Emergència social
Societat 12/11/2021

Guy Standing, economista: "La renda bàsica universal millora la salut física i mental perquè redueix l'estrès"

5 min
L'economista Guy Standing.

BarcelonaSe'l considera el pare del concepte precariat, una nova classe social, proletària, que sorgeix després de la crisi del 2008 i es defineix per la seva inestabilitat laboral. Una classe que creix cada dia més. Guy Standing és economista, professor a la Universitat de Londres i fa més de 30 anys que defensa la viabilitat de la renda bàsica universal per combatre la pobresa i les desigualtats. Rep l'ARA al Palau de la Generalitat, on després té prevista una reunió sobre aquest tema amb el president Aragonès. No para. Abans ja ha fet conferències a l'Observatori Social de la Fundació La Caixa, de la mà de la Xarxa Renda Bàsica. "Tu, sent dona i periodista ets –més que probablement– part del precariat. Ja ho saps això, oi?", adverteix.

Si després de la crisi del totxo i la banca ja estàvem malament, com estem ara?

— Estem en un moment molt perillós políticament i socialment, intensificat per la pandèmia. Però els polítics no n'aprenen; no han après a escoltar el precariat i per això, en essència, estem replicant el que ja va passar als inicis del 1930: tot pot virar cap al progressisme o cap a l'extrema dreta. Els polítics d'esquerres han de tenir el coratge d'utilitzar un nou vocabulari, un nou llenguatge, de fer una nova agenda.

Una agenda enfocada a aquesta nova classe social?

— Sí. El precariat no ha deixat de créixer els últims deu anys, sobretot entre els més joves. Els polítics han d'entendre quines són les aspiracions del precariat, i no només les seves pors. Per una part tenen por a no trobar feina, no poder formar una família, no tenir una casa..., però, per l'altra, aquesta nova classe social també reclama una altra manera de viure, més en favor del bé comú i construint més xarxa i més ecologisme. Anem cap a un precariat que ja no s'avergonyeix de ser-ho. Ja no se senten només unes víctimes: també busquen un futur millor, una societat millor i un sistema de redistribució de la riquesa millor.

¿Els polítics també haurien d'incloure els col·lectius més invisibilitzats a la seva agenda? ¿Aquells que no es tenen en compte com a part de l'economia o la política com els sensellar o les dones que es dediquen a les cures familiars?

— Totalment. Hem de reconceptualitzar el que entenem per treball. Que la feina que fan les dones, amb les cures de petits i grans, no compti en termes de PIB és una bogeria; és sexista, és enganyós i és distorsionador. I com aquesta, moltes altres activitats. Com a conseqüència de no tenir en compte això, els polítics posen malament el focus, en els interessos erronis i en generar llocs de feina majoritàriament dolents, alienadors i poc productius, feines inútils i mal pagades. I mentrestant hi ha persones que estan treballant moltíssim, cuidant de nens i de persones grans o fent voluntariats i altres tasques que no compten. És ridícul.

I com els fem canviar aquest focus? Votant diferent?

— Han de canviar les estadístiques. Les que tenim ara donen una visió molt distorsionada de la realitat i amb una visió esbiaixada tens agendes i polítiques mal enfocades. Canviar les estadístiques també és una manera de fer política perquè cal veure la realitat tal com és. Un exemple: és més fàcil i eficient que, en lloc d’intentar crear llocs de feina verds, com volen fer els líders presents a la COP26, ens alliberin de part del temps de treball. Això ens permetria tenir cura del nostre entorn més pròxim, i això és més ecològic.

Vostè fa 30 anys que teoritza sobre la renda bàsica universal i ara sembla més a prop que mai. Ara Espanya hi ha l'ingrés mínim vital (IMV), i a Catalunya, la renda garantida de ciutadania (RGC). I ara el Govern fins i tot es planteja iniciar un pla pilot de renda bàsica l'any que ve. Quina fórmula és millor?

— L'ingrés mínim vital és una de les polítiques socials més estúpides que un pot imaginar: primer perquè es basa en la unitat familiar i no en els individus i segon perquè està condicionada als recursos. Aquest tipus d'ajudes han de ser universals i sense condicionants. Tothom l'ha de rebre i tothom ha de saber que l'altre la rep. Actualment hi ha uns 80 pilots arreu del món de renda bàsica universal i tots han donat resultats consistents. I el més important és que, amb aquesta ajuda, millora la salut mental i la física, perquè redueix l'estrès i rebaixa les exigències del cos. Si ets part del precariat pateixes inseguretat crònica i tens problemes de salut mental per l'estrès. I el pitjor és que qui ho pateix no viu les conseqüències fins molts anys després. Comencen a tenir problemes cardíacs, problemes de pressió arterial, inicis de diabetis..., malalties que només apareixen 20 o 30 anys després. Els psicòlegs ens diuen clarament que quan vius amb inseguretat crònica els nivells d'intel·ligència cauen. No cal ser Einstein per entendre això. Si els polítics sempre van buscant mesures que donin seguretat i estabilitat, res dona més seguretat que la renda bàsica!

Ara què sé que creu que l'IMV és una política estúpida...

— Un mer gest, per ser educat.

Què en pensa de la RGC que tenim a Catalunya?

— Que es va fer amb bona voluntat, però li falta més coratge. Ha de ser universal. Si es vol, es pot finançar gravant més a les grans fortunes.

I no estem molt lluny d'aquesta idea?

— Els polítics estan lluny de tot. Diuen que no es podria mantenir una renda universal i al mateix temps retallen taxes a les empreses, fan barra lliure de diners als bancs i els rescaten. És una bogeria intel·lectual, però fet expressament: els polítics serveixen a qui necessiten. Cal acabar amb el sistema que alimenta els rendistes, aquells que guanyen diners perquè tenen propietats o diners. Aquells que fan diners mentre dormen. El meu missatge als polítics joves és que cal coratge i plantar-los cara.

Està parlant també del problema de l'habitatge?

— Per descomptat. La situació és impossible per al precariat que no es pot permetre una casa si no és que tenen el banc del papa i la mama. El sistema és disfuncional i, si no el desmantellem i parem els guanys dels rendistes, els preus seguiran amunt.

¿I els polítics actuals estan preparats per posar al centre persones precàries en lloc d'interessos econòmics?

— Si no ho fan, aviat seran història.

¿I es podria començar a canviar mentalitats des de l'educació, des de petits? O l'emergència social no ens deixa tant de temps?

— És la pregunta més important. Hem reduït l'educació, que ha passat de ser una experiència alliberadora que converteix les persones en millors ciutadans a ser un procés acomodatici que prepara les persones per al treball. Els ensenyem a ser part del precariat. Hem de començar a assumir i canviar perquè l'educació sigui emancipadora i no alienadora.

stats