Francesc Cots: "Fa quinze anys que visc sense diners, aigua ni llum"

BarcelonaA l’octubre farà quinze anys que Francesc Cots, de 62 anys, viu en una barraca de pescadors de cala Estreta, a Palamós. “Em vaig quedar sense res i vaig venir a viure aquí”, diu el Quico, com el coneix popularment la gent. Abans s’havia passat tres anys dormint al cotxe, però se’l va haver de vendre per passar la manutenció a la seva exdona i així poder veure la filla. Viu sense aigua ni llum. També sense diners. Viu del que li dona la gent que passa per la cala.

Ara fa uns dies, un noi que treballa de cuiner en un hotel de Calella de Palafrugell li va portar amb caiac una dotzena de brics de llet i també aigua. Tot i anar escàs d’aigua, el Quico sempre n’ofereix a qui n'hi demana. “Cinc persones a qui vaig donar aigua en el seu dia han vingut al cap d’uns anys amb una garrafa de vuit litres. La vida et torna el que dones”, explica content. Quan no en té, recorre els sis quilòmetres que el separen de la font més propera. “El meu pare, que va formar part de la Lleva del Biberó, em dona força per no defallir”, assenyala.

Tot i que és conscient que podria rebre un subsidi, no vol entrar a la roda del sistema i els pocs diners que arreplega els hi donen turistes amb l'intercanvi. “A vegades, quan convido algú a fer un cafè, em deixen una propina, i amb aquests diners aprofito per comprar menjar o aigua”, explica. Afortunadament, des de fa nou anys, una botiga de Sant Joan de Palamós li fia la compra, com es feia abans. Com que a l’estiu la cala sempre està plena, aprofita per fer calaix i comprar el que necessita en aquesta botiga i pagar-ho a l’hivern. “M’he passat ben pocs dies sense menjar, només quan vaig arribar aquí, perquè no tenia esma per a res”, assegura. La gent sempre li ha fet costat. Un cop al mes la responsable d’un hotel proper el convida a esmorzar al seu establiment: “Menjo quatre pastes i un cafè amb llet. Ella sempre em diu que m’emporti un entrepà, però no ho faig perquè quan abuses ho perds tot”.

I com porta la soledat? "Jo no em sento sol, sempre passa gent per aquí, també a l'hivern, i els meus pares són aquí d’esperit. A les nits poso una foto seva a la taula i sento que em protegeixen, que m’envien senyals, com a la pel·lícula Frequency", detalla Cots. Com el tronc on s'asseu, que quan hi ha temporal el mar se l'emporta i després torna per no deixar-lo sol. Tampoc se sent com el nàufrag que interpreta Tom Hanks en una de les seves pel·lícules més cèlebres. “Ell té un accident amb un avió, jo he vingut aquí perquè he volgut”, detalla. Com Chuck Noland, l'hiperactiu executiu que viu en aquesta isolada illa en el film de Robert Zemeckis, el Quico també té alguns ninots a l'exterior de la barraca. "Em fan companyia, però els vaig posar per als nens que venen, encara que la mainada ja no juga", es lamenta.  

La seva filla li respecta la decisió que ha adoptat, però deixa clar que “el primer que ho ha d’acceptar és un mateix”. Durant tots aquests anys, l’Ajuntament l’ha fet fora dos cops, després que la Generalitat la cedís al municipi, però després hi ha tornat perquè, com defensa, ell “no fa mal a ningú”. “Si algú vol fer un arròs a la cuina de gas que tinc, l'hi deixo fer, aquest espai el pot utilitzar qui vulgui”, afegeix, després d’assenyalar que "la barraca és propietat de Costes, o sigui, de l’Estat". Malgrat les penúries, diu que és més feliç ara que abans, quan tenia de tot. "Ara soc més generós compartint les poques coses que tinc", remarca. No troba a faltar res material. Ni tan sols un llit on dormir. "Dormo en un banc i a l'agost a la platja, fa sis anys que no dormo en un llit, des que vaig anar a visitar la filla a Escòcia", afegeix.

Tampoc li importa estar aïllat. Ni tan sols no tenir cobertura i haver d’anar a una altra cala o pujar a dalt del penya-segat per poder trucar amb el mòbil que li va comprar la seva filla i que carrega amb plaques solars. “Em vaig assabentar de l’apagada per la gent que baixava”, diu rient. En ple debat sobre el turisme, Cots el defensa i recorda que Catalunya en viu, del turisme. "No ens hem de queixar tant, tots som turistes", exposa, tot i admetre que aquest any ha vingut més gent que mai a la cala perquè la revista Lonely Planet l’ha posat entre les cent més maques del món. “Aquest any han vingut molts americans”, diu. Qui no suporta són els instagramers. "Ells sí que estan sols, perquè necessiten l’aprovació de la gent", etziba.

El Quico es queda amb la gent que ha conegut al llarg de tot aquest temps. Molts d'ells pengen un somni, "que no un desig", en una idea que va tenir ara fa deu anys. “Els cremem per Cap d’Any i no per Sant Joan, per fer-ho diferent”, diu. Aquest any s'hi van reunir quaranta persones. A l’agresta zona de Cap Roig, amb una vista privilegiada de les illes Formigues, el seu somni és poder seguir vivint en pau i harmonia amb la natura: "Tot rutlla i no penso marxar, però si em fan fora me n'aniré", diu resignat.