Eugeni García Gascón : "Arribarà abans el Messies que la pau entre Israel i Palestina"

Amb vint anys de trajectòria informant des de Jerusalem, Eugeni García Gascón és una autoritat a l'hora d'analitzar el conflicte israeliano-palestí. Aquest medievalista de formació, reconvertit a periodista, que parla àrab i hebreu, va marxar l'any 91 quan la pau semblava a tocar dels dits. Però tot allò se'n va anar en orris i ara té clar que serà molt difícil que mai arribi a escriure una crònica que porti per títol "Israel i Palestina han fet les paus".

Com vas arribar a Jerusalem?

Hi vaig aterrar l'any 91 després d'estudiar àrab a Damasc i treballar de periodista a Barcelona. De fet havia decidit instal·lar-me al Caire però quinze dies abans de marxar es va celebrar la Conferència de Madrid i vaig pensar que seria més interessant establir-se a Jerusalem, que en tres o quatre anys podria anunciar la pau entre israelians i palestins.

I encara esperes…

Ara sóc més realista! Ja he decidit que no m'hi quedaré fins que arribi la pau, m'hi quedaré fins que arribi el Messies, que és un objectiu bastant més realista.

Què ha canviat a Jerusalem en aquests vint anys?

La situació s'ha deteriorat molt. Hi va haver un moment en què la pau semblava possible, sobretot després de la Conferència de Madrid el 91 i els Acords d'Oslo el 93. Però la realitat va anar per una altra banda: la política israeliana de construcció als territoris ocupats es va accelerar. Si l'any 91 hi havia 50.000 colons a Cisjordània, sense comptar Jerusalem, avui, amb Jerusalem, n'hi ha gairebé 600.000. Israel diu que vol negociar, però una cosa és el que diu i l'altra el que està passant. I cal distingir molt en la informació del Pròxim Orient entre el que es diu i el que es fa.

¿És difícil ser imparcial quan s'informa des de Jerusalem?

Ser imparcial és ser parcial. Si informem només del que diuen els dirigents polítics estem desinformant. S'ha d'informar del que es fa, no del que es diu. Crec que ara vivim allà una situació semblant a l' apartheid de Sud-àfrica, en què als periodistes no se'ls demanava imparcialitat perquè es tractava d'una situació flagrant d'injustícia.

Aquesta és la lliçó a treure'n?

S'ha d'informar del que es fa i denunciar-ho, com es feia a Sud-àfrica. La diferència amb el cas sud-africà és que la classe política occidental va prendre la iniciativa i es va posicionar contra l'apartheid. Aquí no, aquí són grups a nivell de carrer, moviments socials, els que denuncien la situació, però no la classe política mundial, que deixa fer... I així s'han multiplicat els assentaments.

L'estat palestí sembla cada cop més inviable sobre el mapa…

Francament, ara és molt difícil fer marxa enrere en tot. I això ho saben els israelians i per això continuen construint, construint i construint. Saben que cada vegada és més difícil la creació d'un estat palestí. I la situació continuarà així excepte si hi ha una forta pressió internacional que no acaba d'arribar mai. O sigui que no veig una solució.

I de les negociacions que estan en marxa, què n'hem d'esperar?

És cert que ara negocien però em temo que un acord en aquests moments serà pitjor que la situació actual. És com el que va passar després dels Acords d'Oslo, que va semblar que tot anava molt bé però, en realitat i vist des de la perspectiva d'avui, va ser un parany. D'una banda, es van signar els acords però de l'altra va continuar la construcció i l'ocupació. Un acord en aquestes circumstàncies, si no hi ha una forta pressió internacional, també serà un parany.

O sigui que la pau no serà possible?

Israel viu un tancament tan gran en ell mateix que és molt difícil la convivència. Hi pot haver una cohabitació, com diuen els francesos, o una coexistència, però una convivència és molt difícil si bases la teva identitat en la religió i en el nacionalisme, com fa Israel.

La disputa entre Fatah i Hamàs també dificulta la pau…

La reconciliació palestina és una qüestió capital per a la regió. Els líders palestins diuen que és imminent però els objectius que tenen les dues parts són divergents i és pràcticament impossible un acord en aquestes circumstàncies. Per exemple, Hamàs no es cansa de repetir que Fatah s'ha de retirar de les converses de pau que ara s'estan fent.

Per què a Catalunya tothom té una opinió sobre el conflicte israelianopalestí?

A Catalunya hi ha un corrent prosionista molt important que, de fet, es pot trobar en molts llocs d'Europa, però aquí és particularment potent. El mite del catalanisme s'ha reflectit en el mite del poble jueu i hi ha molts nacionalistes catalans que són molt projueus. És una identificació amb un poble que no tenia llengua, que no tenia país i que ràpidament, durant el segle XX, va aconseguir les dues coses.

I, des d'Israel, com es veu la situació a Catalunya?

Als mitjans israelians hi ha molt poca informació internacional i només es parla de fora quan hi ha actes d'antisemitisme, per exemple. Del Barça sí que ho sabem tot, però de la qüestió catalana hi ha molt poc seguiment.