Gent del barri

Fer places al mes de juliol, en plena onada de calor i a primera hora de la tarda, és un desafiament als límits del que pot arribar a suportar l’espècie humana en termes de temperatura. Però encara no ha arribat el dia que, malgrat gairebé no poder respirar perquè se t’enganxa l’aire i no atrevir-te a seure per por de quedar inconscient per la xafogor, me n’hagi trobat cap de deserta. Vagi on vagi, per més calor que faci, sempre hi trobo algú. I a la del Virrei Amat, en ple cor de Nou Barris, també.

És una plaça de grans dimensions, situada on conflueixen el passeig de Fabra i Puig i l’avinguda Borbó, amb molt de trànsit. De fet, no sembla una plaça, perquè és un espai obert amb una forma difícil de definir. No és quadrada, ni rectangular, ni tampoc rodona, i, a més, té diferents nivells i inclinacions que es resolen amb rampes i esglaons.

Des del mig es poden veure les tres entrades de metro de la línia 5, però només la que té ascensor és dins de la plaça. També hi ha una zona d’aigües, una mena de llac de color verdós amb molts brolladors a diverses altures. El primer que crida d’atenció tot just arribar-hi són les estructures gegants de fusta que decoren la plaça. N’hi ha una, la més gran i situada al mig, que sembla l’esquelet d’un tendal de terrassa al qual li falta la lona. Les altres es barregen amb els arbres i tenen forma de vano, com si fossin un pai-pai. La veritat és que s’agraeixen, perquè, tot i que no són especialment maques, fan bona ombra.

De sorra i amb tramvia

“Fa poc que les han tornades a pintar i envernissar perquè amb la pluja havien quedat molt malmeses”, em diu l’Ignacio Fernández, un dels valents que a aquesta hora s’atreveixen a seure en un dels bancs. L’Ignacio ha conegut la plaça quan era de sorra i hi havia el tramvia. “Visc aquí des del 1974 i gairebé cada dia baixo per trobar-me amb dos amics. M’estranya -diu encongint les espatlles- que el que sempre arriba primer no hi sigui”. I de què solen parlar? “Arreglem el món i recordem com era la nostra vida abans; el que fan els avis!”, s’exclama posant-se la mà al cor.

I de política no en parlen?, pregunto. Però em diu que de política i polítics no en volen saber res. S’eixuga la suor i es venta amb la boina mentre em confessa que, abans no es va quedar a viure definitivament a Barcelona, va haver de venir-hi tres vegades per estar-ne convençut. “Jo havia estat treballant a Alemanya, França i Luxemburg, però a Barcelona és on més em va costar adaptar-me”. El motiu no me’l sap dir. A l’instant em confessa que avui no s’imagina en un altre lloc i que al centre no hi aniria mai de la vida. Llavors recordo que la meva àvia, de Sant Andreu, també ho deia, i entenc que, com l’Ignacio, qui sobretot fa ús de la plaça són els veïns de tota la vida, la gent del barri.

No és una plaça on la gent se citi si no és que hi viu a prop, com sí que pot passar amb places d’altres barris més cèntrics. “No hi veuràs pas cap turista aquí, no hi ha res a fer”, em diu la Montserrat, que seu al nostre costat i se suma a la conversa. Ho aprofita per recordar-me que abans, on avui hi ha una gelateria, hi havia hagut el cinema Virrey, amb y. De fet, encara es conserva intacte el cartell de les galeries on hi havia hagut la sala. Els deixo xerrant a tots dos, i això que fins avui mai abans no havien parlat. Ves que el fet que els amics avui no hagin aparegut no propiciï alguna cosa. Lluny de l’ombra, sota un sol de justícia, hi ha mitja dotzena de paradetes. És un mercat de productes artesans. Hi ha formatges, olives, coques i mel. Vénen del Lluçanès, d’Osona i de l’Empordà. “Cada primer dissabte de mes ens trobarà aquí”, diu en Sergi Mas, de Sant Pere de Torelló, mentre es refresca el clatell amb l’aigua d’una ampolla. “És una plaça de pas, però avui es nota que és juliol i que molta gent està de vacances”.

Globus de la Hello Kitty

Si ens allunyem uns metres, fins a Felip II i el carrer de la Jota, tombant avall però sense necessitat de sortir de la plaça, hi ha un parc infantil, amb gronxadors, tobogans i espais per fer-hi festes d’aniversari. De fet, a aquesta hora se n’estan celebrant tres tot i la calorada. Veig una família que fins i tot ha engalanat la zona amb globus de la Hello Kitty i confeti i, sobre una taula de càmping, gots de plàstic, refrescos, patates i un pastís de xocolata amb sis espelmes. De franc i a l’aire lliure. Què més es pot demanar a 36 graus de temperatura?