INICI DE CURS

El primer dia d’escola i d’una nova vida lluny de la ciutat

La pandèmia accelera els plans de famílies amb fills que canvien l’àrea metropolitana per un entorn rural
El primer dia d’escola I d’una nova vida Lluny de la ciutat / CRISTINA CALDERER

A vegades, el primer dia d’escola no només és l’inici d’un nou curs, sinó també el començament d’una nova etapa vital. I així ho serà en el cas d’en Daniele, la Izaro, l’Aran i la Maïwen. Tots ells han deixat enrere Barcelona i la seva antiga escola per començar una nova vida al Pirineu català. Per als seus pares, el confinament ha evidenciat la necessitat de viure més a prop de la natura i no tant de la gran ciutat. El covid-19 també ha sigut, per a molts d’ells, el pas definitiu cap al teletreball, un element imprescindible per poder continuar fent la mateixa feina, però ara, a més de 100 quilòmetres de distància de les oficines.

El curs comença amb 253 docents i 210 alumnes confinats i tres escoles sense obrir

La Maria, per exemple, continuarà dedicant-se al disseny gràfic des de Montellà, a la Cerdanya. Té l’oficina a Barcelona, però quan li hagin instal·lat l’antena de wifi a la nova casa, ja no hi haurà d’anar més. “Això és el que ens feia patir més, la connexió a internet”. Fa tot just 15 dies que s’han mudat al Pirineu. “Jo soc una noia que he crescut envoltada de natura en un petit poble de Lleida, sempre havia tingut ganes de tornar a la muntanya”, explica. Feia 10 anys que vivia amb la seva parella a Barcelona, però l’arribada la Izaro, de 5 anys, i l’Aran, de 3, ho va canviar tot: “Quan tens fills, et canvien les prioritats, i ens faltava l’aire i la natura. De fet, llavors ja vaig començar a buscar pobles de muntanya per internet”. Qui ho havia de dir que seria una pandèmia el que els impulsaria a marxar de la ciutat finalment: “Ens vam confinar amb els meus pares a Lleida i al veure que podíem teletreballar i que els nens eren més feliços més a prop del camp que de l’asfalt ens vam decidir”. Llavors, la recerca d’anys va quedar en un únic finalista, Montellà, un poblet de 125 habitants enmig de la Cerdanya. Trobar l’escola Ridolaina i tenir-ne bones referències va ser el que els va acabar d’animar: “És un centre amb 43 alumnes, amb una educació verda i responsable. També, al ser pocs, barregen nens de diverses edats, que sempre hem trobat que és positiu”. Ahir, la Izaro i l’Aran no van poder anar a l’escola perquè un mestre va donar positiu de covid-19 la setmana passada, però dimecres ja coneixeran els seus nous amics.

Tornar a les arrels

La Mònica va néixer a Borredà, un poble petit de 450 habitants situat a la comarca del Berguedà. És professora d’anglès i traductora, i després de passar, juntament amb la seva parella, per Londres durant deu anys, en fa deu que està a Barcelona. Els estius, però, els passaven a Borredà, i sempre tornaven amb l’espina de no haver-s’hi quedat. Quan va arribar en Daniele fa vuit anys ja es plantejaven canviar la ciutat per un poble, però la pandèmia ha sigut el pas definitiu. Ella confia que podrà teletreballar des de Borredà, i la seva parella, que està amb un ERTO, que el reincorporin o trobar feina.

Quan la Mònica va agafar ahir la trucada de l’ARA estava enmig del trasllat. “Si la meva veu fa molt eco és que tenim el pis una mica buit perquè encara no han arribat tots els mobles”, explicava. Faltaven poques hores perquè en Daniele arribés del seu primer dia d’escola. Havia canviat un centre de Barcelona amb centenars d’alumnes per una escola rural amb 25 nens. “Estic molt tranquil·la, només tot el col·legi ja és un grup estable amb unes ràtios per classe de gairebé 10 nens”.

L’estrès de la ciutat

Fa anys que la Celine tenia una segona residència a Camprodon, un dels pobles més turístics del Ripollès. La seva filla d’onze anys, la Maïwenn, també fa temps que té una colla d’amics al poble amb qui queda els estius. Tot i això, quan els seus pares li van dir que anirien a viure a Camprodon “no entenia la decisió”. Llavors, la seva mare li va explicar que no els agrada viure sotmesos “a l’estrès de la ciutat”. “A mi m’angoixava Barcelona”, explica la Celine. Tant ella com el seu marit es dediquen al món de la consultoria i descriu que les seves respectives empreses eren molt “reticents a fer teletreball”. El covid-19, però, ho va canviar tot: treballar des de casa va esdevenir l’ordre del dia i ja res els enganxava a Barcelona, així que van decidir convertir la seva segona residència en la casa habitual.

La nova escola de la Maïwenn no és rural com en els casos d’en Daniele, la Izaro o l’Aran, ja que té 220 alumnes. La Celine, però, creu que “és molt més segur de cara a rebrots”. Ahir, la Maïwenn va començar primer d’ESO a l’Escola Doctor Robert. Tal com ella, nou alumnes més van iniciar el curs a Camprodon deixant enrere un centre de Barcelona.

El Consorci d’Educació de Barcelona assegura que no ha notat que aquesta sigui una tendència rellevant. Aquest any, expliquen, s’han inscrit mil nous alumnes, una tendència similar als anys anteriors. Tot i això, en els centres d’en Daniele, la Izaro, l’Aran i la Maïwen han tingut més matriculacions de l’habitual. Algunes d’elles són famílies que volen reconnectar amb la natura i, de pas, trobar nous formats d’educació per als seus fills. Per a aquests infants, aquest inici de curs es presenta encara més especial.