“Al Congo no ens volem acostumar a la guerra”

Entrevista a Cathy Furaha, advocada i activista de la República Democràtica del Congo 

Emana vitalitat quan parla de la lluita i la resiliència de les dones de la República Democràtica del Congo, on la guerra i els diversos conflictes pel control de recursos natural han deixat una crisi humanitària de milions de desplaçats i de víctimes mortals i un dels índexs més elevats de violacions i abusos sexuals. Advocada, Cathy Furaha és presidenta de Dones Juristes per la Defensa dels Drets de la Dona i els Infants. Convidada per l’associació Lliga dels Drets dels Pobles, ha vingut a Catalunya per deixar clar que, malgrat tot, al seu país no perden l’esperança. Si el ginecòleg congolès Denis Mukwege, que el mes vinent recollirà el premi Nobel de la pau, cura el cos de les dones violades, Furaha i les seves col·legues les acompanyen en una atenció integrada.

No sé si se sent una mica seu el Nobel del doctor Mukwege.

Sí, conec el doctor Mukwege i estic molt contenta per ell, però haig de dir que aquest premi ha de servir per reconèixer i mostrar la feina de moltes dones que treballen a l’ombra, nit i dia, per ajudar les dones que han patit violència i que, malgrat els problemes i les amenaces, tiren endavant, compromeses amb les víctimes.

¿A vostè també l’amenacen?

Sí, he rebut amenaces i atacs a casa i al despatx, però com moltes altres estic compromesa amb la meva lluita, i per això espero que el Nobel sigui una oportunitat per evidenciar la violència que patim les dones al Congo i com el govern banalitza la situació.

¿Calen més lleis de protecció?

La llei existeix i, per exemple, la Constitució reconeix l’equiparació d’homes i dones, però falta voluntat política per aplicar-la. La impunitat és a tots els nivells i sempre es protegeix l’home i es considera la dona culpable. Les lleis no s’apliquen per culpa del sistema patriarcal amb què ens han educat durant generacions, i l’Església ha situat la dona en inferioritat. A més, hi ha un elevat nivell d’analfabetisme i el costum retrògrad fa que les nenes ho tingui més difícil per accedir a l’educació i a les oportunitats. Les fan casar massa joves. Creuen que s’han de sotmetre al marit i accepten una relació de subordinació. A més, com que la majoria de la població és pobra i el sistema és patriarcal, es prioritzen els nens per davant de les nenes per enviar-los a l’escola, i així es repeteixen els estereotips.

La guerra no és una bona aliada per empoderar la dona, oi?

Fins que no hi hagi pau no podrem tenir un context normalitzat i la dona no podrà centrar-se a acabar la feina que hem començat. Però els homes també tenen por de rendir-se i deixar les armes, i per això comença a haver-hi dones que recullen les armes dels marits i convencen els fills perquè no s’enrolin als grups armats. No volem acostumar-nos a la guerra.

Què fa una associació com la seva per canviar la situació?

Demanem a les dones que trenquin el silenci, que denunciïn l’agressor, perquè després de 15 anys de feina dura cada cop hi ha més jutges que comprenen la nostra lluita.

No ha de ser fàcil vèncer la por a declarar i a pensar que el teu testimoni potser no té credibilitat.

No, no és gens fàcil, perquè molts cops els fa por posar-se en contra el marit o la família. Creuen que una denúncia per violacions acabarà desprestigiant-les. Però les dones són receptives al nostre missatge i tenen esperança, malgrat les dificultats i la guerra. Les congoleses tenen l’amor propi tocat, però no pensen deixar-se vèncer. Moltes ja saben que poden venir a explicar-nos els seus problemes i que les atendrem de manera confidencial i amb professionals de diversos sectors.

I vostè, com va trencar el silenci?

He tingut la sort que he pogut estudiar, anar a la universitat, i com que soc una dona casada, tinc certa notorietat social. Però com que al Congo consideren que una dona que treballa fora de casa destruirà la comunitat, deixo clar que treballo contra la corrupció i per l’honestedat.

En el context de guerra, la dona és una víctima de violència sexual, fins al punt que es va parlar del Congo com a capital de la violació.

Hi ha molta violència contra les dones, en la guerra i a casa. Les dones han estat esclavitzades sexualment per grups armats rebels, però també dins de casa, perquè impera la impunitat. És el que dèiem abans: les famílies discriminen les dones.

¿Les dones estan soles en la lluita?

El canvi vindrà gràcies al concurs de tots els congolesos, però hem de fer que elles participin en la negociació de la pau, perquè coneixen les necessitats de desenvolupament i s’han fet càrrec de la família i la comunitat mentre els homes fan la guerra.

El 23 de desembre hi haurà eleccions presidencials sense Kabila i amb dos anys de retard. Confia en un canvi social?

Soc conscient que la democràcia és essencial per a la nostra lluita, perquè les dones tinguin representativitat en la vida política. La joventut i les dones s’estan comprometent i mobilitzant amb un treball en xarxa que fa que la consciència per la participació en la vida política a favor d’un canvi es multipliqui.

Més continguts de