Joan Pau Golf (metge de la presó de Quatre Camins), Oriol Serra (tècnic d'esports), Cèlia Ávila (educadora social) i Luis Pérez (cap d'unitat del mòdul 2).

SERVEIS PENITENCIARIS

Jo, funcionari de presons

Una educadora, un metge, un tècnic d’esports i un vigilant de Quatre Camins reivindiquen el vessant social de la seva professió coincidint amb la festa patronal dels centres penitenciaris

Joan Pau Golf (metge de la presó de Quatre Camins), Oriol Serra (tècnic d'esports), Cèlia Ávila (educadora social) i Luis Pérez (cap d'unitat del mòdul 2). / CRISTINA CALDERER

Tenen una feina poc popular i no solen parlar si no és a través dels sindicats, però quatre funcionaris de Quatre Camins surten avui de la penombra per donar la cara per la seva professió, sense cap garantia sobre com reaccionaran companys que en tinguin una visió diferent. Són l’educadora social Cèlia Ávila (28 anys al sector); el cap d’unitat -encarregat de la seguretat- del mòdul 2, Luis Pérez (15 anys); el tècnic d’esports Oriol Serra (20 anys), i el metge Joan Pau Golf (11 anys). Volen reivindicar la funció social de la seva feina: la rehabilitació dels delinqüents perquè quan surtin amb la condemna complerta -encara que siguin violadors o assassins- no reincideixin.

Els visitem al seu lloc de treball amb motiu de la seva festa patronal, la Mercè. Tot i que la dels mercedaris és l’orde religiosa defensora dels captius, la patrona ho ha acabat sent també dels que treballen en el sistema penitenciari. Per això aquest dimarts se celebra un acte a la Model, organitzat per la conselleria de Justícia, que vol reunir tots els estaments del sector. Un dels principals sindicats, el CSIF, va anunciar dijous que no hi participaria. Argumenta que no hi ha “res a celebrar” per “la falta de negociació amb l’administració”, perquè “el govern català ha sigut incapaç de revertir les retallades contra els treballadors públics” i per “l’alarmant augment de les agressions als funcionaris de presons”.

El director de Quatre Camins, que el CSIF considera “únic responsable dels incidents que es produeixen al centre”, resta importància al “soroll” dels sindicats “profetes de la calamitat” que fan de “bombers piròmans” per “assegurar la seva supervivència”. Domingo Estepa admet que els funcionaris penitenciaris són un col·lectiu polièdric i en evolució i que no tots encaren la feina amb el mateix esperit. I afegeix: “Tant de bo tots fossin com els que tenim aquí, tant de bo poguéssim clonar el Luis”.

Luis Pérez encaixa l’elogi amb silenci. Ni una paraula de crítica als sindicats. Però té opinions pròpies. Tal com ell ho veu, els funcionaris no són ni víctimes exposades a reclusos violents ni carcellers entregats a la repressió. “Això no va d’interns dolents i funcionaris bons. El percentatge d’agressions és baix i quan hi ha baralles i hem d’intervenir ho fem amb la mediació. Normalment no cal res més”, assegura.

Com a cap d’unitat del mòdul 2 de Quatre Camins -una àrea d’estabilització conductual amb reclusos que han participat en baralles o han tingut altres problemes de comportament- té una de les funcions més compromeses del centre. I la seva obsessió és “la rehabilitació”. “Els funcionaris d’interior [encarregats de la seguretat] no som policies, no portem manilles, ni pistoles elèctriques, ni porres. Fem una tasca de control, però també fem molta rehabilitació, perquè com més treballem en aquesta direcció, més tranquil i segur és el mòdul”, subratlla. A les presons hi ha manilles i porres, però els funcionaris no les porten al damunt: estan tancades en un calaix i cal l'autorització expressa del director per fer-les servir en casos extrems, com el motí del 2002 en aquest mateix centre.

Deixar-ho tot per la presó

Luis Pérez era informàtic i fa 15 anys va decidir canviar de professió: li agrada “treballar amb les persones” i tenia un amic que tenia un cunyat que treballava a Quatre Camins. “Jo el que vull és ajudar, i aquesta feina va d’ajudar”, afirma.

Oriol Serra i Joan Pau Golf també van deixar una carrera professional consolidada per ficar-se en una presó. Serra fa autoparòdia per explicar la seva decisió. “Jo no era prou valent per fer de mestre, per això he vingut aquí”, deixa anar. És, en part, una resposta a la pregunta que li fan molts coneguts: “Quan em demanen si no em fa por treballar en una presó, els dic que el que em fa por és anar al dentista”. I assegura que feia de professor d’educació física en un institut i que no l’omplia. A través d’una entitat en què feia de voluntari, li van oferir “un contracte pitjor que el que tenia” per treballar a la Model com a tècnic d’esports. Era l’any 1998, època de massificació a les presons catalanes, i el centre del carrer Entença era una olla a pressió. “Per això els tècnics d’esports érem molt ben rebuts, perquè l’esport redueix tensió i facilita la convivència”, recorda.

En el cas de Joan Pau Golf, va deixar enrere una carrera de 17 anys com a metge de família. Ara en fa 11 que és a Quatre Camins i no té cap intenció de marxar. “M’interessaven els problemes socials i en aquell moment encara ni tan sols es parlava de medicina comunitària”, argumenta. Va començar fent substitucions a les presons i va descobrir un món. “Aquí sempre se t’acudeixen projectes nous, no t’ho acabes mai”, diu. Per a ell, el sentit de la seva feina és “l’equitat”. “Si l’equitat és un valor social, els més desafavorits han de rebre més recursos”, cosa que justifica que a Quatre Camins hi hagi 700 treballadors -han de cobrir les 24 hores 365 dies l’any- per a 1.300 interns.

Des dels 19 anys

L’única que ha estat tota la seva vida professional a la presó és Cèlia Ávila. Tenia 19 anys i estudiava INEF quan l’Inem li va oferir fer de monitora esportiva a la presó de Lleida. I quan van obrir Quatre Camins, a finals del 1989, la van contractar com a educadora social. La Generalitat havia assumit el 1984 les competències de serveis penitenciaris -és l’única autonomia que les ha volgut- i tot just s’estava formant el cos d’educadors. Ara Ávila és una de les més veteranes de Quatre Camins.

La seva tasca és preparar els reclusos per reincorporar-se a la societat. I això es fa, sobretot, amb sortides programades: reclusos sortint al medi obert a fer activitats, amb el risc que implica. “Si poses en una balança el risc que hi pot haver i el benefici que en treu la mateixa societat, s’inclina clarament a favor de les sortides”, diu convençuda. Per participar en aquestes activitats, els interns s’ho han de guanyar. Però, un cop hi són, si els deixes córrer la Marató de Barcelona, ¿com els controles? “Amb confiança, saben que si fan les coses bé tot anirà millor per a ells també”, respon Ávila.

Els quatre funcionaris reconeixen que per fer aquesta feina cal “caràcter” i sobretot “capacitat de gestionar les demandes insistents” dels reclusos. “Com a metge, haig d’invertir molt temps a convèncer-los que la medicació és una ajuda temporal i no és la solució als seus problemes, i molts cops haig de suar per distingir els símptomes reals dels inventats quan m’expliquen el que els passa”, accepta Joan Pau Golf.

No volen fer servir la paraula paciència i reivindiquen el mot respecte. “Per a molts interns, la presó és el primer lloc a la vida on són tractats amb respecte, per això el feedback és immediat”, sentencia Golf.