Edwy Plenel: “Som la prova que revolució digital no vol dir periodisme superficial”

Edwy Plenel és un periodista de raça. Nascut a Nantes el 1952 i criat al Carib, va completar els seus estudis superiors a Algèria abans d’instal·lar-se definitivament a París. Després d’un flirteig juvenil amb el trotskisme, Plenel es va incorporar al diari Le Monde, que va dirigir entre el 1996 i el 2004. Lluny de retirar-se, després d’abandonar aquesta capçalera es va llançar a l’aventura digital i el 2008 va fundar, juntament amb altres col·legues de professió, Mediapart, un diari en línia compromès amb el periodisme d’investigació. Autofinançat gràcies als seus 84.000 subscriptors, aquest mitjà de comunicació s’ha convertit en la bèstia negra dels polítics francesos després de destapar els lligams entre Gaddafi i Sarkozy, o revelar els comptes a l’estranger que van forçar l’any passat la dimissió del ministre Jérôme Cahuzac.

Com s’ha fet un lloc Mediapart?

Els lectors hi arriben pel soroll que generen les investigacions i revelacions que fem. És un màrqueting natural: periodisme, periodisme i periodisme. Som la prova que revolució digital no vol dir periodisme superficial, no som un flux de notícies, la immediatesa… Som un periodisme profund, documentat, que aprofita els avantatges que ofereix la web.

Els lectors paguen i el mitjà s’autofinança…

A Mediapart els lectors paguen per llegir però també per contribuir, aquesta és la clau per crear valor. Aquesta era la nostra convicció al principi i som una mena de laboratori d’assaig sobre aquesta qüestió. Creem valor només amb el periodisme, sense anuncis, sense magnats al darrere que ens financin, sense injeccions de diner públic, només amb la nostra feina.

Això en un internet on tot sembla que és gratis…

Quan vam començar el 2008 tot l’univers digital deia que la informació havia de ser lliure. Però nosaltres demostrem que si hi ha periodisme de qualitat, valor afegit, exclusives… el públic està disposat a pagar. No m’oposo a un accés lliure i democràtic als mitjans, però sí a aquesta il·lusió que podem crear periodisme gratuït de qualitat i independent gràcies a la publicitat. Això pot durar uns anys, però al final arribarà un Jeff Bezos [el propietari d’Amazon, que ha comprat el Washington Post ] amb els seus interessos, que no tenen res a veure amb la llibertat d’informació.

¿O sigui que aquest és el gran model de futur?

Estic segur que anem pel bon camí. A França tots van cap al model de pagament a internet. Le Monde i Le Figaro ja ho han fet i fins i tot The New York Times s’hi ha llançat amb èxit. Cada cop està més clar que no pots construir un mitjà de comunicació fort, independent i amb periodisme d’investigació sobre contingut gratuït.

Ser pioner sempre és complicat. Va costar arrencar Mediapart?

Va ser molt difícil. Vam començar 25 periodistes que van venir dels grans diaris francesos. El compromís era que els podríem pagar el sou durant tres anys i per això necessitàvem una inversió de 5 milions d’euros. Al final el nucli fundador vam acabar posant diners de la nostra butxaca. I fins al 2017 estaré pagant un crèdit! També tenim una associació d’amics que ens van finançar i als quals els anem comprant la seva part progressivament.

O sigui que vostè paga per ser periodista…

[Riu.] A la vida s’han d’assumir riscos! Era la manera de fer-ho, ho vam entendre així i ho vam poder fer!

I paga per la seva independència…

Jo vaig deixar Le Monde enmig d’una gran crisi d’independència del mitjà, i vaig ser molt criticat per dir que el diari acabaria sent venut. I això és el que va passar! Quan vam construir Mediapart estàvem realment obsessionats per la independència periodística, que cada cop està més amenaçada a França.

¿No hi ha periodisme independent a França?

Sí que hi ha periodistes independents a tots els mitjans, però sempre hi ha conflictes d’interessos. Mediapart catalitza la lluita per la independència periodística amb tota la seva feina, ja que ara hi ha més revelacions a la resta de diaris.

El manifest de Mediapart es titula El dret de saber. Per què?

La llibertat de premsa no és un privilegi per exercir el periodisme, sinó un dret dels ciutadans. Els periodistes hem de tenir clar que el nostre rol és clau en un estat democràtic, hem de lluitar per la llibertat de la informació i que res ens impedeixi accedir allà on volem arribar. Això és part de l’èxit de Mediapart, el dret de saber.

Què li passa a França que el Front Nacional està a punt de guanyar les europees?

Fa 30 anys que ho vaig preveure! A França tenim un problema democràtic amb el presidencialisme. Votem per elegir un líder i durant cinc anys ens convertim en espectadors. Veiem corrupció, hi ha decepció, volem dir-hi la nostra, però el sistema no ho permet. A això s’hi afegeix que Sarkozy va impulsar l’agenda de l’extrema dreta, minoritària fins aleshores, agitant la por a l’estrany, al diferent.