patró socioeconòmic" i ha castigat els sectors més desfavorits. En canvi, sembla que el segon pic és més dispers –subratlla l'expert– i afecta d'una manera més irregular. A diferència del que passava fa quatre mesos, el virus ja es transmet de forma comunitària i el contagi es dona sobretot en l'àmbit social, que inclou els espais d'ús públic, les reunions familiars o d'amics i els locals d'oci, detallen a l'ARA fonts del departament de Salut. 

Sant Andreu i Ciutat Vella, les excepcions

Però en la pitjor fase de l'epidèmia, el coronavirus va tenir un efecte degradat: era el doble d'agressiu als barris menys afavorits, on es concentraven la majoria de casos, mentre que a la resta del territori la transmissió era més dispersa. Els districtes amb menys ingressos, els de la zona nord de Barcelona, concretament Nou Barris (12.045 euros de renda mitjana) i Horta-Guinardó (17.071 euros), van registrar la incidència més alta de casos de la ciutat, amb 69 i 64 casos per cada 100.000 habitants, respectivament. 

Per contra, els districtes amb més renda, Sarrià-Sant Gervasi (40.022 euros) i les Corts (30.058 euros), van ser els menys afectats, amb 28 i 32 casos per cada 100.000 habitants. Això vol dir que la diferència de casos entre el districte de menys ingressos i el de més renda va ser de gairebé 1.000 casos.

Les úniques excepcions en la correlació "menys renda, més contagis" van ser Ciutat Vella i Sant Andreu. A Ciutat Vella, el quart districte més pobre de la ciutat (18.458 euros), només es van registrar 33 casos per cada 100.000 habitants. L'autora principal i membre del grup de recerca en epidemiologia i genètica cardiovascular de l'IMIM, la doctora Maria Grau, reflexiona que molta gent que viu en aquesta zona, eminentment jove, no està empadronada i no és controlable pels serveis de Salut, per la qual cosa molts casos no es van detectar. El districte, però, també és una rara avis en termes habitacionals: té molta població intermitent, entre els quals visitants que no van ocupar els pisos turístics entre el març i l'abril, i l'experta assegura que caldrà estudiar aquesta casuística més detingudament.

Sant Andreu, malgrat tenir una renda inferior (16.335 euros) en comparació amb Horta-Guinardó,  presentava 50 casos per cada 100.000 habitants en el període analitzat. Grau ho atribueix al fet que un de cada quatre veïns del districte té 25 anys o menys. "Cal tenir en compte que en aquells moments només es feien proves als casos amb evidents símptomes o als que estaven molt malament i per això es veia que el virus s'acarnissava amb les persones grans. Els asimptomàtics no comptaven", afegeix.

25%

Un de cada quatre veïns del districte de Sant Andreu té 25 anys o menys

Més mortalitat 

Malgrat la incapacitat mundial de conèixer el veritable abast de l'epidèmia per la falta de diagnòstics els primers mesos, l'índex de mortalitat també demostra l'associació entre la manca de recursos econòmics i els contagis. A la zona de la Barcelona nord han mort 1.264 persones, el 30% de les defuncions registrades a la capital des de l'inici de la pandèmia. Un informe de l’Observatori de les Desigualtats en Salut –organisme adscrit a l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya– ja apuntava que als districtes més humils, com Horta-Guinardó i Nou Barris, la taxa de víctimes mortals era més elevada que a la resta de la capital

Pel que fa a Sants-Montjuïc –amb 47 casos per cada 100.000 habitants–, Gràcia –43–, l'Eixample –42– i Sant Martí –39–, l'especialista apunta que els resultats epidemiològics s'alineen perfectament amb les seves rendes mitjanes: se situen al bell mig de l'escala tant pel que fa a l'afectació del virus com al nivell socioeconòmic. Per tant, demostren les diferències intrínseques que es donen en zones on conviuen unitats familiars de perfils diversos, les conegudes com a famílies de classe mitjana (alta i baixa). "Seria interessant fer aquest estudi a la resta de municipis, especialment de l'àrea metropolitana, per comprovar si es repeteixen els patrons", diu Grau.

Polítiques per trencar el cercle

"L'estudi demostra que els esforços per contenir l'epidèmia no poden ignorar els problemes d'equitat en matèria de salut", apunta Grau, que afegeix que l'administració ha de fer més esforços als barris amb una població més vulnerable. L'experta creu que assegurar la igualtat d'oportunitats de tractament i d'atenció sanitària és fonamental, però també ho és trencar el cercle viciós entre pobresa i malaltia: "D'una altra manera, els problemes locals d'inequitat en salut continuaran o es veuran incrementats a les àrees afectades per l'epidèmia”. 

"Seria interessant fer aquest estudi a la resta de municipis per comprovar si es repeteixen els patrons"

Maria Grau Epidemiòloga de l'IMIM

L'investigador de l'IDIAPJGol i metge al Centre d'Atenció Primària La Marina José Miguel Baena-Díez també remarca que "és fonamental aplicar polítiques d'educació sanitària que afavoreixin una millor comprensió i aplicació de les mesures preventives davant el contagi, especialment amb les poblacions de més risc, com són els barris més deprimits".

I l'especialista en salut pública Lluís Camprubí defensa que conèixer i actuar sobre les desigualtats urbanes resulta ineludible i urgent "per justícia social" i perquè és necessari per controlar la pandèmia. "Només les ciutats que estiguin ben dotades i preparades en serveis públics com són la salut i el transport públic, així com amb millors condicions laborals i d'habitatge, sortiran millor i abans d'aquesta crisi", conclou.