INCLUSIÓ
Societat 14/12/2018

“Ser Down no és un delicte, som persones com tothom”

Vuit joves amb discapacitat protagonitzen un film de Mireia Ros

Lara Bonilla
3 min
“Ser Down no és un delicte, som persones com tothom”

BarcelonaVan començar fent un taller de cinema i han acabat protagonitzant un documental. Ens trobem als Cinemes Girona de Barcelona, on acaben d’estrenar el film Down n’hi do. La càmera ballarina, dirigit per l’actriu i directora Mireia Ros. Són la Sofia, el Guillem, el Marc, l’Ernesto, la Laia, l’Adrià, l’Óscar i la Jordina. I tenen una discapacitat intel·lectual, la majoria síndrome de Down. Però això no és el que volen que vegem d’ells. “Per molt que tinguem aquesta discapacitat, nosaltres som persones com tothom”, diu el Marc. Reivindiquen les seves capacitats. El taller de cinema els ha permès familiaritzar-se amb tot el procés cinematogràfic: des de l’escriptura del guió fins als moviments de la càmera. “Volem que vegin que som capaços de tot”, assegura la Laia, l’única del grup que viu sola. Part de les seves experiències han servit d’inspiració per a la història.

Down n’hi do va sorgir de manera improvisada fruit d’un taller de cinema. Ros va demanar al seu amic José Verdú enregistrar el taller per deixar-ne testimoni i aquell material ha servit per teixir una història sobre la vida quotidiana d’aquests joves a través del procés de rodatge del curt On és l’Ivan?, que van escriure, planificar i interpretar ells mateixos durant el taller. “Això és cinéma vérité. És dogma i redogma, no sabia que acabaria sent una pel·lícula”, reconeix Ros. El resultat van ser 72 hores de metratge que han quedat reduïdes en una hora.

El somni, independitzar-se

El documental ofereix una nova mirada a una realitat sovint ignorada i fa que ens plantegem com actuem davant les discapacitats, les pròpies i les dels altres. “Tothom té capacitats diferents”, argumenta Ros. L’Ivan del títol del curt és el nom del seu germà, que també tenia síndrome de Down i va morir durant el rodatge, inesperadament, amb 52 anys. “De l’Ivan n’hi ha molt i molt poc, en aquest film”, diu Ros. No va sobre ell però hi és present d’alguna manera. “Per l’època que li va tocar viure, no va gaudir dels estímuls que tenen ara aquests joves, però era el petit de nou germans i va ser molt estimulat emocionalment”, recorda la directora, que ha dedicat el film al seu germà.

El documental es mantindrà a la cartellera fins al 20 de desembre i part de la recaptació serà per a la Coordinadora Síndrome de Down Catalunya. “Amb la pel·lícula volem que la gent vegi com som. No venim d’un món diferent, tenim la nostra personalitat”, reivindica la Jordina, de 24 anys. No volen que els infantilitzin ni que els sobreprotegeixin. Ella reconeix que un dia li agradaria viure sola, com ha fet la Laia. “La vida independent és el somni de tots”, diuen. L’Adrià s’afegeix a la conversa: “No m’agrada que la gent ens miri com si fóssim raros, vull que ens mirin normal”. Ros intervé: “S’ha de normalitzar, tothom té alguna diferència i discapacitat”, assenyala.

Els vuit protagonistes tenen les mateixes preocupacions i somnis que qualsevol jove de la seva edat. L’Ernest està estudiant i voldria treballar de cambrer de sala, el Guillem somia viatjar un dia en globus i el Marc voldria compartir pis amb la seva xicota, la Sofia. “Però sense fills”, diuen tots dos alhora. Demanen una cosa molt simple: que la gent els valori en positiu i no en negatiu. “Si soc Down o no tant és, el que compta és la persona i el caràcter que tenim, i tots tenim sentiments”, sentencia el Marc, que afegeix: “Ser Down no és un delicte. Ni som diferents ni estranys. Som persones que hem nascut amb un cromosoma més. Els meus pares m’han parit així i això no és ni bo ni dolent”.

No paren de fer coses, en un esforç constant de superació. “Volem aprendre de tot”, constata la Jordina, que voldria dedicar-se al cant i al ball. “És difícil, però no dic que sigui impossible”, assegura. “Res és impossible, tots ho podem aconseguir”, l’anima el Marc.

Han fet pinya entre ells i amb l’equip de rodatge. El millor, diuen, ha sigut treballar en equip. Els seus pares se’ls miren des de la distància: “Han treballat molt”, explica la mare de l’Óscar, la Satur. I somriu: “Ha sigut un orgull per a ells i per a nosaltres”. Ara només volen que la gent vagi al cinema a conèixer-los.

stats